La meva vocació. De pacient a investigadora

Rebuscant en la infantesa es pot trobar la llavor de moltes vocacions. És el cas de la Irina Giralt. Als cinc mesos de vida li van diagnosticar un tipus de tumor maligne que afecta els ulls, un retinoblastoma, i ara que ja té 23 anys investiga sobre el càncer infantil al Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR). Avui treballa juntament amb el metge que la va tractar, Josep Sánchez de Toledo, cap d’oncologia i hematologia pediàtrica de l’Hospital de la Vall d’Hebron, també al capdavant del grup de recerca en càncer pediàtric del VHIR. “Em va costar molt deixar de dir-li doctor Sánchez de Toledo per dir-li Pepe”, explica.

Les neoplàsies són poc freqüents en infants. A Catalunya, en nens d’entre zero i catorze anys, se’n diagnostiquen entre 170 i 200 nous casos cada any. En nens, el càncer és menys freqüent que en adults, ja que acostuma a aparèixer arran de les mutacions anòmales que amb els anys acumulen les cèl·lules. “De petit no has tingut temps d’acumular mutacions, i l’origen acostuma a ser o bé un càncer genètic (hereditari) o bé una mutació esporàdica que el cos crea”, explica Giralt. Tot i així, és la primera causa de mort entre els infants d’aquestes edats. La Irina, que se’n va sortir, ara vol contribuir a fer que molts més nens ho puguin superar com ella, explica.

Records difusos

A la Irina li va tocar un tipus de càncer poc freqüent, un retinoblastoma, un tumor que es produeix a la retina. Entre les criatures, els més prevalents són les leucèmies (un 25% dels casos), les neoplàsies del sistema nerviós central (un 20%) i els limfomes. La supervivència és molt més alta que en els adults. Són petits, però forts: un 77% es curen.

És el cas de la Irina, que té un record molt nebulós de l’època més dura de la malaltia. Quan tenia pocs mesos de vida, els seus pares van apreciar que tenia un tel a l’ull que no li deixava veure-hi bé. Als cinc mesos ja tenien el diagnòstic. Hi havia diversos tumors que afectaven els dos ulls i calia extirpar-los. Fins i tot va perdre un ull, el dret. “Em van salvar l’esquerre, i encara que hi tinc algun tumor no m’afecta i hi veig perfectament”, explica la Irina. “M’agradaria que la recerca contribuís a fer que altres nens amb la malaltia no perdin cap ull”, afegeix.

La seva realitat és la que ha conegut des que té consciència i, per tant, per a ella el càncer forma part de la vida. “El primer record que tinc és quan vaig tenir metàstasi als ganglis del coll”, explica. La quimioteràpia per barrar el pas al tumor va ser molt dura, segons li han explicat els pares. “Com a investigadora, una de les coses que m’agradaria és contribuir a fer que els tractaments siguin més suportables”, afirma.

Als cinc anys la metàstasi ja havia passat. “Sort que era petita, així no recordo res, no en tinc un mal record i no m’ha suposat cap fre, en els estudis sempre he anat molt bé”, explica. Per a ella, seguir les revisions de rigor cada sis mesos a l’oncòleg i l’oftalmòleg era una rutina més. Als 18 anys li van donar l’alta d’oncologia.

Quan va arribar el moment de triar carrera, va decidir estudiar bioquímica a la Universitat Autònoma de Barcelona. Quan es va llicenciar va fer un màster de biomedicina a la Universitat de Barcelona. “En acabar em vaig posar en contacte amb el meu metge i li vaig dir si tenia lloc perquè pogués fer les pràctiques del màster. Quan vaig acabar, em van proposar fer el doctorat”, explica Giralt. El tipus de càncer que investiga és el rabdomiosarcoma, un altre tipus de càncer poc freqüent, que afecta la musculatura. Pot afectar moltes parts del cos, però les més comunes són el cap, el coll, l’aparell genitourinari i les extremitats.

Herència incerta

La Irina mai va preguntar als pares d’on venia la seva malaltia. “Els dubtes em van començar a sorgir al batxillerat”, explica. Als seus pares els metges els van dir que la malaltia de la seva filla era hereditària. Ho és en el 40% dels casos. Però no és el seu. “Eren altres temps, no hi havia les proves genètiques que hi ha actualment”, explica la Irina. Ella ha crescut en paral·lel als avenços que hi ha hagut en genètica en les últimes dues dècades. Els seus pares van poder saber de més grans, quan van tenir oportunitat de fer-se les proves adequades, que cap dels dos era portador de la mutació implicada en la malaltia.

Però aquella presumpció va fer que decidissin no tenir més fills, explica la Irina. I ella no feia més que demanar un germanet. “Per a ells era molt difícil fer-me entendre que no podia ser, i quan jo tenia 12 anys van decidir acollir un nen, el Richard”, diu la Irina. Mirat en perspectiva, sense haver viscut tot el que han viscut ella i els seus pares, mai haurien arribat a conèixer el Richard, a qui la Irina estima profundament.

Avui sap que ella sí que és portadora d’aquesta mutació, però això no li farà renunciar a tenir fills. Les tècniques d’avui permeten evitar moltes malalties des de la panxa de la mare.