Criatures 11/04/2015

Superpetits en el món del lleure

No és estrany veure canalla de menys de 5 anys als esplais. Massa petits per ser-hi? Què hi poden aprendre?

Bernat Vilaró
5 min
Superpetits en el món  del lleure

“Tenia molt clar que apuntaria els meus fills a l’esplai”. La Iolanda era nena d’esplai i el seu germà en va ser monitor. Ara porta el Pol (6 anys) i la Júlia (4) al mateix centre i viu el món del lleure com a mare. El pare, el Roger, no ho tenia tan clar: “Però entre els nens i jo l’hem convençut”. Cada vegada hi ha més famílies que apunten els seus infants a entitats de lleure, un món que no para de créixer. A Catalunya hi ha prop de 400 esplais, i més de la meitat (un 57%) s’aventuren a agafar infants de cinc anys o menys. Alguns d’aquests centres dediquen un espai familiar a nens i nenes d’entre 0 i 3 anys. Els que tenen entre 3 i 5 anys ja fan excursions, se’n van de colònies i participen en els casals. En algunes entitats es diuen Superpetits, Menuts o altres noms ben originals. Són el planter de l’esplai. El present i el futur de cada entitat.

El Pol i la Júlia van al Grup d’Esplai Vol i Vol (Cornellà de Llobregat, vinculat a Esplais Catalans), tots dos des d’aquest curs, ja que l’entitat ha creat precisament enguany el grup dels Superpetits. “Hi hauríem apuntat el Pol abans, però ara ja hi poden anar tots dos, i hi van molt contents”, explica la Iolanda, que està encantada amb les sortides i excursions: “Els va molt bé per a la seva autonomia i la seva autoestima, perquè l’infant es conegui més i també perquè tingui més relació amb altres companys, més enllà dels nens i nenes de l’escola”. I afegeix: “L’esplai està molt vinculat a les festes del poble, al caliu de barri, i això sempre m’ha agradat molt”.

Amb el pare, el Roger, reconeixen que al principi veien els monitors massa joves -tenen entre 17 i 25 anys-: “Això és bo i alhora dolent, perquè no tenen pors, s’atreveixen a fer coses que els pares no faríem amb els fills”. Sobre aquests joves que eduquen les criatures, el Roger assegura: “Dins del descontrol mantenen un control. El primer dia penses que algun nen se’ls perdrà, però de seguida veus que ho tenen tot controlat”. I què expliquen els nens a casa sobre l’esplai? “El detall és el que marca, no expliquen gaire cosa a casa. És el puntet aquell que fa que si no ho vius, no pots explicar com és l’esplai”.

Un monitor a cada llar

El Josep i la Marina porten l’Èlia (7 anys) i l’Ares (3) a l’esplai Apa Som-hi de les Borges Blanques, una entitat vinculada a la Fundació Pere Tarrés. “Va ser l’Èlia qui va decidir anar-hi, quan feia P-5. Va voler marxar 10 dies de colònies. A nosaltres se’ns feia llarg però ella ho tenia molt clar”, relata el Josep, que destaca que aquesta actitud de la filla gran ha ajudat la petita: “L’Ares ha començat a P-3, i quan anava a la llar d’infants ja volia apuntar-se a l’esplai i plorava quan veia la seva germana pujar a l’autocar”. “Ara intentem convèncer altres famílies perquè hi apuntin els seus fills, perquè s’ho passen molt bé, aprenen a compartir i guanyen autonomia. A més, els monitors ho donen tot, i de manera altruista. Tant de bo hi hagués monitors a cada casa!”

La veu dels experts

Portar la canalla d’aquesta edat a l’esplai genera dubtes i pors. “I si enyora els pares? O no s’ho passa bé? I si li passa res i no ho diu als monitors?” Sovint aquests dubtes desapareixen quan les famílies parlen entre elles, comparteixen sensacions i, amb el temps, els neguits s’esvaeixen en veure que els infants estan segurs a l’esplai i que s’ho passen d’allò més bé fent gimcanes, descobrint un entorn nou i compartint espai amb canalla més gran.

I què n’opinen els experts? Fermín Rodríguez, psicopedagog i formador de l’Escola Lliure El Sol, defensa que sigui el mateix infant qui decideixi si vol anar o no a l’esplai, també els menors de 5 anys: “Ha d’estar estimulat per anar-hi. Si ho vol, perfecte, però és perillós si se’l sobreestimula, perquè l’infant necessita temps”. D’altra banda, destaca: “Els infants de 3 a 5 anys poden trobar a l’esplai una multiplicitat d’escenaris educatius que no hi ha a l’escola. La riquesa del lleure és aquesta, hi ha una gran quantitat de vivències noves que ajuden el nen a desenvolupar les seves capacitats i habilitats”.

El paper dels pares

Carme Thió, educadora i autora del llibre M’agrada la família que m’ha tocat, alerta: “Moltes famílies estan poc temps amb els fills i abusen una mica a l’hora d’apuntar les criatures a fer activitats que, en realitat, està bé que facin els pares amb els infants. Al final veiem que en algunes cases no saben què fer amb els fills a l’hora de jugar-hi”. Els esplais -explica la Carme- han de fer molt bé això, i donar a la canalla prou temps lliure perquè desenvolupin les seves aptituds i organitzar el seu propi temps.

Finalment, Isabel Torras, professora i psicòloga experta en petita infància, és partidària que els esplais “obrin la ment i hi deixin entrar les famílies” perquè convisquin amb els infants de 3 a 5 anys. “No hi ha la necessitat d’apuntar els nens tan petits a l’esplai, perquè ja tenen germans o veïns i amb això ja és suficient. El que cal reforçar són els vincles amb la pròpia família”, opina. A partir dels 7 o els 8, segons la Isabel, sí que ja és necessari que vagin a l’esplai.

Un dissabte qualsevol

I com és el dissabte d’un superpetit a l’esplai? El ritual de portar la criatura comença ben bé a mitja setmana, quan a casa es pacta si aquell dissabte portaran o no la criatura a l’esplai. “Són molt petits i a vegades fem alguna escapada, o passem el cap de setmana fora, no vindrem cada dissabte”, avisa més d’una família als monitors a principi de curs. Un cop decidit que sí, que aquell dissabte toca esplai, al matí cal calcular bé l’hora del dinar. Si l’esplai comença a les quatre, segurament els pares decidiran dinar aviat perquè el menut pugui fer una mica de migdiada abans de la tarda que l’espera. “El despertem? Ja és gairebé l’hora”. Primer dilema. Segurament hi haurà un petit debat a casa. Si guanya el “Despertem-lo, que no es vol perdre ni un minut d’esplai”, el menut arribarà amb els ulls adormits a la plaça, potser li costa separar-se dels pares, però al cap de cinc minuts serà el que més correrà a buscar les fletxes de la gimcana de torn. Si en canvi guanya el “Deixa’l que dormi”, el pas següent es converteix en una altra gimcana, però ara per als pares: “On són i què fan avui els Superpetits? Truquem a l’esplai? Tirem de WhatsApp i ho preguntem a les altres famílies?”

El segon dilema arriba poc després. A casa, ja sense canalla, toca aprofitar la tarda, però s’acosta l’hora d’anar a buscar-lo. “Hi vas tu? Hi vaig jo?” Segurament hi acabaran anant tots dos. El superpetit agraeix el gest, avisa els monitors que ja l’han vingut a buscar, i es llança als braços dels pares, amb el berenar encara a la mà i la roba una mica més bruta que fa tres hores -i també la cara, les mans i els genolls-. “Com ha anat?” “Bé...” “I prou? Només bé?” Però aquell “bé” amaga els nervis de no saber què faran avui, la curiositat de saber què és aquell personatge que ha visitat l’esplai, l’esforç de trobar els sobres amagats pel parc, i també la satisfacció d’haver arribat a la prova final. El “bé” dels Superpetits són només dues lletres, però estan plenes del seu món. Un món petit i immens.

stats