L’hora de girar full a l’era de Navarro i Rull

Les dades polítiques de la ciutat, en pdf

Les dades socials de la ciutat, en pdf

LA TERRASSA post Pere Navarro. La Terrassa de després de Josep Rull. El consistori de la quarta ciutat més gran en població de Catalunya es redibuixarà després del 24-M amb una considerable renovació de cares després que els dos grans protagonistes dels últims anys hagin saltat a la política nacional. Un, l’exalcalde, amb menys sort que l’altre. Tot i això, res fa pensar que el PSC perdrà el que ha sigut un dels seus grans bastions des del 1979. La ciutat no ha estat aliena a la sacsejada sobiranista, però, sigui pel pes històric del partit i per la lògica municipal o perquè l’oposició no ha aconseguit despuntar més, tot apunta que els socialistes conservaran el timó de la ciutat. Això sí, amb un govern que pot tenir una debilitat sense precedents i una política de pactes complexa per l’atomització que es preveu després dels comicis.

La ciutat que va governar Pere Navarro durant 13 anys acaba un mandat en què tan sols quatre formacions tenien representació a l’Ajuntament: el PSC, CiU, ICV-EUiA i el PP. Ara, com en tants altres consistoris, s’espera que la fragmentació de l’esquerra i la possible irrupció de formacions com Ciutadans configurin un ple molt més heterogeni. Més enllà dels efectes de la crisi i la taxa d’atur -un 18%- en una ciutat que s’havia sustentat molt en la construcció -l’any 2006 era la ciutat on més es construïa-, ha sigut un mandat convuls políticament. Especialment per la renúncia a l’alcaldia de Navarro el novembre del 2012 per dedicar-se al seu càrrec com a primer secretari del PSC i la seva tasca al Parlament de Catalunya.

Navarro gaudia de bona consideració com a alcalde i va deixar com a herència un ajuntament prou sanejat i solvent, que paga a 30 dies als proveïdors. Jordi Ballart, que només té 35 anys, en va prendre el relleu i des d’aleshores ha fet mans i mànigues per marcar un perfil propi, allunyat, sobretot, de la duresa que des del carrer de Nicaragua va marcar Navarro quan va decidir que el partit es despenjava del procés de la consulta sobiranista. Mentre el seu antecessor va estar al capdavant del PSC, Ballart va haver de batallar per desempallegar-se de la seva ombra. És cert que l’exalcalde va comptar sempre amb el suport de l’agrupació socialista terrassenca però, ja en la seva última etapa com a primer secretari, fins i tot els seus tenien dificultats per seguir-lo defensant i es van mantenir al marge.

Quan Navarro va començar a ser qüestionat perquè ja s’albirava una trencadissa al partit i també per la mala gestió de casos com l’agressió sobredimensionada que va rebre d’una dona abans d’assistir a una comunió a Terrassa, fins i tot hi va haver companys de partit egarencs que van admetre que el millor era que fes un pas enrere. “Navarro ha trigat massa a plegar”, va arribar a dir l’exalcalde de Terrassa Manuel Royes, l’11 de juny de l’any passat, data en què Navarro -que al seu dia va ser el seu delfí en una dura batalla interna per la successió- va dir prou.

Equilibris i perfil propi

Ballart ha fet d’equilibrista. “Governo la ciutat en el pitjor moment”, admet. Ha intentat buscar el punt intermedi per no incomodar el seu partit i, alhora, no ser acusat de fer d’ariet contra el procés sobiranista. De fet, va fer gestos com adherir-se al Pacte pel Dret a Decidir o abstenir-se en la votació de la moció a favor del 9-N per facilitar que el ple l’aprovés. Ara, amb Miquel Iceta al capdavant del partit i havent-se “rebaixat el suflé”, reconeix que hi ha “més llibertat” per part de la direcció. Té clar, però, que si fa molt mal resultat -menys de 8 regidors-, plega. Hi ha posat, diu, massa “segell personal” a aquests dos anys i mig com per no fer res davant d’un fracàs. Dels deu primers llocs de la seva llista, 6 són independents.

Seguint amb la política d’aliances que sempre ha marcat el consistori, l’actual alcalde i els seus deu regidors han fet pinya amb els tres edils ecosocialistes al govern. Però, arrossegat per la inèrcia nacional, el PSC ha anat perdent pes a la ciutat fins al punt que el gener passat Ballart va veure com la seva tinent d’alcalde Carme Labòria -una dirigent històrica al PSC terrassenc- estripava el carnet per afiliar-se a Moviment d’Esquerres, el nou partit dels socialistes sobiranistes. Ara, a més, ella serà la número dos a la llista d’ERC, que compta a tornar al ple amb Isaac Albert, que es presenta per tercer cop, al capdavant. Després de quedar-se fora del consistori de manera inesperada l’any 2011 pels efectes de la desfeta del tripartit, els republicans donen per fet que la inèrcia nacional els donarà protagonisme en la governabilitat a la ciutat.

Però, per molt que els socialistes estiguin en hores baixes, CiU ho té molt difícil per fer el sorpasso. Sobretot després que Josep Rull -l’etern aspirant a l’alcaldia, que a les municipals del 2011 va aconseguir el màxim històric de nou regidors- deixés de ser el cap de l’oposició el setembre passat per ser coordinador general de CDC. El nou cap de llista serà l’advocat Miquel Sàmper, que les últimes setmanes ha intensificat la campanya per donar-se a conèixer més enllà del seu cercle professional tot fent bandera del seu caràcter d’independent. Malgrat tot, als convergents els costa guanyar suports més enllà del centre i els barris de Ca n’Aurell i Vallparadís. Malgrat que a les europees CiU va ser la força més votada, la tradicional crida a trencar amb més de tres dècades de supremacia socialista no ha acabat de quallar en una Terrassa que només ha conegut alcaldes del PSC.

La divisió i la idea que impregna l’oposició sobre la necessitat d’un canvi de partit al capdavant del consistori no beneficien que hi pugui haver estabilitat al govern de la ciutat. ICV-EUiA, l’actual soci dels socialistes, s’ha integrat a la plataforma Terrassa en Comú juntament amb Podem, Guanyem i Procés Constituent, en una confluència no exempta de polèmica a l’hora de configurar la llista. El candidat, l’arquitecte Xavier Matilla, que és independent, ja ha deixat clar que no pactarà amb el PSC com havia fet fins ara ICV. A més, en cas que es fes enrere en aquesta clàusula, caldria veure si la candidatura obtindria prou força per tenir majoria amb Ballart. La CUP, que es va despenjar de les negociacions amb Podem, també pugnarà per aconseguir representació, amb Maria Sirvent com a cap de llista.

Del terrabastall de canvis de cares no se n’ha salvat ni el PP. Gabriel Turmo, el cap de files popular, que tornarà a ser cap de llista per segon cop, va haver d’afrontar que un dels seus quatre regidors, Antonio Enrique Pereira, deixés el grup. Es va quedar com a regidor no adscrit i va ser acusat de trànsfuga. Altres forces de dretes intentaran irrompre. És el cas de Ciutadans, que, aprofitant que Albert Rivera està catapultant la seva formació a Espanya a costa d’arrabassar vots a socialistes i populars, intentarà fer forat amb Javier González, que es presentarà per tercer cop. També ho intentaran Plataforma per Catalunya, UPyD i el partit Família i Vida, que es presenten sempre per a les municipals a Terrassa. Ballart ho té clar: no pactarà ni amb PP, ni C’s ni PxC.

Els desnonaments com a icona

Ballart, doncs, es veu governant en minoria perquè no creu que la política de pactes s’obri fins passat el 27-S. El futur alcalde no tindrà un mandat plàcid. Més enllà de les infraestructures pendents, seran clau les polítiques de recuperació d’una ciutat que ha patit molt els estralls de la crisi i que encara ha d’avançar en projectes d’integració entre la població autòctona i la immigrada, que representa un 14%. Durant els últims anys s’ha intentat reduir l’estigma del barri de Ca n’Anglada. Però queda feina per fer per evitar que en moments de crisi l’escletxa es faci més gran. Sobretot en una ciutat on la taxa de desnonaments és elevada, malgrat els esforços i les mesures que ha pres l’Ajuntament, que ha estat un referent creant una oficina per fer-hi front.

Les polítiques socials seran la principal bandera de Ballart a l’hora de reivindicar els seus dos anys i mig de mandat, com també ho faran per consigna de Nicaragua la resta d’alcaldables socialistes. El debat nacional, insisteixen, no té res a veure amb aquests comicis i la carta que jugarà el PSC serà, justament, la d’arraconar aquest debat per portar la pilota al terreny social. Després de la incursió nacional del seu exlíder, ja han vist que els val més jugar a casa encara que vinguin temps difícils.