I vosaltres, què voleu?

Érem en una competició esportiva escolar i el temps s’allargava. Encara faltava estona perquè els nostres menors d’edat a càrrec (MEC) fessin les seves intervencions estel·lars, o no, i una progenitora va anunciar que anava al bar de l’escola. I aleshores ho va preguntar: “Que voleu res?” I una altra progenitora va respondre amb convicció: “Jo no vull res, gràcies”. I no vaig poder evitar fer broma, perquè la progenitora en qüestió ho és de tres MEC força petits: “Impossible! Alguna cosa has de voler! Vacances, un massatge als peus...” Les progenitores i progenitors que m’envoltaven van animar-se a engruixir la llista, que es va anar fent llarga i més llarga, i que després he traslladat a altres progenitors. Perquè sí, som progenitors entregats, però també imperfectes i tenim desitjos d’aquells que potser són difícils de complir. Llegiu, llegiu:

Volem massatges als peus, arribar a casa i trobar el sopar fet i la casa endreçada, vacances d’un any de família, no, no, va, amb un mes ja faríem, no, no, mira, amb una setmana ja ens quedaríem com nous, que després els enyoraríem. Dormir una nit seguida i en llevar-nos poder fer el manta com si fóssim maharajàs autèntics. Deixar de discutir amb els MEC Adolescentis comunis per qualsevol niciesa. Una nevera autoemplenable. Un lavabo autonetejable. Que ho aprovin tot i amb bona nota. Que se’ls activi el gen de l’estudi espontani. Que algun científic detecti el gen de l’estudi espontani i sàpiga com activar-lo. Que donin el premi Nobel al científic en qüestió. Que els majors d’edat a càrrec que encara corren per casa i que passen de la vintena s’espavilin, però ja. El dia sense queixes. El dia sense polls. El dia sense “mama/papa, vull...”

Seguim fent llista

Més massatges als peus. Sentir que durant vint-i-quatre hores, encara que sigui només durant aquest espai de temps, no l’espifiem. Endevinar quin dels dos MEC que ens exigeix que actuem com a jutge d’un conflicte menteix sense pietat. O si ho fan tots dos. Raigs X per trobar aquella peça de l’espremedor nou que s’ha perdut i que fa impossible que el puguem tornar a fer servir. El do de la calma permanent. O el do de la calma semipermanent però que fos permanent en moments clau. Un detector de sobreprotecció que sonés com una sirena d’ambulància per evitar caure en la temptació. L’extinció de certs hàbits de certs grups de WhatsApp. Més massatges als peus i ara també al crani, si pot ser. Un lloc de vacances que agradi als MEC Adolescentis comunis, als Preadolescentis comunis i als petits. Tots alhora. Una pel·lícula per veure junts que compleixi les mateixes condicions.

I molts més desitjos, però l’espai és limitat i el desig infinit. Ara, per sobre de tot, i en això estem d’acord progenitors i MEC, volem, sisplau, que s’acabi la refotuda campanya electoral.