A punt per caçar un nou planeta al voltant del Sol

El Sistema Solar està format per vuit planetes, tot i que la ‘família’ podria estar a punt de créixer. Els científics han anat trobant indicis que existeix el Planeta 9, fins al punt que ja han delimitat l’àrea concreta de l’espai on hauria de ser per explorar-la i confirmar (o no) si hi és

Mònica L. Ferrado
5 min
A punt per caçar un nou planeta al voltant del Sol

Triga 15.000 anys a fer una òrbita completa al voltant del Sol. La seva massa és 10 cops superior a la de la Terra i el diàmetre és entre dos i quatre cops més gran. Es troba al cinturó de Kuiper, en una regió remota del nostre Sistema Solar, 20 cops més lluny del Sol que Neptú, i 200 més que nosaltres. Aquest és el retrat robot del que podria ser el novè planeta del Sistema Solar, que encara ningú no ha pogut observar directament. Se l’intueix a través de dades indirectes i hi ha uns quants grups de recerca que creuen fermament en l’existència del que seria el planeta més llunyà del Sistema Solar. Segons les revistes Science i Nature, aquest any els científics podrien confirmar si realment existeix o no. Els científics caçaplanetes han aconseguit definir ja prou bé l’espai que podria ocupar i l’estan rastrejant en profunditat. “Queden poques zones on es pot estar amagant”, afirma Ignasi Ribas, investigador de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya i del CSIC, expert en la recerca de nous planetes.

El més influent

Els primers que van apreciar indicis d’un nou planeta van ser els investigadors nord-americans Scott Sheppard, de la Carnegie Institution, i Chadwick Trujillo, de la Universitat del Nord d’Arizona. Gràcies a l’anàlisi de les dades recollides per diferents instruments, des del telescopi Hubble, en òrbita, fins al Subaru, al Japó, els últims anys els científics han anat descobrint el que es coneix com a objectes transneptunians, situats al cinturó de Kuiper, als últims confins del nostre Sistema Solar. Se’n coneixen 1.750, tot i que s’han fet estimacions que indiquen que n’hi pot haver molts més.

Per la seva situació, a la regió més profunda del Sistema Solar, amb prou feines reben llum del Sol. Entre aquests objectes transneptunians hi ha el possible Planeta 9, que tindria una influència poderosa sobre tots ells. “La possible existència del planeta s’infereix sobretot per la presència de planetes nans transneptunians que semblen tenir tots més o menys l’òrbita de l’el·lipse alineada en la mateixa direcció”, explica Guillem Anglada, astrofísic català que investiga a la Universitat Queen Mary de Londres i que va trobar l’any passat l’exoplaneta més proper a la Terra, vinculat a un altre sistema planetari. Aparentment, no hi ha cap motiu que expliqui aquesta alineació de l’òrbita, i els científics treballen amb la hipòtesi que podria deure’s a la presència d’un planeta desconegut, el Planeta 9.

Més enllà de Neptú

Els objectes transneptunians no són prou grans ni tenen prou entitat per ser considerats planetes. Que els trobessin va fer que l’any 2006 la comunitat científica decidís redefinir quines són les condicions perquè un cos determinat sigui considerat un planeta. “Ha de ser prou gran perquè sigui esfèric, que doni voltes al voltant del Sol i que sigui l’objecte dominant de la seva òrbita”, explica Ribas.

Precisament el fet de no encaixar en aquesta definició va fer que Plutó deixés de ser considerat planeta. Plutó, com tots els transneptunians que giren al voltant del Sol, és un planeta nan, fosc i glaçat. Malgrat aquesta aparent segona categoria, però, els científics no els veuen com a actors secundaris. Ben al contrari, els interessen molt. Estudiar-los pot aportar dades importants per entendre com es va formar el nostre Sistema Solar fa 4.500 milions d’anys, ja que conserven la composició química del núvol primordial que va formar els planetes actuals.

Així doncs, ¿per què, si es troba el possible Planeta 9 entre tots aquests objectes transneptunians i és tal com es pensa, se’l reconeixerà com a planeta? “Segons les dades que s’han analitzat, es creu que seria prou gran, que dona voltes al Sol i que és l’objecte dominant de la seva òrbita”, explica Ribas.

Un altre grup de recerca rellevant en l’estudi del Planeta 9 es troba a l’Institut de Tecnologia de Califòrnia-Caltech, a Pasadena, als Estats Units, i està liderat per Konstantin Batygin i Mike Brown. Aquest últim investigador va ser qui, precisament, va argumentar que calia prendre a Plutó el títol de planeta. Ara té motius per estar convençut de l’existència del Planeta 9: perquè és en òrbita el voltant del Sol, per la mida (5.000 cops la massa de Plutó) i, sobretot, perquè la seva presència explica el fet que l’orientació de l’òrbita dels transneptunians que més bé es coneixen sigui coincident. “Aquesta és l’explicació més elegant i més fàcil per aquesta alineació, però cal tenir un punt d’escepticisme perquè n’hi pot haver d’altres, no és l’única possible”, afirma Ribas. “Les pertorbacions en les òrbites les poden causar moltes coses, fins i tot pot ser més o menys casualitat”, apunta Anglada. També s’ha especulat que la seva causa podria ser la matèria fosca.

Antic exoplaneta

Recentment, un grup de la Universitat de Lund ha completat la biografia d’aquest planeta teòric amb simulacions fetes a partir de més dades. Creuen que podria tractar-se d’un exoplaneta que quan era jove el Sol el va robar a una altra estrella, just en el moment en què s’estava formant el Sistema Solar. Si això va passar, va ser a causa d’un cúmul de casualitats. Per sortir disparat del seu sistema planetari i quedar atrapat gravitatòriament pel Sol, se suposa que l’exoplaneta es trobava molt lluny de la seva estrella original, en la seva òrbita més distant, i que es va atansar molt a la zona d’influència solar. “Hi ha molts interrogants sobre com es formen els planetes; sabem que se’n poden perdre per interaccions, fins i tot podria ser que el Sistema Solar n’hagués perdut algun i s’especula amb la idea que Mercuri podria ser expulsat de la seva òrbita en el futur”, explica Ribas. “L’Univers és molt més dinàmic del que pensem, el que passa és que les escales de temps són molt llargues”, afegeix.

Anglada creu que la teoria que el Planeta 9 provingui d’un altre sistema “podria ser certa, però és un escenari poc probable”. Sobretot perquè el sistema planetari més proper al nostre que es coneix és molt llunyà. En forma part l’exoplaneta que recentment ha detectat Anglada, el més proper a la Terra que es coneix fins ara, Pròxima B. “El possible Planeta 9 seria l’objecte més allunyat del Sistema Solar, a 3 dies llum; Pròxima B es troba a 4,2 anys llum”, afegeix.

Els últims anys s’ha intensificat la recerca en exoplanetes. A la Via Làctia se n’han descobert 3.400. Molts són el que es coneix com a superterres, amb una massa entre 5 i 10 cops més gran que el nostre planeta. Si es confirmés l’existència del Planeta 9 seria l’única superterra del nostre Sistema Solar, que tindria 4 planetes més petits que la Terra i 4 de més grans.

Des del Big Bang, la matèria fosca ha disminuït un 5%

Científics russos han calculat que la proporció de partícules inestables en la composició de la matèria fosca després del Big Bang era entre un 2 i un 5 per cent més elevada que la que hi ha a l’Univers actual. “La discrepància entre els paràmetres cosmològics a l’Univers modern i l’Univers poc després del Big Bang pot explicar-se pel fet que la proporció de matèria fosca ha disminuït. Per primer cop, hem pogut calcular quanta matèria fosca podria haver-se perdut i quina seria la mida d’aquest component inestable”, ha explicat a Europa Press un dels autors de l’estudi, Igor Tkachev, del departament de física experimental de l’INR (Institute for Nuclear Research). Els astrònoms van sospitar que hi havia una gran proporció de massa oculta en l’Univers en la dècada del 1930, quan Fritz Zwicky va descobrir “peculiaritats” en un grup de galàxies de la constel·lació Coma Berenices: les galàxies es movien com si estiguessin sota l’efecte de la gravetat d’una font invisible. La naturalesa de la matèria fosca segueix sent desconeguda. L’estudi de les seves propietats pot ajudar els científics a resoldre grans preguntes sobre el Big Bang. L’estudi d’aquest declivi de la matèria fosca, i la seva gradual descomposició, pot ajudar a entendre com va anar evolucionant l’Univers.

stats