Nom i tràmits. El pas pel Registre Civil

La Sandra i el Xavi no han pogut posar a la seva filla el nom que volien: Jun. Inicialment el nom que havien escollit era June, però ella tenia una alumna que es deia igual però sense la e final i els va agradar més: “En un llibre vam veure que es tractava d’un nom oriental i, com que tenia tres lletres com el del seu germà, el Max, ens vam decantar per aquest”, explica el Xavi, que va ser l’encarregat d’anar-la a inscriure al Registre Civil quan la seva dona encara estava ingressada a l’hospital després del part.

“La funcionària que em va atendre em va preguntar si s’escrivia sense e, perquè no li sonava. El va teclejar a l’ordinador i em va dir que aquell nom no era vàlid perquè podia generar dubtes sobre el gènere”. El Xavi es va quedar de pedra. I més quan va veure els barems que feia servir: “Em gira la pantalla i m’ensenya les imatges de Jun que apareixen a Google. No m’ho podia creure i li vaig preguntar si aquella era la recerca que havia fet”. L’administrativa es va limitar a respondre-li que la majoria d’imatges eren d’homes xinesos.

Sorprès, va tornar a insistir si no hi havia altres sistemes per verificar-ho: “Em va comentar que podia presentar una instància, però que el jutge difícilment ho acceptaria, que només si presentava el certificat d’una institució com ara un ajuntament que avalés que era un nom de noia podria canviar de parer, que un llibre de noms no serviria. Em va instar a registrar-la amb la e final perquè si no la nena no tindria la targeta sanitària”.

Ell ho volia consultar abans amb la seva dona: “La Sandra va al·lucinar, però al final vam decidir inscriure-la com ens deien perquè pensàvem que en una altra seu del Registre Civil ens dirien el mateix. Quan vaig tornar em va tocar la mateixa noia i em va dir rient: «¿Veus com havia de ser amb e?»”. Tot i que pronuncien el seu nom en anglès i la e no sona, el Xavi denuncia l’arbitrarietat de la decisió: “Tens la sensació que tot depèn de la persona que t’atengui perquè no hi ha una base de dades, una altra funcionària potser ens l’hauria acceptat”. I més després de comprovar al Google que també es veuen noies amb la foto del seu perfil de Twitter que es diuen Jun o fins i tot la mare del protagonista d’una popular sèrie de videojocs, tot i que és cert que el cantant japonès Jun Matsumoto acapara bona part de les imatges del cercador.

Unificar criteris

Aquest sistema de comprovació no s’ajusta a les directrius marcades. Carolina Vega, qualificadora d’expedients del Registre Civil, que s’encarrega de valorar els recursos que presenten les famílies, deixa clar que “no sembla gaire científic mirar les imatges del Google”. “Cada registre és un món. Quan no és un nom corrent entrem a l’Institut Nacional d’Estadística (de l’Estat) per veure quants n’hi ha i el sexe, i després als nostres arxius per comprovar precedents”.

En aquest sentit, subratlla: “La nostra funció és unificar criteris per mitjà de les resolucions dels recursos que es presenten. Donem pautes als registres civils que queden publicades als anuaris i que el personal que hi treballa té l’obligació de consultar, tot i que no tothom ho fa i això provoca que un mateix nom s’admeti en un registre civil i en un altre no”. En qualsevol cas, Vega destaca el poder de decisió que tenen els treballadors dels registres: “Els encarregats dels registres civils són els jutges. Tenen facultats per qualificar un nom, tenen funció registral, però es pot presentar un recurs a la direcció general dels Registres i del Notariat, on n’arriben moltíssims”. Vega no dóna percentatges dels recursos que s’aproven i es deneguen: “Els valorem cas a cas, no puc donar una xifra global. El principi general és la llibertat d’elecció del nom amb certes limitacions legals que s’interpreten restrictivament”.

Aquestes limitacions estipulen que està prohibit posar més d’un nom compost o més de dos de simples -a excepció de la monarquia, que té el seu propi registre reial-, i tampoc es poden posar noms que puguin confondre en la identificació de la persona, noms perjudicials o noms que indueixin a l’error pel que fa al sexe.

La Berta i el Ricardo no van tenir problemes a l’hora de posar-li Ariel al seu fill, tot i que és un nom que tant pot ser d’home com de dona: “A la funcionària que ens va atendre no li sonava el nom i no ens va posar cap pega”, diu el Ricardo, que afegeix: “Si haguéssim tingut dues nenes en lloc d’un nen i una nena, potser també li hauríem posat Ariel a una de les bessones, perquè a tots dos ens agrada molt aquest nom”. Carolina Vega revela que “no hi ha una llista de noms admesos o exclosos”. “A més, hi ha noms que sociològicament es van imposant i s’acaben normalitzant. El registre s’adapta als canvis socials”.

Pel que fa a les proves que es poden aportar al jutge, la qualificadora no amaga que en el cas de Jun no sap per què van demanar als pares un certificat d’una institució pública: “No sé a què es devia referir. A Euskadi hi ha gent que acudeix a l’Acadèmia de la Llengua Basca per certificar un nom. En tot cas, els interessats són lliures d’aportar les proves que considerin convenients per convèncer el registrador”.

Hi ha una evolució

Que les prohibicions a l’hora de posar el nom a una criatura s’han anat flexibilitzant amb el pas dels anys ho demostra que avui dia ja s’accepten tots els diminutius i no tan sols els que han assolit identitat pròpia, com Pepa per Josefa, Lola per Dolors i Àlex per Alexandre: “A partir del 2007 s’accepten tots els diminutius. Noms com Pedrito i altres de similars són molt comuns a Sud-amèrica i, quan les persones originàries d’allà es nacionalitzen, aquí se’ls manté el nom”. Queden lluny els temps en què no es podien posar noms estrangers o en alguna de les llengües cooficials de l’Estat. Ara també es poden inscriure amb noms de personatges històrics, mitològics, llegendaris o artístics, sempre que no siguin extravagants per ells mateixos o en combinació amb els cognoms. La dignitat de la persona preval sobre la llibertat: “Hem rebutjat noms com Armani, Bolena o Guapo com a segon nom”, revela Vega a tall d’exemple.