¿Sabeu què estem dient els pares i mares als fills i filles quan els expliquem un conte? Segons un prolífic escriptor, contista i filòsof val·lisoletà contemporani, els estem dient això: “Ets bell. Tan bell, que no et puc explicar qualsevol cosa. He de buscar un relat que sigui tan bell com tu”. Preciós, oi? Ens ve a dir que la veritable bellesa no està en el conte o en les històries que els puguem explicar, sinó que la bellesa més gran i més bella és la dels nens i nenes. I la raó principal per la qual els expliquem un conte no és perquè es distreguin. Ni per passar una bona estona junts. Tampoc per desenvolupar la seva imaginació. O per ajudar-los a créixer. Ni tan sols per mostrar-los les dificultats i les meravelles de la vida. Expliquem contes a les criatures per cantar i lloar les seves pròpies meravelles. Primordialment, la de la seva existència.
A través dels contes, doncs, celebrem que els nostres fills existeixen i anem construint una casa perquè hi puguin viure, trobar-se i parlar-se la nostra ànima i la seva. De la mateixa manera que embolcallem el seu cos amb el cobrellit, amb els contes embolcallem la seva ànima. Cada conte és molt més que una història. És una celebració joiosa de les seves vides i del regal que són. Una carícia profunda que ha de sortir de ben endins nostre per poder penetrar ben endins seu.
Una nova pedra d’aquesta casa on habiten alhora els cors dels nostres fills i els dels nens i nenes que hem sigut i seguim sent nosaltres. Aquest és un altre gran secret dels contes. De la mateixa manera que han de ser tan bells com les criatures, només qui manté encesa la màgia dins seu pot desvetllar la d’un infant; només qui passeja per boscos màgics pot endur-se una criatura a passejar-hi; només qui té per sostre els estels pot impulsar i ensenyar als seus fills a volar ben alt.
Podríem començar els contes dient: “Hi havia una vegada una nena (o un nen) tan bonica, que la seva mare (o el seu pare) li explicava històries tan boniques com ella”. O “Hi havia una vegada un nen (o una nena) tan ple de vida, que la seva mare (o pare) li explicava històries tan plenes de vida com ell(a)”. Així, els nostres fills veuran els contes com una manera de correspondre a la seva bellesa amb més bellesa i que els estem fent saber que els estimem.
e
