L’enemic invisible dels pescadors
Cada cop més residus, sobretot plàstics, compliquen la feina dels pesquers. El projecte Marviva vol posar-hi fre implicant les tripulacions en la recollida de deixalles
No es veuen però hi són. Cada cop que un pescador treu del mar la seva xarxa els residus afloren. N’hi ha de tot tipus i les troballes són dignes de formar part d’un museu dels horrors: un peluix que algun dia va ser de color rosa, una llauna en què encara es pot apreciar -tot i haver-se descolorit- que es va vendre durant els Jocs Olímpics del 1992, un matalàs, un vàter, una bala gegant de palla i plàstics, muntanyes de plàstics de tot tipus.
En un solar a tocar del moll de Pescadors, on hi ha quilòmetres de xarxes en revisió, l’Ignasi Mateo s’ajup i mostra amb el dit els efectes que tenen els plàstics en descomposició. Reblen els forats que formen les cordes entrecreuades i amb el temps arriben a fer-les malbé. L’Ignasi és el responsable de l’Agència de Residus de Catalunya (ARC), que ha posat en marxa -en col·laboració amb la Confraria de Pescadors de Barcelona- el projecte Marviva perquè els onze vaixells d’arrossegament que surten cada dia a treballar portin a port els residus que treuen del mar. Molts pescadors ja ho feien, però ara hi ha un programa sistematitzat que classifica les deixalles per després reciclar-les, però també per saber quina és la seva composició o el seu origen i poder dissenyar així estratègies que en redueixin l’impacte. També compta amb la col·laboració del Port, que és el que durant un any ha contractat una persona perquè s’encarregui de la feina de classificació.
Una gestió adequada
Fa dos mesos que Marviva es va posar en marxa i de moment només es fa a Barcelona, tot i que la idea és implicar de mica en mica més ports de la costa catalana, explica Mateo. Al mes d’octubre els pescadors barcelonins van recollir 225 quilograms de deixalles, i al novembre, 473. Tot i que els plàstics són el que menys pesa, representen la meitat del total. En volum, lògicament, són encara més.
Un cop d’ull al vaixell dels germans Parrones ho certifica. Com cada dia, l’embarcació que formen pare i fill acaba d’arribar a port i lliuren una cubeta plena de residus. Pel color marronós no sembla fàcil trobar diferències, però una anàlisi més minuciosa permet comprovar que la majoria són ampolles i bosses.
Com arriben al fons del mar? L’ARC precisa que un 80% tenen l’origen a terra, i la resta provenen d’altres vaixells, sobretot comercials i de passatgers. Ho corrobora el patró major de la confraria, José Manuel Juárez, pescador de cinquena generació, que lamenta que els plàstics són per tot arreu, fins i tot a la panxa dels peixos, que se’ls mengen per accident. Especialment dolents són els dies posteriors a les pluges, perquè és quan més residus acaben al mar, explica, i la realitat és que les captures estan en descens des de fa temps.
El projecte Marviva de moment només implica directament els vaixells d’arrossegament, perquè són els que surten i tornen cada dia a port. Però això no vol dir que els altres no recullin els residus, diuen des de la confraria. De fet, els pescadors estan molestos per la imatge que creuen que tenen, com si la seva principal preocupació fos exhaurir els caladors sense tenir cura del medi ambient: “Som els primers interessats a cuidar el mar”.
De fet, els vaixells d’arrossegament treballen a 30 milles de la costa i fins a 500 metres de profunditat com a molt, però el temps efectiu de pesca no supera les dues hores i mai és al mateix lloc, expliquen. “Si pesques, cobres. Si no, no”, diu un d’ells, d’una cinquantena d’anys, i que s’embarca cada dia des que en tenia disset. Prefereix no donar el seu nom perquè està enfadat amb la imatge d’ells que transmeten els mitjans. Es queixa amargament perquè creu que les administracions estan més preocupades per fomentar un model de turisme depredador que no pas per assegurar que els rius portin nutrients al mar i així els peixos trobin una font d’aliments. Els compradors només estan interessats a menjar gambes i dues o tres espècies més, que moltes vegades porten en avió des d’altres països, i per a ells molts dies no surt a compte treballar perquè hi ha captures -cita el besuc- que no tenen sortida comercial.
Gavines i gats esperen ansiosos al moll per veure si aquest cop podran manllevar alguna peça. Els vaixells ja estan amarrats i la llotja subhasta les captures. Mentrestant, a tocar de Barcelona, milers de tones de residus esperen invisibles al fons marí que una xarxa els permeti ser reciclats, o acabar abans a l’estómac d’un peix.
