Dignificar la criança

Tenir fills és meravellós. Intens. Salvatge. Emocionant. I de tan bonic, fins i tot inexplicable. Però -i sé que no queda bé dir-ho gaire- també és molt cansat i a estones el grau d’esgotament físic i emocional al qual s’arriba supera tot el que havíem previst o esperat.

D’ençà que sóc mare he redescobert les meves àvies, que se’m presenten ara com una mena de superheroïnes amb poders màgics. Les tardes que el sol es pon aviat i les hores passen arrossegant-se, quan em noto cansada de portar la meva filla a coll, de fer-li farinetes, d’empaitar-la amunt i avall, de donar-li el berenar, de jugar-hi, de banyar-la, de canviar-la, de tornar-hi a jugar, d’endreçar-li les joguines, de posar-li el pijama, de fer-li el sopar, de cantar-li, d’adormir-la i de vetllar-la, m’adono de l’empresa titànica d’aquestes dues dones -que van ser capaces de criar vuit fills l’una i tres filles l’altra- en una època en què eren elles soles les que havien de fer-se càrrec de tot el que passava a casa.

Una tasca invisible

Quan les nostres àvies feien de mares, la seva no era considerada una feina equiparable a la de l’espòs/mascle: era una tasca que es donava per suposada, que ni tan sols es plantejava. Una tasca que, per cert, no tenia horaris, que es feia de franc i que no es podia ni comparar amb la feina important de l’home, que era qui normalment guanyava un salari i qui, a més, manava.

Diran que ha plogut molt des d’aleshores, que ara la criança és cada vegada més compartida i les relacions més igualitàries, però la situació no és gens idíl·lica: falten hores per totes bandes i, segurament, una de les claus de tot plegat és que es continua menyspreant -com ja passava en temps de les àvies- tot el que té relació amb l’atenció i la cura dels altres.

Avui la cura de persones (grans o petites) segueix sent una feina devaluada, de poc estatus i que, de fet, s’invisibilitza de manera descarada. La tasca de pujar les filles i els fills, que és majúscula, segueix considerant-se domèstica i desvinculada de l’esfera pública, i això a la pràctica es tradueix en ajuts i permisos ridículs en el millor dels casos, i en llocs de treball gens flexibles, en què la conciliació familiar és, tirant curt, impossible.

Entorns poc ‘child friendly’

El poc valor que encara s’atorga a la criança es revela, també, en ciutats i pobles poc amables amb els infants i la població que se’n fa càrrec, on sovint cal fer mans i mànigues per intentar fer vida més enllà del sorral del barri. Moure’s en transport públic amb un cotxet per Catalunya pot arribar a ser una odissea; la majoria d’establiments on la gent fa vida social, tràmits o encàrrecs (administració, aeroports, museus, restaurants, bars, teatres) no estan pensats per anar-hi amb criatures, i com aquests exemples, molts altres.

Reivindicar un món més apte i preparat per al dia a dia amb infants és, d’alguna manera, avançar cap a una dignificació de les tasques de cura. Perquè tota aquesta feina invisible, la que no es veu, la que s’ignora, la que s’obstaculitza, és la que fa possible la resta: els grans discursos, les grans reunions, els grans projectes. Perquè la tasca reproductora és una contribució directa a la societat, que no pot espolsar-se els problemes. Perquè cal donar valor a una tasca que és imprescindible i que durant massa anys ha sigut menystinguda. I també, per què no dir-ho, per una mena de justícia històrica cap a les nostres àvies: és curiós però les meves, encara ara, quan els pregunto a què es dedicaven, em diuen que, durant els anys de criança, elles “no treballaven”.