Publicitat
Publicitat

Els hadzabé son els últims nòmades africans i conserven formes de vida com les dels primers homínids fa milions d'anys.

Un poble amb les claus del passat

A l'Àfrica se situa l'origen dels humans. Hi ha els jaciments més antics d'homínids, i proves fefaents que l' Homo sapiens va començar des d'allà un llarg camí fins a estendre's per tot el món. Però, més enllà de les troballes d'ossos i pedres, ¿sabem com vivien? Reconstruir la seva quotidianitat només és possible observant les poblacions que avui viuen sense propietats lligades a la seva vida i en contacte directe amb la natura. Són els últims pobles nòmades, els hadza, caçadors i recol·lectors que viuen al llac Eyasi, a la vall del Rift, a Tanzània. "Viuen igual que els nostres ancestres, fa milions d'anys, són feliços i han estat capaços de desenvolupar una intel·ligència extraordinària adaptada al seu entorn", explica Jordi Serrallonga, director del Grup Hominid de la Universitat de Barcelona, professor de la UOC i deixeble de Jordi Sabater Pi. Els coneix molt bé perquè passa llargues temporades amb ells, aprenent sobre la seva vida, en un entorn on a Serrallonga el seu iPad no li serveix de res, ni que el llancés al cap d'una girafa. "Ells ens obren una finestra al passat", afegeix.

Ni setmanes, ni dies

Per als hadza no existeixen les setmanes, els mesos, els anys. Cada dia surt el sol i es torna a amagar. Són un retrat de com vivien els homínids abans que aparegués l'agricultura i la ramaderia, fa 10.000 anys. En definitiva, la propietat privada. L'admiració de Serrallonga per ells és molt gran: "L'agricultura i la ramaderia apareixen per força, perquè canvis en l'entorn fan que desapareguin els recursos que hi havia a l'abast, però sorgeix per una necessitat, no perquè sigui un avenç", valora Serrallonga, gran admirador d'aquest poble amb només 1.500 representants, només una tercera part encara nòmades. Pertanyen als pobles que parlen les llengües khoisan, un llenguatge fet amb clics i xisclets.

Els hadza viuen avui en un ecosistema similar a l'hàbitat dels primers homínids que es van posar drets, a la sabana. És el seu rebost, el seu aixopluc i la seva farmaciola, entre altres coses. "Sabem que el bipedisme va néixer al bosc, no a la sabana, probablement perquè aquests primers homínids, fa sis milions d'anys van començar a fer servir les mans i, per tant, van anar més sobre les dues cames del darrere. Però el que va començar al bosc va ser un gran benefici per a la seva supervivència quan fa 2,5 milions d'anys es va produir una dessecació al continent africà i van proliferar les sabanes", explica Serrallonga.

Com a conseqüència d'aquest gran canvi, algunes espècies van desaparèixer. Però els homínids ja estaven preparats per sobreviure en aquest entorn. Drets són més poderosos que els seus possibles depredadors. Els poden veure de lluny, imposen més respecte i fins i tot poden convertir-los en la seva presa, el seu aliment. Poder caminar sobre dues cames també els feia més resistents en un entorn amb menys aliment i menys aigua: caminant sobre dues cames es fa servir menys energia que sobre quatre, explica Serrallonga.

La sabana, però, és menys productiva que el bosc i van haver de modificar la seva dieta. És la que segueixen avui els hadza i que, juntament amb Jordi Serrallonga, estudia l'investigador Alejandro Martínez Pérez-Pérez. Les seves necessitats alimentàries expliquen que visquin en grups d'uns 30 individus, només. És una xifra adequada perquè el rebost que són capaços de recollir no deixi a ningú sense menjar. Així no hi ha conflictes: tot és per a tots. No hi ha jerarquies i s'escolta els més grans, els que tenen experiència vital.

Físicament són petits, no fan més d'un metre seixanta, i molt atlètics. S'alimenten de les arrels que hi ha a sota terra, de tubercles, una mena de moniatos. Els recullen les dones mentre porten les seves criatures a sobre. De fet, la seva dieta està formada en un 85% per vegetals.

Els homes surten de cacera. Poden ser ratolins, nyus, zebres o elefants. També practiquen el carronyerisme, ingerint animals morts, trobats a l'atzar o prenent-los a altres depredadors. Els homes cacen des de ben petits. "He vist nens de 5 anys que amb una fletxa traspassaven l'ull d'un ocellet que feia centímetres", explica Serrallonga.

De fet, els hadza tenen el que volen, viuen en pau i disposen de molt de temps lliure: "A dos quarts de sis ja són per la sabana i a les onze del matí ja estan lliures". Aleshores arreglen les fletxes trencades, el campament, etc. Només hi ha dues bèsties que no mengen mai. El gos, l'únic animal domèstic que els acompanya, i la serp, perquè a les seves terres hi viu la serp més verinosa del món i prefereixen no arriscar-se.

En perill d'extinció

Paradoxalment, els hadza es troben avui dia a prop de perdre aquesta autenticitat, i contra la seva voluntat. S'organitzen safaris i viatges en què alguns dels seus membres serveixen com a ganxo per a turistes.

Però el que Serrallonga considera més greu és que el govern de Tanzània hagi creat reserves naturals on abans podien caçar i recol·lectar i ara se'ls ha prohibit fer-ho. El seu rebost s'ha reduït.

La creació dels parcs nacionals ja va suposar la seva expulsió als anys 50 del Ngorongoro, on podien caçar tot tipus d'animals. "No tenen en compte que ells, com les altres espècies de l'ecosistema que volen protegir, formen part de l'ecosistema, n'han format part durant milers d'anys", aprecia Serrallonga.

Fabricants d'eines

Serrallonga va trobar fa uns anys diverses destrals al jaciment de Peninj, a prop del llac Natron, també a Tanzània. Després d'analitzar-les, va constatar que eren eines que van pertànyer als primers homínids, que tenien restes vegetals que demostraven que havien estat lligades a algun tipus de mànec i que les havien fet servir per tallar fusta. El mateix Serrallonga va intentar fer-ne d'iguals, però s'hi va deixar les mans sense sortir-se'n. Com s'ho devien fer aquells homínids?

Els hadza i els massais li han donat la resposta. No només ha après com poden convertir la pedra en un objecte esmolat i molt tallant, sinó també com obtenen i treballen les parts més toves. "Fan servir fulles d'arbre com a paper de vidre per fer el mànec, i l'envernissen amb mel", explica. També s'ha pogut reconstruir com feien les fletxes que s'han trobat als jaciments. Els hadza fan servir plomes de gallines de Guinea. Les tallen, les dobleguen i les uneixen amb tendons d'antílop. A la punta hi posen un verí mortal que extreuen d'una planta.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT