28/02/2015

“Tolerància, humor i responsabilitat”

3 min
“Tolerància, humor i responsabilitat”

Quan era petit, a casa érem una família italiana. Ens passàvem el dia cridant i discutint els dos pares i els tres germans. Això sí, quan al cap de cinc minuts la mare ens cridava a taula i hi seiem, ningú s’enrecordava de res.

Maco.

La meva dona, quan vam començar a sortir i venia a casa, es duia les mans al cap. Jo he vist famílies on la gent no s’aixecava la veu i, passats els anys, han acabat no parlant els uns amb els altres. No és el nostre cas. I penso que ser una família italiana potser ja està bé.

Com era el teu pare?

Sempre fotia crits, sobretot quan arribaven factures a casa. “Haurem d’anar a viure sota un pont!”, ens deia. I un cop la germana petita, sense dir res a ningú, se’n va anar a l’habitació i va començar a fer la maleta.

Pobra.

Però a casa meva ho he fet diferent, perquè de gran no m’ha agradat discutir. Les filles i la seva mare sí que ho fan, però a mi em costa molt. Crec que filles i mares tenen tendència a discutir. Les discussions haurien d’estar regulades.

Com?

Amb un temps establert. 10 minuts i s’acaba. Al final t’esgotes discutint coses com que algú no ha baixat les escombraries.

Quina mena de pare ets?

He sigut tou i sobreprotector. Em costa castigar. Sort de la meva dona, que ha posat ordre. Jo he sigut molt d’explicar i poc de castigar. Sobretot he intentat transmetre a les meves filles tres coses: tolerància, sentit de l’humor i responsabilitat. I crec que això no es transmet fent discursos de mitja hora, ni dient als fills com han de ser.

Com es transmet?

Amb l’exemple, esclar. Sempre he procurat comportar-me així a casa, amb humor, tolerància i responsabilitat, i veig aquests trets en les meves filles, així que, més o menys, això ha funcionat. No ha funcionat que fos un pare poruc.

Quins són els moments més macos?

Uns moments que encara em sorprenen és quan viatgem junts. Nosaltres ho hem fet molt en cotxe, per països veïns. Ens ha agradat molt anar a l’aventura, sense saber on dormiríem. I ara la gran encara vol venir amb nosaltres. Això m’agrada molt perquè a aquesta edat se suposa que ja no volen saber gran cosa dels pares.

Explica’m un record.

Una vegada, fa molts anys, quan devien tenir quatre o cinc anys, que és aquesta edat en què els nens no paren de demanar-te coses, quan et diuen “papa, no m’estimes perquè no em compres això”, em vaig inventar un conte que els va impressionar, tot i que es tracta d’una història molt senzilla.

A veure.

És la història d’una nena que tenia uns pares que se l’estimaven tant i tant que li compraven tot el que ella volia, li deixaven fer tot el que els demanava. I el que li passava a aquella nena era que acabava sent molt grassa, amb la cara plena de grans i sense saber ni llegir ni escriure, tota bruta i deixada.

Un final trist.

Doncs aquesta història els impressionava molt. Les feia pensar molt. Sempre les capficava. No et diré que automàticament deixessin de demanar que els comprés llaminadures, però crec que, molt clarament, els va produir un gran efecte didàctic.

Diga’m alguna cosa que t’hagi funcionat.

No els renyis mai quan et diuen la veritat. Si t’expliquen la veritat i els claves una bronca, s’ha acabat la veritat. Cal demostrar que tens confiança en els teus fills, que confies en la seva responsabilitat. A mesura que et vas fent gran tens més llibertat, però més llibertat vol dir també que les coses que fas malament ja no són culpa dels altres o dels pares, sinó teva. Això vol dir ser responsable.

stats