Un passat lligat als llibres

A la zona antiga de Sant Andreu, aquella que encara es considera poble, on es conserven els carrers amb llambordes i algunes cases de planta baixa, hi ha una de les places amb més història del barri. No és tan famosa com la del Mercadal, la del Comerç o la d’Orfila, però, en canvi, té l’honor d’haver estat el lloc en el qual durant la República es va aixecar una biblioteca infantil que durant 10 anys va permetre a centenars d’infants i joves de l’època tenir accés gratuït als llibres.

Va ser, de fet, la primera biblioteca de Sant Andreu. Després de la Guerra Civil la van fer tancar i el 1944 van decidir desmantellar-la. Aquella època per oblidar en què es prenien decisions lamentables. Avui la plaça de les Palmeres és una plaça més, en el sentit que no té cap detall que la faci especialment bonica, però és un lloc agradable. És força gran. Té dos espais diferenciats. El de sorra i arbres en una banda i el de plaça dura, en forma de mitja circumferència, més nova i aixecada sobre un pàrquing construït a començaments dels anys noranta. Per ser la plaça de les Palmeres, d’aquests arbres en queden pocs. “A mi el ciment no m’agrada”, em diu l’Antonio Ricolan, que s’està amb la dona, el fill i el nét a la zona dels gronxadors per a la canalla. “Van dir que ens posarien un parc infantil i es pensen que amb un tobogan ja n’hi ha prou”, es queixa l’Àngels Caballero, la dona de l’Antonio, que també em fa notar que el parc infantil el van fer just al costat del pipicà “i molts dies fa pudor de pixum”. Ara, m’expliquen, la plaça és un lloc agraït per passejar-hi i també segur, però fa uns deu o quinze anys era freqüentada per drogoaddictes. “Fins i tot en van trobar un de mort entre les plantes”, afegeix ella.

Testimoni viu de la biblioteca

Tinc la sort de trobar-me l’Angelina Oliveras, veïna de la plaça de tota la vida. Té 89 anys, és trempada i un dels pocs veïns amb qui parlo que va veure i va fer ús d’aquella biblioteca infantil. “Una de les poques fotografies que s’han publicat -si no l’única- d’aquella biblioteca és meva”, em diu orgullosa. Ve carregada de bosses amb fruites i verdures i quan veig el pes que porta a les dues mans, torno a recordar que té 89 anys. La seva principal ocupació, des de ja fa molts anys, és l’Ateneu Obrer de Sant Andreu, una institució amb 130 anys d’història que és a tocar de la plaça i que la té distreta amb un munt d’activitats.

Ella va néixer en una d’aquestes plantes baixes que hi havia a la plaça però que va acabar convertida en un edifici de pisos. “Avui no ens ho deixarien fer pas, però en aquella època ens van oferir diners i la possibilitat de quedar-nos dos pisos i... què volies que fes?”, em diu com justificant-se. Ara viu a l’àtic. “He canviat un jardí de 15 metres per unes vistes a Collserola”, explica. L’Angelina, que encara és de les que diu que Sant Andreu és com un poble -malgrat que molts dels que avui hi viuen són nous perquè els vells han anat morint-, no està gens contenta amb el manteniment de la plaça.

“Aquí recullen, no escombren”, es queixa com fent-me entendre que no n’hi ha prou traient la brossa més gran, sinó que cal escombrar fulles i destapar desaigües que s’embussen quan plou i inunden la plaça. Veig que en una de les cantonades, entre el carrers de Coroleu i Castellbell, hi ha una casa ocupada, amb finestres i portes tapiades però amb habitants a dins. Em diu la Rosa Segura, la quiosquera, que fa uns tres anys que hi són i que la convivència és bona.

Trec el mòbil i faig una foto per recordar-me’n quan escrigui aquesta crònica. I, de cop i volta, un crit: “Què fas?”, amb to amenaçador. I veig que en una de les finestres hi ha una dona. No en faig cas. A ella no li he fet pas cap foto. I segueixo la conversa amb la Rosa. És del Guinardó però fa 12 anys que va venir a Sant Andreu i també viu a la mateixa plaça. “Es pot saber què feies? No m’has demanat permís!”, em diu la noia de la casa ocupada que ha baixat a la plaça amb jersei amb caputxa i acompanyada d’un noi amb gos. Costa fer-los entendre que puc fer fotos de la casa, com si les vull fer d’un arbre o d’un núvol i que ells no m’interessen.

Mai no entendré que estiguin sempre a la defensiva quan veuen un periodista. M’assec en un dels bancs i miro d’oblidar l’escena i m’adono que el so de la plaça, que les cacatues han fet seva, em recorda molt el del zoo.