Ja fa més d'un segle que Tità, el satèl·lit més gran de Saturn, ens desperta curiositat i admiració. Part d'aquesta fascinació va néixer de l'atracció que sentia cap a les ciències planetàries l'astrònom català Josep Comas Solà. A banda de les regulars observacions que feia dels planetes, sentia una gran curiositat pels satèl·lits dels planetes gegants, malgrat el seu petitíssim diàmetre angular, que feia molt difícil percebre detalls.
Des de l'Observatori Fabra
Comas i Solà sovint observava els petits discos de Júpiter i Saturn amb el telescopi refractor de l'Observatori Fabra, que eren difícilment discernibles per a telescopis més petits.
L'investigador català estava dotat d'unes grans qualitats per a l'observació visual, a més de comptar amb una experiència poc comuna per a l'època. L'any 1910 va fer un descobriment fascinant. Va observar com a Tità es produïa un efecte anomenat enfosquiment vora els llimbs i ràpidament es va adonar que era una evidència innegable del fet que tenia una atmosfera densa.
Entendre la seva atmosfera
Les missions Voyager van visitar els planetes gegants en la dècada dels vuitanta del segle passat i van trobar que molts satèl·lits no eren pas geològicament inerts com ara la Lluna. Al voltant de Saturn, les imatges de Tità mostraven una atmosfera densa i plena de núvols de metà.
L'any 2005, la missió Cassini-Huygens, de l'Agència Espacial Europea (ESA), marcaria una nova fita de l'exploració espacial en posar una sonda, anomenada Huygens , a la superfície de Tità. En el seu històric descens va aconseguir dades precises de la composició química i isotòpica dels components de la densa atmosfera, alhora que cartografiava part de la superfície del satèl·lit. Poc abans, l'orbitador Cassini es posava en òrbita al voltant de Saturn i començava la seva tasca extraordinària d'estudi d'aquest planeta gegant, els seus anells i el seu extraordinari sistema de 62 satèl·lits.
Un món adormit
Què busquen els científics planetaris i astrobiòlegs a Tità? Primer de tot, cal dir que permetran trobar respostes sobre les primeres etapes evolutives dels planetes terrestres.
Tot i tenir una composició química semblant a la terrestre, Tità és un món adormit per una temperatura superficial mitjana d'uns -179 ºC. Els científics sospitem que quan es va formar el Sistema Solar el Sol emetia menys radiació que en l'actualitat. És possible que la Terra travessés una etapa gèlida semblant a la situació en què està Tità. Així, doncs, donada la seva versemblança entre Tità i el que podria haver estat aleshores la Terra primitiva, es pensa que el seu estudi permetrà aprofundir en els orígens del nostre planeta.
Tan lluny, tan a prop
Paradoxalment, aquests dos cossos planetaris es van formar molt lluny entre ells i, malgrat la marcada diferència d'insolació i temperatura mitjana, la missió Cassini-Huygens va trobar una composició atmosfèrica i isotòpica força semblant. El compost atmosfèric més abundant és nitrogen molecular (N2) i els principals isòtops de C, O i N que componen hidrocarburs i compostos orgànics s'assemblen molt. S'ha proposat que la raó d'aquestes versemblances podria ser que tant la Terra com Tità van ser enriquits per la col·lisió amb asteroides i cometes rics en matèria orgànica i aigua en un gegantí cataclisme ocorregut fa 3.900 milions d'anys, i que va deixar empremta en la Lluna.
Diversos models formatius del Sistema Solar han aconseguit explicar aquesta proposta: la migració dels gegants Júpiter i Saturn fins a trobar la seva estabilitat més a prop dels planetes terrestres va causar la dispersió de milers de cossos gelats. Molts s'havien format entre Mart i Júpiter, però es van dispersar en autèntiques onades cap a la regió dels planetes terrestres, on uns quants van col·lidir amb la Terra, o cap als confins del nostre Sistema Solar, una regió externa on han quedat emmagatzemats en el que s'anomena Núvol d'Oort.
En aquestes circumstàncies, no ens ha de sorprendre que Tità estigui en el focus de l'estudi de futures missions astrobiològiques, fins i tot, a un nivell d'interès semblant al que desperta el planeta Mart o el satèl·lit Europa de Júpiter, altres objectius prometedors per a la recerca de vida per a les futures missions exploratòries del nostre sistema planetari. Potser respondran que la Terra no té, ni molt menys, el patrimoni exclusiu de la vida.
