De l’abandó a la banda

Pocs dies abans de dimitir, el conseller Espadaler, enmig d’una nova operació televisada en directe sobre les “bandes llatines”, va declarar que convertir fa uns anys els grups juvenils llatins en associacions culturals “va ser un error immens”. No m’hauria posat a escriure sobre el tema si no fos perquè acabo de sortir d’una sessió de supervisió amb educadors d’un centre tancat de justícia juvenil i hem parlat del Daniel, un noi de qui la tutora ha fet el resum de la seva vida amb la frase: “De l’abandó a la banda”.

Acaba de fer 16 anys i estarà tancat un temps. Tenia cinc anys quan el pare va migrar i els va deixar sols. En tenia deu quan va fer el mateix la mare i el van deixar sol. En mans de tiets, avis i soledats va descobrir els carrers de Bogotà. Quan en tenia tretze li va tocar deixar l’adolescència que iniciava i aterrar, sol, entre nosaltres. A la suma d’abandons s’hi afegia ara la d’iguals en qui confiar. Començarà així l’adolescència contra tothom en què està avui.

Arribaran els Panteres Negres i acabaran sent l’única cosa important de la seva vida. Acollit quan es fuga, reconegut amb valor, sentint seguretat, imposant-se a d’altres, descarregant la ràbia de la seva vida contra qui sigui, calmant l’angoixa amb l’adrenalina de les il·legalitats. Finalment és. No està sol, forma part de la seva “nació”. Encara hi ha molta més complexitat a la seva vida, però una educadora la resumia dient: “Porta l’abandó al cor”.

La banda ho és tot

Avui la banda ho significa tot per a ell, i els educadors ja han comprovat que ajudar-lo suposa no formular-li la possibilitat de ruptura amb ells. El seu futur en positiu no pot passar per formar part d’una banda, però tampoc per deixar els seus Panteres. El treball que a poc a poc van fent s’encamina a diferenciar allò que és el grup -la seva “tribu”, que li ha donat tot i sense la qual sent que no és res- de les activitats delictives que fan o poden fer (ell mateix explica que del grup no tothom en forma part de la mateixa manera).

Però això requereix just el que les autoritats policials no volen: reconèixer una agrupació vital diferenciada, reforçant els seus lligams, tolerant les singularitats i forçant la seva separació de les activitats delictives. Això és el que es va fer contra corrent: reconèixer per poder separar, poder diferenciar el suport grupal de la persecució penal.