Publicitat
Publicitat

Jorge Wagensberg "Per superar la crisi cal fer-nos noves preguntes"

El Gran Diccionari de la Llengua defineix aforisme com a "sentència breu i concisa de caràcter doctrinal que enuncia una norma filosòfica, artística o científica sense discussió". Potser la versió moderna dels aforismes són els tuits. Així ho reconeix el físic Jorge Wagensberg, director científic de la Fundació La Caixa, l'ànima del CosmoCaixa -creador de molts dels seus racons més seductors i instructius- i autor de molts llibres. L'últim: Más árboles que ramas, 1.116 aforismos para navegar por la realidad. Fa anys que els apunta en una llibreta que sempre porta a sobre.

Els seus aforismes són un material excel·lent per al Twitter. El fa servir?

Són tuits, i la veritat és que els tuitaires m'han fet saber que els aforismes són una manera de prestigiar el mitjà. En tinc una adreça, però no l'he feta servir mai. De fet, sé que els meus aforismes circulen igual, circulen sols.

En temps de crisi, ¿quin dels seus aforismes ens recomana per sobre de tots?

El primer de tots: "Canviar de resposta és evolució. Canviar de pregunta és revolució". Ara més que mai, ens hem de fer preguntes noves. I n'afegiria un altre: "Si no fos per les crisis encara seríem bacteris". Perquè les crisis tenen aquesta part positiva, és l'avís que per sobreviure com a espècie hem de canviar de model. En realitat, una societat sempre està en crisi, és el que fa que evolucioni. Quan està bé, en realitat és una pausa entre crisi i crisi.

¿Si no canviem de preguntes i trobem noves respostes, desapareixerem com a espècie?

Una espècie té una vida mitjana d'uns 10 milions d'anys. Nosaltres existim com a espècie des de fa 200.000 o com a màxim 300.000 anys, i això vol dir que som molt joves com a espècie, amb la qual cosa crec que cal plantejar-se la pregunta d'una altra manera. ¿Realment som una espècie preparada per viure la mitjana d'altres espècies? Penso que per demostrar que ho podem ser hem de canviar de model i, per això, tornem al mateix: hem de canviar les preguntes que ens fem.

Amb tanta informació que ens ofereixen els nous mitjans sembla una oportunitat per fer-nos moltes preguntes noves...

Desafortunadament, estem davant la cultura del bestseller . Avui tot és espectacle, es venen estímuls, però no generen coneixement, que és el que facilita preguntes noves. Vendre només estímuls és com fer pornografia. És com el cuc que hi ha a l'ham, que mai alimentarà el peix que el mossega. Hi ha una manera molt fàcil de saber si un estímul és bo, i és si et porta cap a una conversa, cap a un nou coneixement.

El que no es pot negar és que els mitjans satisfan o juguen amb el nostre instint de curiositat, potser de tafaneria.

La selecció natural s'ha encarregat de seleccionar molt bé els mecanismes per satisfer necessitats com la gana, la set, el dolor o l'instint sexual. Però l'instint de curiositat s'ha desenvolupat d'una manera més imperfecta. És un estímul que només conservem els humans. Altres animals, amb la maduresa sexual, el perden. Nosaltres, fins un minut abans de morir encara tenim curiositat. Però aquest instint queda aixafat pels altres, que necessitem satisfer de manera més immediata.

¿És possible que el descens de vocacions científiques en els joves sigui perquè la seva curiositat queda aixafada?

Passa arreu del món, no només al nostre país. Quan hi ha molt atur, la gent té pressa per entrar al mercat laboral, i optar per una carrera científica no és la via. Encara menys en països com el nostre que no es creuen la ciència, amb un govern que el primer que fa és eliminar el ministeri de Ciència i aplicar retallades. També puc contestar-te amb un altre aforisme: "Els països pobres creuen que els rics fan ciència perquè són rics, quan els països rics saben que són rics perquè fan ciència". Mira Alemanya, el primer que han fet és augmentar els recursos per a nou coneixement. Sempre anem a parar al mateix, quan hi ha crisis la sortida és crear nou coneixement, no hi ha una altra opció.

En el llibre parla del progrés moral. ¿Com a espècie, anem endavant?

Penso que sí, ja no tenim circs romans, no llancem cristians als lleons, no tenim esclaus, i la clau és la compassió per l'altre. Al principi, només existia l'autocompasió. Després va venir la compassió per la pròpia família. Després, pel teu clan.

Però veient el contrast entre la molta gent que ho passa malament i els que acumulen diners, sembla que la compassió és relativa.

Col·lectivament, en molts aspectes encara som societats sense aquesta capacitat que ens fa evolucionar. La compassió és una qüestió d'intel·ligència. La intel·ligència és, entre altres coses, un administrador d'instints. La capacitat del cervell de desenvolupar empatia és perquè sap que ajudar els altres és un benefici per a tots, també per a un mateix.

En el seu llibre queda clar que tots som pecadors. El problema és com es prioritzen els pecats. Quin és el pitjor?

Sense cap tipus de dubte, el més greu és l'enveja, perquè ni tan sols provoca plaer. La resta, com la luxúria o la gola, almenys tenen una part de recompensa. L'enveja dificulta el progrés creatiu del veí i penso que gran part dels desequilibris mentals actuals vénen per una incapacitat creativa.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT