“No vull ser ocupa, vull pagar un lloguer”
Alida Bautista i la seva filla no saben quin futur els espera després que aquest dimecres s’ajornés el seu desnonament a Ciutat Meridiana
Mai a la vida s’hauria imaginat que es podia trobar en aquesta situació, però dimecres passat la comitiva judicial va acudir a casa seva per desnonar-la. Alida Bautista (41 anys) viu en un petit pis al carrer de Rasos de Peguera, a Ciutat Meridiana, des que va arribar a Barcelona provinent de Santo Domingo ara fa set anys. Bautista no coneixia ningú i una família paisana va oferir-li una habitació per 200 euros al mes. Ella va acceptar l’oferta sense dubtar. Tenia un sou precari i només podia assumir aquesta xifra. El pis era propietat d’aquest matrimoni i Bautista els pagava el lloguer en metàl·lic a l’inici de cada mes. La convivència va fer que s’acabessin convertint en la seva família a Barcelona. De fet, la situació semblava tan estable que fa 8 mesos va decidir que la seva filla de 15 anys que vivia a Santo Domingo anés a viure amb ella al pis de Ciutat Meridiana. Però a l’inici d’aquest novembre la seva història va fer un gir inesperat. Els propietaris van deixar de pagar la hipoteca i van rebre una carta que els informava que serien desnonats.
“Jo confiava en ells i no els vaig demanar mai cap rebut; ara em trobo que no tinc cap dret sobre aquesta casa. Sobre casa meva”, explica. Davant d’aquesta situació, el matrimoni va abandonar el pis i ella es va quedar amb l’amenaça de ser desnonada. “Jo no vull ser una ocupa, vull pagar un lloguer que pugui assumir amb el meu sou”, apunta. L’Alida argumenta que no té cap problema a abandonar el pis on viu ara, però que amb el sou que cobra li és impossible tenir estalvis. Consegüentment, no pot assumir cap dipòsit. L’Alida treballa en una residència d’avis i el modest sou que rep li servia per pagar el lloguer i les necessitats bàsiques d’ella i de la seva filla. El barri on viu té el trist rècord de desnonaments de Barcelona -l’anomenen Villa Desahucio- i, per tant, era una situació que ja li era familiar. Havia sentit com molts amics o coneguts havien d’afrontar aquesta situació i el patiment que això comportava. No obstant, mai havia arribat a empatitzar-hi del tot perquè pensava que a ella no li tocaria. “Jo sempre he pagat el lloguer”, pensava.
Quan els amos van abandonar el pis i va sentir com l’amenaça del desnonament li trepitjava els talons, Bautista va demanar consell als seus coneguts i li van recomanar que acudís a l’Associació de Veïns de Ciutat Meridiana. “Vaig anar on la gent que en sap més que jo em va aconsellar. Jo fins ara no en tenia ni idea de tot això”, explica. Allà la van tranquil·litzar i li van fer un full de ruta de totes les opcions que tenia. Tot i així, la nit abans que vingués la comitiva judicial per desnonar-la, l’Alida no va poder aclucar l’ull.
Viure “sempre intranquil·la”
“Quan van arribar em vaig posar a cridar sense parar. No ho podia evitar. Jo mai havia viscut res similar”, expressa amb el cor encongit. Bautista no té cap altre membre de la seva família a Barcelona que no sigui la seva filla, que no va voler anar a l’institut per quedar-se a casa per fer-li companyia. “M’ha dit que no em deixaria sola, que estem aquí l’una per l’altra”, expressa. Finalment, el desnonament es va ajornar i les Bautista es poden quedar a casa temporalment. “Ara viuré sempre intranquil·la. Amb la por de tornar i no poder entrar-hi”, apunta l’Adila, que reivindica que no vol viure “a costa de ningú, sinó que vol pagar un lloguer que li permeti viure”.
