Que els humans tenim poc nas?

Quan la nostra gosseta arramba el nas a una boca d’incendis, potser és capaç d’esbrinar quin pit bull del barri l’ha marcat abans que ella. Això no vol pas dir, però, que tingui un nas més bo que el nostre.

Tot i així, la creença popular és que el sentit de l’olfacte dels humans és pitjor que el d’altres animals: gossos, ratolins, talps i fins i tot taurons.

Aquesta creença no es basa en cap prova empírica, sinó en una hipòtesi del segle XIX sobre el lliure albir que té més a veure amb la frenologia que no amb els coneixements actuals sobre el funcionament del cervell. En un estudi publicat fa poc a la revista Science, John P. McGann, un neurocientífic que estudia l’olfacte a la Universitat Rutgers, revela l’origen d’aquest mite. La veritat és que, en realitat, els humans som força bons a l’hora de captar les olors del nostre món: “Estem descobrint, amb gran satisfacció, que l’olfacte humà és molt millor del que ens havien fet creure”. Potser és diferent del d’altres mamífers, però, “en alguns aspectes, potser és més potent que el de ratolins, rates i gossos”.

El funcionament de l’olfacte

Vet aquí com funciona el nas humà: dintre seu hi ha, durant tot el dia, unes cèl·lules especials que capturen productes químics de l’entorn sensorial que ens envolta i envien senyals a una part del cervell que es diu bulb olfactori. El bulb transmet la informació sobre l’olor detectada pel nas a altres parts del cervell, que treballen conjuntament per donar-li un sentit a tot plegat associant aquestes olors amb altres estímuls del nostre entorn o amb records o emocions que hem experimentat en el passat.

El mite que trivialitza aquest procés tan complex va començar amb Paul Broca, un metge francès del segle XIX que va estudiar el cervell humà per entendre què ens diferenciava dels altres animals. Va comparar el gran lòbul frontal i la regió de l’olfacte dels humans, que és a sota, amb els bulbs olfactoris, més grossos, que els altres mamífers tenen davant del cervell. Després va dividir els animals entre els que tenien un bon sentit de l’olfacte (la majoria dels mamífers) i els que el tenien deficient (com ara els humans).

El Dr. Broca afirmava que els bulbs olfactoris grossos obligaven els animals a sucumbir als desitjos carnals, mentre que els humans tenien el lliure albir ubicat als grans lòbuls frontals, i això els ajudava a superar els impulsos provocats per la detecció d’olors. Altres científics van simplificar les conclusions de Broca sense posar a prova les capacitats reals de cap animal. Sigmund Freud, per exemple, va arribar a suggerir que les deficiències del sentit humà de l’olfacte provocaven malalties mentals.

Avui sabem que el nostre bulb olfactori no és gran cosa. Altres animals tenen uns òrgans relativament grossos per processar les olors. Es podria pensar que la nostra capacitat de veure el món s’imposa a la necessitat d’olorar-lo. I els llibres de text introductoris de psicologia i biologia encara diuen que només podem distingir unes 10.000 olors. Però l’olfacte influeix en el nostre comportament, records i emocions. Hi ha molt poques coses o res que demostri que l’olfacte és menys important que la visió i, a més, el cert és que podem discriminar milers de milions d’olors, possiblement bilions.

Així doncs, és veritat que, si la nostra gosseta ensuma molt bé, és en part perquè té un òrgan extrasensorial, prop de 50 vegades més de receptors i 40 vegades més d’espai al cervell -en termes relatius- per processar olors. Però també és veritat que som capaços d’ensumar un plàtan tan bé com ella. Potser el més important no és la mida o l’espai del cervell dedicat a l’olfacte, sinó altres coses, com ara la manera com es connecta o es fa servir el nostre sistema olfactiu o cerebral. Els bulbs olfactius dels ratolins i els humans, per exemple, difereixen pel que fa a la grandària, però el nombre de neurones que hi ha dintre és força semblant.

“Tots intentem entendre el mateix món; per tant, un animal molt gros potser haurà de tenir més neurones dedicades al tacte perquè pot tocar una gran quantitat d’espais -diu el Dr. McGann-. En canvi, pel fet de ser més gros no cal que ensumi més olors”.

I amb el nas podem fer moltes coses. Igual que la nostra gosseta, podem seguir un rastre, si ho intentem. Detectem l’olor agra del vòmit i decidim abandonar un vagó de metro buit per anar al del costat, ple de gom a gom. I tot i que no hi ha proves concloents, alguns científics creuen que som capaços de seleccionar la parella per l’olor que li fa la suor, la sang o l’orina.

“L’ús que fem del sentit de l’olfacte està molt infravalorat, sobretot tenint en compte que contribueix considerablement al nostre benestar general, al gust pel menjar i a la interacció amb l’entorn”, afirma Johannes Reisert, que estudia l’olfacte dels rosegadors al Monell Chemical Senses Center i no ha participat en l’estudi.

I segons el Dr. McCann, valorar millor les capacitats de l’olfacte humà podria ser important. Obriríem nous camins per resoldre problemes en el camp de la medicina, la comunicació social i el processament emocional.