Pedres que parlen
És una plaça de pessebre. Contemplant-la avui, res no fa pensar que fa 77 anys s’hi va viure un dels episodis més sagnants de la Guerra Civil a la ciutat. Aquí també, Scarlett Johansson en va enamorar més d’un a ‘Vicky, Cristina, Barcelona’
Des que ara fa sis mesos vaig començar aquesta secció, la plaça de Sant Felip Neri ha sigut sempre de les primeres de la llista. Un munt de gent a qui demanava que me’n diguessin una, sempre m’adreçaven a aquest indret amagat del barri Gòtic, una plaça de pessebre que sembla més aviat un decorat esperant que s’hi rodi alguna escena. Potser per aquest motiu, per la seva història coneguda per molts -per ser, si no és la que més, almenys una de les més boniques de Barcelona i també una de les més petites-, m’havia resistit fins avui a parlar-ne. I avui que ho faig, vull fer-ho de nit. Lluny de la cridòria dels nens que juguen a l’hora del pati, de les riuades de turistes càmera en mà i del sol d’aquest final d’agost que encara colla.
La millor hora per contemplar-la en la seva màxima esplendor és al capvespre, quan comencen a il·luminar-se els fanalets i encara queda una mica de llum per immortalitzar-ne la postal. Hi arribo en un moment en què la trobo pràcticament buida. La prova és que l’únic so que se sent és el del rajolí d’aigua que brolla de la font que hi ha al mig. Una font petita, octogonal, on fa molts anys a la part superior hi havia hagut una estàtua de bronze d’un nen estudiant -obra de Josep Miret- que una nit van robar, i avui ningú no sap encara on va anar a parar. Observo meravellada que l’aigua és d’un transparent molt inusual en la majoria de fonts de la ciutat. No només això, sinó que quan t’hi acostes, fa una mica d’olor de clor. Miro el fons transparent i em sorprèn no veure-hi cap moneda. Tant com ens agrada quan fem el turista anar llençant monedes a les fonts i en aquesta, en canvi, no hi veig ni deu cèntims.
“Si les pedres parlessin, ens hauríem de tapar les orelles”, sento que li diu un jove a la noia amb qui va mentre llegeixen la placa que hi ha en memòria de les víctimes del bombardeig del 30 gener del 1938. Aquell dia van morir 42 persones, la majoria nens que s’havien refugiat al soterrani de l’església de Sant Felip Neri i que van morir a causa de l’atac de l’aviació italiana, al bàndol dels nacionals durant la Guerra Civil. A la paret de l’església encara s’hi poden veure els forats que va provocar la deflagració. Ningú que s’acosta a aquesta plaça en marxa sense fer una fotografia a aquesta paret plena de ferides de bomba. Avui la plaça i l’església també donen nom a una escola, un centre privat-concertat els alumnes del qual cada dia que surten al pati, a la mateixa plaça, rememoren inconscientment un capítol tristíssim de la nostra història.
Xampany i sensesostre
Un dels grans reclams, sobretot a l’estiu, és asseure’s a sopar a la terrassa de l’Hotel Neri, lloc de reunió habitual dels inquilins de la plaça Sant Jaume. Aquí, l’any 2012, CiU i el PP van estar reunits fins ben entrada la matinada per acabar pactant els pressupostos d’aquell any. D’aquí el famós Pacte del Neri, que es va signar després d’un sopar de Sant Valentí. “Els de la Generalitat encara vénen, però de l’Ajuntament fa molt temps que no hi veig ningú”, diu en Carles Garcia, cambrer de l’hotel i testimoni de moltes trobades de polítics. Deu ser que el govern d’Ada Colau deu haver retallat també les dietes, deduïm tots dos. I em recorda que en aquesta mateixa terrassa Scarlett Johansson, Rebecca Hall i Javier Bardem dinaven en una de les escenes de Vicky, Cristina, Barcelona.
Quan m’acomiado del Carles m’adono que just davant del Neri, a l’altra banda de la plaça, un noi jove amb una bicicleta carregada de mantes i capses de cartró desplega un matalàs a terra. Els clients del Neri ja van per les postres i prenen xampany. Ell se’ls mira i passarà aquí la nit. La plaça de pessebre també té aquests contrastos.
Tercera generació de sabonaires
Quan t’hi quedes una estona t’adones que hi fa molt bona olor. Surt de la botiga de sabons de l’Eliana Sabater. És argentina de cognom català perquè l’avi, saboner, va emigrar de Mallorca a Buenos Aires. “La sort va voler que un dia, passejant per aquí, veiés un cartell que deia «Es lloga»”, m’explica. I ja hi porta nou anys. “Fa temps en aquesta plaça no t’hi hauries ficat mai de nit -em diu- i ara en canvi és de les més visitades”. Quan marxo, hi ha tres parelles assegudes a terra. Estan recolzades als murs i parlen fluixet. I penso que efectivament, si les pedres parlessin, podrien explicar-nos moltes històries.
