PLAÇA DE LES OLLES
Societat 07/11/2015

Mira, escolta i passaran coses

Íntima, recollida i un pèl fosca. És un dels racons més turístics de la Ribera. Combina en un mateix espai els aparadors de les botigues de moda del Born amb un negoci de pesca del segle XIX

Cristina Puig
4 min
Mira, escolta i passaran coses

Recordo haver sentit dir alguna vegada a en Josep Maria Espinàs, cronista de la vida i viatger incansable, que no sempre cal que passin coses quan vols escriure sobre algun lloc; que quan et quedes quiet i escoltes i mires és quan veus les coses que passen. No recordo si ho va dir exactament així, però la idea venia a ser més o menys aquesta i, si ho diu ell, que ha escrit un article cada dia des de fa gairebé 40 anys, deu ser que és veritat. L’estona que vaig ser a la plaça de les Olles, un diumenge al migdia, a l’hora de vermut, no va passar res interessant. Res d’allò que sovint vols que passi quan has d’escriure sobre un lloc. Així que vaig posar en pràctica la teoria de l’Espinàs i vaig observar i escoltar la plaça.

El so de la plaça de les Olles, almenys a aquesta hora, és el del guirigall de la gent que hi ha a la terrassa del Celler de la Ribera, l’única que està oberta, perquè Cal Pep, un dels clàssics de la zona, i La Catalana II els diumenges no obren. Fa bona temperatura i no hi ha ni una sola cadira lliure. Hi ha una taula amb 13 persones. Uns fan patates braves i els altres cafès amb llet. I n’hi ha un que fa braves amb cafè amb llet. Sobre gustos... Llegeixo en una pissarra: “Còctels, mojitos i caipirinhes a 6 euros”; si te’ls prens fora són un 15% més cars. Em diu un dels nois que treballen al bar, que prefereix no dir-me el nom, que un 80% de la clientela són turistes. Esclar que aquesta dada, si parlem de Barcelona, tampoc és que sorprengui gaire. M’explica que hi ha bon ambient: “Perquè els manguis ja els tenim controlats i sabem qui són”. Es queixa que de vigilància n’hi ha més aviat poca. “Com que no s’hi pot passar amb les motos i els cotxes, la poli no hi ve gaire”, diu fent cara de circumstàncies. Quan he arribat he vist precisament dos mossos d’esquadra fent fotos a Cal Pep, li dic. Però no sé si era per afició o per feina. Mai no ho sabrem.

Des del 1850

La plaça de les Olles és una plaça de contrastos ben portats. En un mateix espai -petit, perquè la plaça no és de les grans- hi trobes els aparadors de la botiga Custo, els d’una sabateria de sabatilles esportives modernes, on tots els rètols són en anglès, una botiga de bosses de mà i un negoci d’articles de pesca, la Casa Calico, que hi són des del 1850 i que és qui té més aparadors a la plaça. “Totes les modalitats en xarxes i decoració”, hi diu a la persiana. Ara és l’única botiga de més de cent anys que queda a la plaça, perquè la Pastisseria Güell, fundada el 1874, va tancar el 1999. En una de les parets del negoci de pesca encara s’hi pot llegir en una placa “Distrito 1°, Barrio 1°, Manzana 18, Calle de Detrás PALACIO”, el famós carrer de Rera Palau, on hi havia hagut l’antic emplaçament del Palau Reial.

La Mercè Patino està a punt d’entrar al portal de casa seva. Té 87 anys i des dels 14 viu a la plaça. Ve de comprar del mercat de Santa Caterina i abans encara ha tingut temps d’anar a missa de dotze, a Santa Maria del Mar, i a comprar el diari al carrer de Montcada. La veig carregada de bosses i m’explica que a la finca no hi ha ascensor. “Però és un segon pis -em diu- i vaig al meu ritme, no tinc pressa”. M’explica que a la plaça hi havia hagut una drogueria, un forn i una pastisseria. Ara, més enllà de les xarxes i els fils de pescar -record viu del passat mariner d’aquest barri-, la resta són productes d’una modernor que la Mercè ja no practica.

Amb cabina de telèfon

En un dels extrems de la plaça, a la part abans esmentada de Rera Palau, hi ha com una altra placeta, però en realitat es tracta d’un carrer sense sortida, el carrer d’en Tripó. Un dels més curts que hi deu haver a Barcelona. A les parets que van quedar al descobert de les cases que, dedueixo, es van enderrocar, hi ha pintats uns murals com d’uralita. En aquesta miniplaceta descobreixo una cabina de telèfon. Deu ser una de les 1.200 que encara queden a la ciutat (una xifra que l’Albert Om ens va fer saber fa unes setmanes al No ho sé, de RAC1), tot i que fa aspecte de no haver estat feta servir de fa molt de temps. Des d’aquest racó és des d’on hi ha la millor perspectiva de la plaça. M’assec, miro, escolto i m’adono que davant meu hi ha un colom quiet. I recordo que l’Espinàs va explicar un dia que es va passar un quart d’hora mirant una sargantana que estava quieta a la seva terrassa. Fins que va marxar. I, sense adornar-me’n, el colom ja no hi és.

stats