Publicitat
Publicitat

Els científics investiguen per aconseguir que els oceans capturin més quantitat del diòxid de carboni responsable de l'escalfament del planeta

Conrear el mar per augmentar la collita de CO2

Els científics estudien com fer servir els mecanismes de la natura per capturar més diòxid de carboni i així mitigar els efectes del canvi climàtic. Una de les tècniques que s'estan estudiant és la fertilització artificial dels oceans. Consisteix a conrear el mar per fer que augmenti la quantitat de fitoplàncton (responsable de la captura d'aquest gas contaminant). Se sap que el ferro juga un paper important en aquest cicle. Augmentar la quantitat d'aquest químic a l'aigua dels oceans podria ser una manera de desfer-nos del CO2 sobrant.

Aquesta actuació en el camp de la geoenginyeria obre tantes possibilitats com interrogants. Encara no s'ha pogut determinar si aquest CO2 es quedaria atrapat al mar per sempre o acabaria sortint de nou a l'exterior, de manera que s'anul·laria l'efecte buscat.

Menys ferro, menys activitat

La fertilització artificial dels oceans consisteix a aportar nutrients a les aigües perquè proliferi el fitoplàncton. Així hi ha més fotosíntesi i el mar capta més CO2 de l'atmosfera del que faria de manera natural.

No tots els nutrients tenen la mateixa importància. Fins al 1993 va ser un misteri per què en regions com l'oceà Antàrtic, el Pacífic equatorial i el Pacífic subàrtic no hi havia gaire fitoplàncton, quan el nitrogen i els fosfats hi eren abundants. Un experiment a prop de les illes Galápagos, conduït pel grup de l'oceanògraf John Martin, va demostrar que l'absència de ferro explicava l'escassetat de matèria orgànica. En el mateix experiment es va fertilitzar amb ferro una àrea de 64 km, i això va donar com a resultat un gran creixement del fitoplàncton.

D'aleshores ençà s'ha anat recollint més evidència empírica del paper clau del ferro. El 2008 una erupció volcànica a les illes Aleutianes, a prop d'Alaska, va fer que es diposités una gran quantitat de cendra -una font important de ferro- al nord-est del Pacífic. Els estudis van confirmar un cop més la relació causa-efecte entre la presència d'aquest element i el creixement del fitoplàncton, així com la disminució de la concentració de CO2 a l'aigua.

On va a parar el CO2 ?

El fet que s'aconsegueixi estimular el creixement de fitoplàncton i que potencialment pugui captar més CO2 resulta encara insuficient per afirmar que es disposa d'un instrument eficaç contra el canvi climàtic, perquè no es coneix amb exactitud quin és el destí del CO2 una vegada capturat. I aquest és l'inici d'un gran repte per a la ciència de cara als pròxims anys.

Se sap que el fitoplàncton transforma el CO2 en matèria orgànica. La pregunta és què passa després amb al fitoplàncton. La resposta és doble: o bé és ingerit pel zooplàncton en la capa superficial o bé es precipita cap al fons marí. En el primer cas, els organismes que se l'han menjat tornaran aviat el carboni capturat a l'atmosfera a través de la respiració. En el segon cas, el fitoplàncton inicia un llarg viatge cap al fons que pot ser de quilòmetres. En aquest camí podria ser ingerit a grans profunditats per altres organismes o arribar al fons i quedar-hi dipositat. En aquests regions el CO2 també s'allibera, però amb una diferència molt significativa: triga segles a tornar a la superfície i a l'atmosfera. A aquesta escala temporal el CO2 es podria considerar efectivament capturat.

Mikel Latasa, investigador de l'Institut Espanyol d'Oceanografia a Gijón, ha participat en destacats experiments sobre la fertilització amb ferro, un dels quals liderat per l'investigador pioner en aquest camp, John Martin, el 1993. Més recentment, Latasa ha viatjat amb un equip alemany de l'Institut Alfred Wegener de Recerca Marina, liderat per Victor Smetacek. "L'objectiu era observar si es produïa l'enfonsament del fitoplàncton o si per contra era ingerit majoritàriament pel zooplàncton".

Després d'unes condicions meteorològiques molt adverses, que fins i tot van fer parar els experiments per raons de seguretat, en els últims dies de la campanya es va començar a observar una disminució de fitoplàncton en superfície a causa de l'enfonsament. "Però avui sabem -destaca Latasa- que la major part del fitoplàncton és ingerit pel zooplàncton".

Fórmula adequada

La composició del fitoplàncton no sempre és la mateixa. I sembla que aquesta composició incideix en com el mar atrapa el CO2. Latasa explica que "tot just ara es comença a entendre que la proporció de fitoplàncton que s'ingereix respecte a la que s'enfonsa depèn de la composició d'aquest fitoplàncton.

Així, per exemple, si està compost per diatomees (un grup d'algues) la proporció que s'enfonsi serà més gran que amb un grup diferent. "El problema és que hi ha molts grups diferents i sabem molt poc dels seus papers en el cicle del carboni", subratlla. D'altra banda, no es pot descartar que altres factors condicionin el destí del fitoplàncton i del CO2.

Fins ara s'han fet una dotzena de grans experiments en aquest àmbit. El cost econòmic és elevat perquè es necessiten vaixells científics, plens d'especialistes i material sofisticat, amb viatges de llargs períodes de temps. "Els experiments de laboratori poden donar pistes però és impossible reproduir la complexitat del mar en un tanc", precisa Latasa. Una opció complementària és la modelització matemàtica, que ha rebut un fort impuls per l'increment de la potència computacional, i que permet combinar variables físiques, químiques i biològiques de manera tridimensional, tal com passa a la natura. "Els resultats d'aquests models, que ara s'estan aplicant, determinaran l'enfocament dels experiments que caldrà fer en el futur", segons Latasa.

Recerca privada

El cost explica per què la recerca s'ha desenvolupat en països amb recursos, com els EUA, Alemanya, el Japó i Austràlia, si bé últimament també s'hi ha afegit l'Índia. En la dècada passada algunes empreses privades van començar a treballar en aquest camp. Fa quatre anys la companyia nord-americana Planktos ja estava preparada per fer fertilitzacions amb ferro i pensava obtenir-ne rendibilitat cobrant per retirar CO2 de l'atmosfera, però al final va abandonar el projecte. L'empresa no va poder fer-ho i va culpar les campanyes ecologistes que hi estaven en contra. Però fins i tot sense aquestes mobilitzacions hauria trobat obstacles, ja que la legislació internacional és restrictiva en aquest aspecte. La Convenció de Londres per a la Prevenció de la Contaminació Marina, en vigor des del 1975, prohibeix tirar ferro al mar sense finalitats científiques. El protocol de Londres, que complementa la Convenció des del 1996, permet el segrest de carboni en formacions geològiques sota el fons del mar -un altre mètode- i, pel que fa a la fertilització, ha establert un marc per a la recerca que inclou la monitorització i la gestió del risc.

Principi de precaució

Actualment, la comunitat internacional es mou entre la continuació de la recerca i el principi de precaució. El grup sobre el canvi climàtic de les Nacions Unides es manté escèptic. Alguns estudis, com el canadenc Climate change, ocean processes and ocean iron fertilization , han citat possibles efectes secundaris de l'aplicació d'aquest mètode, com l'alteració de l'estructura de les xarxes alimentàries marines, el ràpid augment de l'acidesa de l'oceà i, molt significativament, la producció d'òxids de nitrogen, agents causants amb més importància que el mateix CO2 de l'escalfament global. L'OCDE advertia fa dos mesos que les emissions de gasos d'efecte hivernacle podrien augmentar un 50% el 2050 si no s'apliquen polítiques ambientals més ambicioses. La qüestió és si la fertilització entra en aquesta ambició.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT