Sovint s'ha dit que la ciència-ficció ha estat, i és, una font d'inspiració per a científics i enginyers per desenvolupar les seves idees i construir ginys inimaginables. Viatjar a l'espai en ascensor és un d'aquests casos. Mitjançant unes noves estructures anomenades nanotubs de carboni estan apareixent nous sorprenents materials que permetrien construir aquest giny. Diverses agències espacials ja hi estan treballant.
De ficció a realitat
La idea de connectar la superfície terrestre amb una estació espacial que orbiti la Terra mitjançant una mena d'ascensor no és nova, es remunta a finals del segle XIX, però va ser el físic i escriptor de ciència-ficció Arthur C. Clarke qui va popularitzar la idea de l'ascensor espacial en la seva novel·la Les fonts del Paradís (1978).
El concepte és ben senzill. Es tracta bàsicament de connectar una zona de la superfície de l'equador terrestre amb una estació espacial en òrbita geostacionària mitjançant un cable extraordinàriament resistent, flexible i lleuger. Els satèl·lits d'òrbita geostacionària, també anomenats geosíncrons, orbiten sempre a una mateixa alçada, a 36.000 km de la superfície terrestre. A aquesta alçada els satèl·lits giren a la mateixa velocitat que la Terra, de manera que es troben permanentment sobre el mateix punt sobre l'equador terrestre, com fan alguns satèl·lits meteorològics, com el popular Meteosat, per exemple. És important fixar els dos extrems d'aquest cable, un a la superfície terrestre situat sempre en una zona de l'equador i l'altre en un satèl·lit en una òrbita geostacionària, perquè així el cable manté la verticalitat sobre l'equador, evitant que s'enrotlli al voltant del planeta. Aquest cable actuaria de rail pel qual es desplaçaria amunt i avall una nau que faria les funcions d'ascensor, amb càrrega de passatgers i mercaderies a un cost que s'estima en 100 cops inferior al llançament d'un coet espacial.
Un nou material
Fins fa pocs anys la idea de l'ascensor espacial era pura ciència-ficció, ja que cap material conegut podria suportar les enormes forces a les quals es veuria sotmès el cable que actua de rail. El mateix pes d'aquest llarguíssim cable exerciria unes tensions enormes que cap material suportaria. Però d'una dècada ençà el disseny i la fabricació de nous materials han començat a posar d'una manera seriosa la matèria primera per a la fabricació d'aquest rail, els nanotubs de carboni, fins al punt que actualment existeixen seriosos projectes de múltiples agències espacials que estan desenvolupant el projecte. La NASA està abocant molts recursos per construir una estructura que suporti un ascensor espacial. Segons els científics d'aquesta agència, caldrien uns 20 anys per construir-lo i el cost podria ser unes 10 vegades inferior al de l'Estació Espacial Internacional. Però els que sembla que porten avantatge en el projecte són els japonesos, que l'any 2050 preveuen tenir-lo en funcionament. Fins i tot han donat detalls de la cabina de l'ascensor, amb una capacitat de 30 persones, una velocitat de creuer d'uns 200 km/h i que trigarà uns set dies a arribar a l'estació situada a 36.000 km d'altura
Una revolució en marxa
El carboni és un element molt freqüent a la natura que es creu que portarà una nova revolució industrial. Es troba al grafit d'un llapis o al diamant. Es diferencien per l'organització dels àtoms, que li confereixen propietats ben diferents: un és extraordinàriament tou (el grafit) mentre que l'altre (el diamant) és dels més resistents de la natura. Els científics han aconseguit modificar la posició dels àtoms i col·locar-los formant una estructura de xarxa metàl·lica, en forma de tubs de només 10 àtoms de diàmetre, amb propietats extraordinàries: 100 vegades més resistents que l'acer, però amb una sisena part del seu pes. Condueixen molt bé l'electricitat i la calor.
