23/05/2015

Dies de cinema

2 min

Hi ha dies que me’l miro i penso que ara mateix, com si fos un bon bistec, està just en el seu punt, ni massa cru ni massa fet. Vull dir que ni em gira la cara cada cop que li acosto una cullerada de Frutapura a la boca ni me la gira quan li pregunto d’on ve tan tard i amb qui ha estat. No em desvetlla a les tres bramant amb un còlic d’aquells que no s’acaben mai, ni em desperta a les cinc trucant des d’un polígon perquè el vagi a recollir. Potser te raó la meva dona i en el fons ens avenim tant perquè malgrat l’edat i les patilles blanques tinc una vocació de nen entremaliat que fa que ens entenguem amb una mirada. Però si us he de ser sincers, intento no buscar les raons i prefereixo aprofitar aquesta connexió còsmica, que mai se sap quan se m’acabarà el xollo.

Últimament ens ha agafat per veure clàssics del cinema plegats. Bé, tampoc us penseu que sigui en Jaume Figueres, eh? Senzillament obrim el portàtil i li busco escenes de pel·lícules que a mi em van impactar. És acollonant veure com se m’aferra veient per primera vegada l’escena final de Tauró, de l’Spielberg, com es contagia de l’atac de riure en una taula d’un cafè de Laurel i Hardy o com aplaudeix mentre Íñigo Montoya repeteix la mateixa frase, malgrat estar ferit, davant del dolent amb sis dits. Ara bé, si es tracta de pixar-nos de riure ho tenim ben clar: res com repassar les lluites de Peter Sellers disfressat d’inspector Clouseau amb el seu criat Kato, aquest majordom que té l’obligació de sorprendre el seu amo a cops de karate. Crec que les hem vist més de 400 vegades i cada cop que ho fem no podem parar de plorar de riure amb seus inesperats combats casolans fent malbé tot el mobiliari.

El problema és que ara el nen s’ha autoproclamat el Kato de casa nostra. Quan arribo a casa he de vigilar per si m’espera amagat darrere qualsevol porta disposat a fotre’m un Tate Suki, que per si no ho sabeu fot un mal de cal Déu. Per sort, hem decidit que té només cinc minuts per fer-ho des que fico la clau al pany, però creieu-me que són cinc minuts d’alta tensió. No goso ni obrir la nevera, no fos cas que estigui amagat entre les verdures i em salti al coll fent un crit de samurai. I ara, amb el vostre permís, us deixo. Estic penjat damunt la làmpara com Tom Cruise i d’aquí dos minuts exactes arribarà de l’escola tot feliç. La venjança serà terrible.

stats