Publicitat
Publicitat

REPORTATGE

Sóc arquitecte... i faig el que puc per sobreviure!

Els professionals que no han emigrat s'han hagut d'allunyar de la cultura del 'pelotazo'

L’estudi d’arquitectura de Marc García-Duran (GDyE) està amagat en un loft del barri de Sants que ell mateix va restaurar. La cuina, un passadís envidrat amb vistes a un pati interior, és el punt d’integració entre la seva vivenda i l’espai on treballa la resta de l’equip. “La meva filosofia arquitectònica parteix del fet que un edifici ha de ser versàtil, canviant i adaptable”, explica aquest arquitecte barceloní de 38 anys, que ha aconseguit sobreviure a la crisi millor que molts dels seus companys de professió.


Fa un any i mig, García-Duran va decidir muntar un despatx especialitzat en projectes per al districte 22@. Concebut per ser el centre d’innovació tecnològica i urbanística de Barcelona, el 22@ s’ha vist menys afectat per l’esclat de la bombolla immobiliària i la crisi econòmica. Per què? La primera raó, segons García-Duran, és que molts dels projectes del 22@ són finançats per inversors patrimonialistes que no han sorgit de la “cultura del pelotazo”. “Són clients seriosos, amb diners de veritat, perquè els bancs ara no donen crèdit, i inverteixen pensant en el llarg termini”, explica el cofundador de GDyE. “Els patrimonialistes saben que la crisi és un moment per invertir, perquè els preus han caigut”, afegeix García-Duran. L’últim encàrrec rebut pel seu estudi prové d’un exempresari que vol reconvertir la seva nau del Poblenou en un alberg de joventut.


A diferència del concepte d’arquitectura flexible i adaptable, “els promotors de la cultura del totxo del nostre país no han tingut esperit de canvi: no s’han cansat de repetir el mateix model de vivenda –els blocs de pisos convencionals– pensant només en el seu valor de mercat actual, no en el futur”, remarca el soci de GDyE. Per fer-se entendre, García-Duran posa com a exemple “l’efecte playboy”, o com el fenomen de l’home solter va provocar l’aparició del que avui coneixem com a “cuina americana”: per adaptar-se al nou estil de vida dels homes urbans, algunes promotores nord-americanes van canviar les cases unifamiliars dels suburbis per apartaments amb cuina integrada al menjador, que permet estar cuinant “i a la vegada prendre un còctel sense perdre de vista l’amant”, diu García-Duran, somrient.


Una nova estratègia

Com molts altres arquitectes, García-Duran va aprofitar el boom immobiliari per acceptar projectes de promocions de vivendes convencionals més comercials. Això es va acabar el 2007, quan un dels seus clients –una promotora important– va anunciar que deixaria de pagar-li al comptat, per oferir-li pagarés a 120 dies. “Em vaig adonar que calia canviar d’estratègia, especialitzar-nos en una àrea molt concreta”, diu. Això és el que aconsella als milers d’arquitectes que s’han quedat a l’atur al nostre país. L’altra alternativa és marxar a països emergents com el Brasil o la Xina, amb una necessitat creixent de professionals. Segons un estudi dut a terme pel Sindicat d’Arquitectes (Sarq), la crisi del sector immobiliari ha obligat prop del 7,5% dels arquitectes espanyols a marxar del país.


“Cal aprofitar que les nostres escoles d’arquitectura, com l’IAAC (Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya), tenen una gran reputació internacional”, assegura Pablo Ros, estudiant del màster d’arquitectura i professor a la Universitat de Colúmbia, Nova York. Ros, de 32 anys, va treballar durant vuit anys a Foreign Office Architects (FOA), el prestigiós despatx londinenc format pels arquitectes Alejandro Zaera-Polo i Farshid Moussavi. L’any 2010, l’amenaça de la crisi i les ganes de volar pel seu compte el van acabar de convèncer per anar a Nova York. Un any i mig després, té clar que encara no torna. Només als EUA pot comptar amb el suport acadèmic i els recursos necessaris per dur a terme la seva recerca sobre l’electricitat del cos humà com a eix per concebre l’espai arquitectònic.


Foment de la innovació

Malgrat l’elevada formació dels arquitectes espanyols, Ros i García-Duran coincideixen que a les escoles d’aquí s’hauria de fomentar més la creativitat i la innovació. També creuen que un altre fre al dinamisme del nostre mercat arquitectònic els últims anys ha estat la monopolització dels concursos d’obra pública dels grans arquitectes de la Transició: Trias Torres, Bohigas, Moneo... “Una generació tan forta que ha ofegat moltes generacions posteriors”, diu García-Duran. “L’ETSAB i la resta d’escoles d’arquitectura s’han convertit en planters de treballadors per a aquests arquitectes”, afegeix García-Duran.


Segons l’enquesta del Sarq, el 32,4% dels arquitectes espanyols no tenen feina i només un 3,1% cobren el subsidi d’atur. Això es deu a un altre problema associat a la professió, la contractació sistemàtica de falsos autònoms, una pràctica molt estesa. Ros pretén obrir un despatx de tecnologia i arquitectura a Nova York, i ja ha rebut alguns encàrrecs. Una altra possible destinació és la Xina, on ja va estar l’any 2010, com a arquitecte en cap del pavelló de Madrid a l’Expo de Xangai. “Em van captivar la cultura i la capacitat de treball dels xinesos”, reconeix Ros.


A García-Duran la crisi li ha permès ampliar el seu equip amb professionals de la talla de Montserrat Galindo, experta en normatives i excol·laboradora de l’estudi d’Enric Massip Bosch (EMBA), l’autor de la torre Telefónica de Diagonal Mar. “Per tenir èxit al 22@ cal dominar la legislació i saber negociar amb les autoritats”, diu García-Duran. Un problema que lamenten molts arquitectes és l’excés de rigidesa de les autoritats locals pel que fa a la concessió de llicències i aplicació de normatives. “Hi ha un excessiu control sobre l’ús dels edificis, això provoca un desgast de temps i diners a l’hora d’emprendre en el sector”, opina Galindo.


Més humilitat i més interacció amb agents externs al món de l’arquitectura és el que aconsellen Galindo i García-Duran als milers d’aturats. El més preocupant és que “de feina d’arquitectura n’hi ha molta, especialment en rehabilitació i restauració”, observa García-Duran. Però falta un esperit empresarial amb més visió a llarg termini i predisposició al canvi, insisteix.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT