Com un swing
Per als veïns de Sant Andreu aquesta encara és la plaça del poble. El seu enclavament, al bell mig del nucli comercial, la converteix en una plaça viva. Si tingués una banda sonora seria un swing en la dolça veu d’Andrea Motis
Quan era petita volia viure en aquesta plaça. Segurament no és la plaça més bonica de Barcelona però Sant Andreu del Palomar, el poble que va ser abans de ser barri, no s’entén sense aquest racó, clau per a la vida comercial i el moviment veïnal. Jo que sóc més de cap a Fabra i Puig sentia una enveja sana (si és que existeix) dels meus companys de classe que vivien per aquesta zona. És una plaça petita, amb jardineres amb flors de colors i bancs. Al mig encara hi conserva la típica font de ferro colat, amb brolladors a banda i banda i acabada en forma de fanal. És la font que posaríem en un pessebre.
“Com a mínim no l’han treta, la recordo de sempre”, em diu la Margarida, que em deixa clar que no és d’aquí tot i que hi viu des de fa 60 anys! Em pregunto... ¿No s’és d’un lloc on es viu des de ja fa més de mig segle? La Margarida es queixa perquè la casa de pagès que hi havia a la plaça, sobre la farmàcia Franquesa, fa 10 anys es va convertir en un bloc de pisos. No és gaire alt, de tres plantes i balconades modernes, però un bloc de pisos al cap i a la fi, poc adient en una plaça de pessebre.
Josep Badia, que passeja el gos, em porta fins a un dels aparadors de la farmàcia perquè em faci la idea de com era la plaça quan hi havia la masia. Hi ha penjada una pintura que recull el moment de la gran nevada del 1962. En un atac de nostàlgia entens que els veïns la trobin a faltar. L’interior de la farmàcia, que encara conserva el mobiliari original del 1842, és un petit museu que val la pena visitar encara que només hi hagueu d’entrar a comprar unes pastilles Juanola. Més que la masia, el Josep troba a faltar el Cinema Atlàntida, que estava just al costat. “Hi podies veure dues pel·lícules i el No-Do” recorda. Ara hi ha dues botigues. La seva dona és de la Barceloneta i només canviaria aquest barri per aquell, el més semblant a un altre poble, em diu. Parlant amb els veïns m’adono de com estan d’orgullosos de sentir-se encara un poble dins de Barcelona.
La plaça del Comerç és una plaça viva. No hi aneu a meditar ni a buscar pau interior. L’anar i venir constant de gent farà que se us en vagi la vista. És una plaça en moviment constant, un lloc de pas per anar amunt i avall amb carretons plens a vessar que recorden que tenim el mercat a la vora i que som al carrer Gran, l’únic per on passen els cotxes i que el dissabte queda tancat al trànsit.
Potser el que la fa especial és l’entorn més que no pas la plaça en si: l’encreuament del carrer Pons i Gallarza amb les seves llambordes, el carrer de l’Ajuntament i el Bar Versalles, allotjat en un edifici modernista, el propietari del qual, ja jubilat, va inspirar el personatge del Peris d’ El cor de la ciutat. El bar, però, és molt més gran i senyorial del que regentava Pep Anton Muñoz a la sèrie de TV3.
Hi ha places que tenen esglésies i campanars que et diuen l’hora. A la plaça del Comerç hi ha un rellotge de fusta gegant en una paret, record d’una antiga rellotgeria que hi havia hagut fa anys. “Abans se la coneixia com la plaça del rellotge”, em diu el Miquel, el quiosquer que hi és des del 1991.
Compto 70 passes i em planto a la plaça Orfila. És com si hi hagués dues places en una, unides pel carreró de l’Ajuntament, amb botigues a banda i banda. És una passejada curta i agradable. Si et canses d’una plaça, te’n vas a l’altra. Aquesta és més gran però ja no és tant de pessebre. Aquí hi ha la parada de metro, la seu del districte i l’església de Sant Andreu del Palomar, a l’altra banda del passeig Torres i Bages. Hi veig molts avis asseguts. ¿Com és que han escollit aquesta plaça i no l’altra? “Perquè aquí hi toca més el sol i allà només en una cantonada, i els dos bancs estan sempre agafats”, em diu el Libertario, de 79 anys, vestit amb boina i mocador al coll que ja no té ganes de fer corredisses per agafar el millor lloc.
Al Bar Versalles m’hi trobo el músic Joan Chamorro i Andrea Motis, la veu més dolça de Sant Andreu. Tots dos sortits de la Sant Andreu Jazz Band, que ara mateix preparen una gira per Sud-àfrica, el Japó i França. “¿Si tingués banda sonora quina música hi posaries?”, li demano al Joan. “La plaça del Comerç és com un swing”, perquè és una plaça animada. “On the sunny side of the street ”, afegeix l’Andrea. Busco la cançó i l’escolto mentre em miro la plaça des de la finestra del Versalles i recordo que quan era petita ja volia viure en aquesta plaça.
