The New York TimesEls amants del ballet "realment senten que ballen" mentre presencien l'espectacle. És la conclusió a què han arribat un grup d'investigadors -en un estudi que publiquen a la revista PLoS - després de mesurar l'activitat cerebral d'espectadors avesats a aquesta dansa.
El cervell dels espectadors mostra respostes musculars específiques, com si fossin ballarins experts, "tot i que no tenen la capacitat d'executar-ne efectivament els moviments", explica Corinne Jola, neurocientífica cognitiva de la Universitat de Surrey, a Anglaterra, i autora de l'estudi.
Diferents balls, diferents efectes
No totes les danses tenen el mateix efecte sobre els espectadors. Els investigadors van focalitzar l'estudi en un múscul concret, el múscul extensor radial del carp, que uneix la part superior del braç i la mà. Se suposa que és un dels músculs fonamentals per als ballarins, diu Jola. Van utilitzar un mètode anomenat estimulació magnètica transcranial per mesurar l'activitat cerebral en els espectadors de ballet i van observar que responia com la dels ballarins. D'altra banda, també van mesurar l'activitat cranial d'espectadors acostumats a un tipus de dansa clàssica índia anomenada bharatanatyam , en què el ballarí fa gestos molt sofisticats amb la mà. Per això en aquest cas es van fixar en la resposta dels músculs dels dits, però no van observar cap resposta motora muscular específica, afegeix Jola.
No se'n sap la raó, però podria tenir a veure amb la diferència d'estils. "El ballet és un estil de dansa formal -comenta l'experta-. La dansa índia és clàssica, però fa servir moltes accions gestuals per comunicar l'acció narrativa a l'espectador".
A més, Jola assegura que els espectadors de la dansa índia, tot i ser experimentats, solen veure la dansa interpretada en contextos més informals: a la televisió o en festes. Del ballet, en canvi, sovint se'n disfruta en directe.Aquest procés del cervell podria tenir relació amb la capacitat de mimetisme dels humans, que també es dóna en altres éssers vius.
És el cas dels sírfids, uns insectes que semblen una barreja de mosca i abella però que no piquen. Davant els depredadors, els sírfids fan tot el possible per imitar l'abella i espantar-los. Saben molt bé com interpretar la dansa d'aquests insectes més agressius. Aquesta capacitat de mimetisme fins i tot els ha fet capaços de copiar els trets físics del seu model de manera més eficient quan més ho necessiten. Un estudi publicat a Nature ha estudiat el comportament de 31 espècies diferents de sírfids i han vist que els insectes més grans són més bons imitadors. "Les espècies grans són un aliment molt més substanciós per als depredadors", diu Tom Sherratt, ecòleg evolutiu de la Universitat de Carleton, a Ottawa, als Estats Units. En canvi, els sírfids petits no són tan atractius per als depredadors i reben menys atenció. "Si ets un insecte petit, n'hi pot haver prou amb una lleugera semblança", diu Sherratt.
