Quan el mar cobria Catalunya

Fa entre 49 i 41 milions d’anys, bona part de la Catalunya Central estava inundada pel mar, per les aigües del golf dels Pirineus obert a l’Atlàntic. Durant aquella època el massís de Montserrat, per exemple, era un delta. Tot això i més es pot saber gràcies a les restes fòssils que s’han pogut trobar atrapades en pedra calcària, els foraminífers, uns petits organismes unicel·lulars, entre els quals els nummulits, que van viure a les aigües del mar que aleshores banyava, entre altres territoris, el que molt més tard seria Catalunya.

Avui són una espècie extingida i es coneixen gràcies a l’estudi dels seus fòssils, trobats en roques calcàries com la coneguda com a pedra de Girona, amb què es van construir molts edificis gironins, entre els quals la catedral. Durant l’Edat Mitja es va fer servir molt i és habitual en edificis gòtics. Les parets de Girona, doncs, estan farcides de nummulits que sovint passen desapercebuts. Mirant-les de ben a prop, es pot apreciar que el granulat d’aquestes roques correspon en realitat als esquelets d’aquests petits organismes que van quedar dipositats als sediments del fons del mar quan van morir. També se’n troben en altres indrets de Catalunya.

Habitants del mar

Aquests organismes marins són testimonis de la presència del mar antic que inundava territoris que ara corresponen a la Catalunya Central (i també Girona, esclar). Tenia una fondària de no més de 100 metres i les seves aigües eren càlides, les preferides per aquests petits organismes. Tenien un esquelet extern de calcita amb diferents compartiments “pels quals es repartien els diferents orgànuls dels foraminífers, que estaven formats per una sola cèl·lula”, comenta Vicent Vicedo, que és conservador de paleontologia del Museu de Ciències Naturals de Barcelona (MCNB) i investiga aquests protozous.

Els nummulits vivien en grans quantitats al fons del mar, on quedaven dipositats quan morien. A la pedra de Girona, una pedra calcària formada a base d’aquests sediments, se n’han observat des d’un centímetre de diàmetre fins a formes de pocs mil·límetres. Aquesta diversitat de mides s’explica perquè els foraminífers, com altres organismes, tenen una fase de reproducció asexual i una altra de sexual. Els més grans d’una espècie es troben en el cicle de reproducció sexual. Aquests fòssils antics són organismes molt més simples que els seus cosins actuals. “Com altres organismes, els foraminífers han evolucionat de formes simples i petites a formes grans i complexes”, afegeix Vicedo, que ha estudiat els organismes d’aquest grup que van viure al mar de Tetis Central, a Oman. Ha dut a terme un estudi taxonòmic amb les restes fòssils d’un protozou que, tot i que és molt comú en els sediments de l’època geològica del paleocè (55-58 milions d’anys) del Pròxim Orient, estava en una incertesa taxonòmica que provocava interpretacions confuses pel que fa a la seva distribució en el temps i l’espai. De fet, els investigadors del MCNB han arribat a la conclusió que es tracta d’un nou gènere, que han anomenat Azzorolina.

Llegir el passat

En les diferents espècies de foraminífers que han quedat com a fòssils -no tan sols els nummulits- es pot llegir una part de la història dels mars del planeta. “Són molt abundants en el registre geològic, i això facilita estudiar i conèixer millor la seva evolució a través del temps”, afirma Vicedo. I extreure conclusions, de forma indirecta, sobre les característiques d’un territori. Quan en els seus estrats deixen d’aparèixer foraminífers, es dedueix que ja no hi havia mar. Mentre van viure els nummulits que hi ha a la pedra de Girona, els Pirineus encara s’estaven formant per la col·lisió de la plaques eurasiàtica i ibèrica. Amb l’aixecament dels Pirineus, les aigües van anar retrocedint en direcció a l’Atlàntic.

Cal recordar que, molt de temps abans, fa entre 70 i 85 milions d’anys, la platja havia arribat al Prepirineu, a Coll de Nargó. I se sap per una altra troballa ben diferent. Són les restes de dinosaures que s’han descobert en aquest municipi i que estudien a l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont. Els nius d’ous d’aquest animal extingit que s’han trobat conservats en aquest jaciment es covaven a la sorra de les platges que en aquell moment hi havia.

El procés pel qual aquest mar va anar desapareixent és molt llarg. Durant la fase d’estructuració pirinenca, les muntanyes es van anar aixecant i aquest mar es va anar continentalizant gradualment, fins que el golf dels Pirineus es va anar assecant gradualment.

Les llenties dels esclaus

La pedra amb què estan fetes les piràmides egípcies és de la mateixa època que la pedra de Girona i té nummolits. Així doncs, fa uns 40 milions d’anys Egipte també estava inundat, en aquest cas pel mar de Tetis. Quan els romans van arribar a Egipte van creure que aquests petits grans atrapats a la pedra eren restes de les llenties amb què s’havien alimentat els esclaus que van construir les piràmides, explica Raquel Villalonga, professora del departament d’estratigrafia, paleontologia i geociències marines de la Universitat de Barcelona, que durant la Festa de la Ciència d’aquesta universitat va explicar als visitants els secrets de la pedra i els fòssils. A Catalunya, la pedra de Girona s’havia extret de diferents pedreres. L’última explotació, activa fins fa poc, va ser la pedrera Anglada. En l’actualitat només unes quantes empreses disposen de reserves per a restauració.

COM VA CONTRIBUIR L’OCEÀ DE TETIS A MODELAR EL MÓN SENCER

Al final del període permià, fa uns 260 milions d’anys, gairebé totes les terres del món estaven agrupades en un sol supercontinent anomenat Pangea que estava envoltat d’un mar, Pantalassa. Hi havia algunes illes fora del continent que influïen en les corrents d’aquest mar. A poc a poc es va anar formant un oceà interior, el Tetis. Més tard, Pangea va quedar dividida en dos continents, Lauràsia al nord i Gondwana al sud, i el mar també es va anar obrint. Lentament, a mesura que hi va anar havent diferents moviments i el relleu terrestre va anar canviant, el mar de Tetis també va evolucionar: es va tancar per l’est i va formar un mar similar al Mediterrani. La seva fauna i la seva flora són hereves del vell Tetis. Fa cinc milions i mig d’anys es va tancar l’estret de Gibraltar i el Tetis va quedar convertit en un mar interior que es va assecar. L’aigua del vell mar va desaparèixer. L’estret es va obrir i tancar diversos cops fins que es va formar el Mediterrani.