Socorristes: actors secundaris imprescindibles

Els socorristes solen estar en segon pla, i sovint són rebuts amb indiferència o rebuig, però hi ha moments crítics en què la seva actuació és essencial
A les platges de Castelldefels s'han instal·lat punts de vigilància millorats. / RUTH MARIGOT

Any rere any, a l’estiu, els socorristes són uns actors secundaris imprescindibles. Gran part del temps es mantenen en segon pla, i fan intervencions puntuals que són rebudes amb indiferència o fins i tot cert rebuig. Però hi ha moments crítics en què totes les mirades es dirigeixen cap a ells i la seva actuació és absolutament essencial. Els toca convertir-se en herois, o bé donar la cara si les coses van malament. Una responsabilitat que, segons denuncien, no té la recompensa que hauria de tenir.

Un dispositiu en moviment

La seva pot ser una feina solitària o un treball en equip, com en el cas de Castelldefels, que amb cinc quilòmetres de platja requereix un gran desplegament. “Som 21 persones entre setmana i 24 els caps de setmana”, explica Nicolás Pioli, coordinador del dispositiu. Es reparteixen en quatre zones, cadascuna amb una infermeria i diversos punts de vigilància. Al matí, quan arriben, “hi ha gent que es queda preparant el material i netejant la infermeria, un altre surt en caiac per comprovar la qualitat de l’aigua i la resta se’n van cadascú a un punt de vigilància”, detalla Pioli. A partir de llavors, al llarg de tot el dia, “es van fent rotacions”.

Pioli subratlla que “és molt dinàmic”. No es tracta d’estar cadascú en un punt i anar-se intercanviant, sinó que les anades i vingudes són constants, i així es poden atendre millor “totes les situacions que van sorgint en una platja”. Les sortides en caiac són habituals, i també tenen una moto d’aigua i una llanxa que utilitzen de manera puntual.

Insistint molt amb les accions preventives redueixen les assistències

Per al coordinador, que controla el que passa a tot arreu, són clau el walkie-talkie i un totterreny amb el qual circula per la part de darrere de la platja per poder arribar fàcilment a qualsevol lloc. “És molt positiu que no hi hagi barreres arquitectòniques, perquè això és temps que guanyo a l’hora d’arribar en una emergència”, destaca Pioli. A municipis amb diverses cales petites, en canvi, la millor opció per esquivar el trànsit és moure’s pel mar.

La feina fosca de la prevenció

“Nosaltres treballem molt la prevenció, i així evitem moltes emergències”, diu Oriol Canals, director tècnic operatiu de Proactiva, que gestiona el servei a Castelldefels. El nom de l’empresa, de fet, fa referència a la proactivitat dels socorristes, que segons Canals implica “parlar molt i ser molt pesats”. En una setmana, a Castelldefels fan unes 4.200 accions preventives, com agafar un nen que està sol i dur-lo amb els pares o advertir del perill a les persones que es banyen amb bandera groga. Tot i així, en una setmana fan prop de 450 assistències.

La gran majoria d’incidents, detallen, es produeixen fora de l’aigua. “El més freqüent són els talls i les contusions, i després venen les picades de medusa”, explica Canals. Si hi ha moltes meduses i molts banyistes és inevitable que hi hagi moltes picades, i en aquests casos es posa bandera groga i s’avisa per megafonia. Quan n’hi ha poques, prefereixen no generar alarma. “De meduses n’hi ha sempre”, confessa Pioli. El més habitual és que les banderes grogues siguin per mala mar. “Aquí afecta molt”, detalla Canals. La presència d’un banc de sorra, expliquen, fa que sigui molt més perillós.

De morts per ofegament sense una patologia prèvia n'hi ha molt poques

La imprudència, expliquen, “no és la tònica general”, però sí que hi ha algunes conductes de risc. “Per Sant Joan vaig tenir una persona amb coma etílic que estava embarassada”, diu Pioli. També recorda el cas d’un grup d’amics que celebraven un aniversari i que estaven consumint alcohol. De sobte van haver de treure de l’aigua un noi del grup, que no es movia. “Resulta que s’havia tirat de cap, i va acabar en cadira de rodes”, desvela Pioli. No és el pa de cada dia, “però sí que passa”, remarca Canals.

Ofegats que no ho són i rescatats

Les situacions més greus a què s’enfronten són els ofegaments, i cada vegada n’hi ha més. “Aquest any està sent dramàtic”, diu el director tècnic operatiu de Proactiva. Les últimes dades publicades confirmen el diagnòstic. De l’1 de gener al 15 de juliol, a Catalunya hi ha hagut 22 morts per ofegament, mentre que en el mateix període de l’any passat hi va haver 12 víctimes mortals.

Matisen, això sí, que moltes vegades es considera mort per ofegament qualsevol víctima mortal per aturada cardiorrespiratòria mentre era a la platja. “Vaig tenir un home de 150 quilos amb l’aigua fins als genolls que es va desplomar i va morir, i va comptar com si s’hagués ofegat”, explica Pioli. I dels que realment moren ofegats, la majoria “segurament ja tenien patologies preexistents que els afecten en aquell moment”, afegeix Canals.

El director tècnic operatiu de Proactiva assegura que “d’ofegaments de llibre, d’algú que de cop perd les forces i s’ofega, o que per un corrent s’ofega, n’hi ha molt pocs, si és que n’hi ha”. El motiu és que, en aquests casos, s’actua ràpidament i s’evita la tragèdia. “Abans-d’ahir, al conjunt de Catalunya vam tenir tres aturades respiratòries i les vam remuntar totes. Es detecten, es treu la persona de l’aigua, es fan les maniobres de reanimació cardiopulmonar i, si és una aturada respiratòria, es recupera ràpidament. Però poques vegades surt a les notícies que hem fet un rescat”, lamenta.

Una feina que ningú vol

Les condicions laborals, es queixen, no es corresponen amb la responsabilitat. Es tracta, destaca Canals, de gent “que ha de salvar vides”. Són ells, subratlla Pioli, els que acaben donant la cara “quan surt alguna cosa malament”. Però econòmicament, sentencia, “et convé més treballar de cambrer”. Així, mentre “tothom vol ser bomber perquè les condicions laborals són boníssimes”, la de socorrista és una feina que ningú vol.

Les condicions laborals no es corresponen amb la funció de salvar vides

“Històricament era una entrada al món laboral de la gent jove”, recorda Canals. La forquilla d’edat, concreta, anava dels 18 als 28 anys. Ara, en canvi, arriba fins als 40 o més enllà. “Pares de família que estaven en situació d’atur i a qui amb un curs de socorrisme poses a treballar”, detalla. Canals es mostra satisfet perquè “hi ha gent que venia de la construcció que s’ha reconvertit i que gràcies a això ha vist passar la crisi de perfil”.

Però tot i que es fan cursos en què es garanteix el lloc de treball per a qui els aprova, amb això no n’hi ha prou per cobrir les necessitats. “És com la verema: hem d’anar a buscar gent de fora perquè no hi ha gent d’aquí que ho vulgui fer”, explica el responsable de l’empresa. Actualment hi ha un 40% de nouvinguts, la majoria dels quals argentins, que tenen l’opció de treballar de socorristes tot l’any encadenant la temporada de platja d’aquí amb la d’allà.

Polivalents per necessitat

Fins fa pocs anys, la formació necessària per ser socorrista era de 90 hores. “Jo m’ho vaig treure amb quatre caps de setmana”, recorda Canals. Des del 2011 cal un certificat de professionalitat que s’obté fent un curs de 440 hores, o bé un cicle formatiu que dura tot un any. “Ara la formació té més lògica, però el que no té lògica són les condicions. Treballar tres mesos cobrant dos duros no compensa el temps invertit”, opina.

Els que ho fan necessiten combinar-ho amb altres feines temporals, per a les quals de vegades cal més formació, durant els mesos d’hivern. “Has de ser polivalent per sobreviure”, assegura Pioli. A més de treballar com a formador i monitor de natació, les opcions més a l’abast, ell ha fet un curs de submarinisme i un de mariner, i ara té previst fer-ne un altre de patró portuari. Molts també es formen com a tècnic d’emergències portuàries o infermers. Però llavors, si aconsegueixen una feina per a tot l’any, deixen el socorrisme.

El problema, diu Canals, són les condicions que fixen els ajuntaments. En casos com el de Castelldefels, el preu que ofereixen les empreses no és el factor determinant en el concurs públic. El mateix passa a Barcelona, on, després de les protestes dels treballadors perquè no s’havia previst la subrogació i podien perdre la feina o quedar en pitjors condicions, l’Ajuntament va acabar incrementant el pressupost. A molts municipis, però, qui ofereix el preu més barat s’emporta la concessió. I, com ja passa des de fa temps en altres àmbits, comencen a aparèixer grans empreses multiservei que fan rebaixes imbatibles per als més petits.

Els testimonis

Daniel Martín: 24 anys, Cornellà de Llobregat

Ha acabat fent de socorrista de rebot, després d’estudiar un cicle formatiu d’esports. “Si treies una certa nota als mòduls de salvament i primers auxilis, et convalidaven el títol”, explica. Després de començar a treballar com a monitor de natació, li van oferir fer de socorrista a la piscina a l’estiu. Va ser llavors quan es va començar a moure per passar de la piscina a la platja. “Buscant, buscant, em va sortir l’oportunitat, i aquesta és la meva segona temporada”, relata amb satisfacció.

Quan s’acaben els quatre mesos d’estiu, fa de monitor de natació i d’entrenador personal i de boxa. “He deixat feines en què cobrava més i treballava menys hores per venir aquí a l’estiu, perquè m’agrada aquesta feina”, destaca. Fins i tot ha viatjat a l’Argentina a fer-la com a voluntari, i té previst repetir. “Em vull seguir formant, i allà la feina és diferent: hi ha menys feina a la sorra i més acció a l’aigua”, argumenta. I tot seguit, afegeix: “Els que som aquí és perquè ens agrada l’adrenalina d’entrar a l’aigua per ajudar algú”.

Andrea Vilaclara: 23 anys, Castelldefels

Va fer el curs de socorrisme el 2012, quan tenia només 18 anys, i aquell mateix estiu ja va treballar a la platja. Hi ha anat tornant, però de manera intermitent, i mentrestant també ha tingut altres feines temporals, com a monitora o com a cambrera. “Com que estic estudiant educació primària intento buscar coses de nens, però si em surten feines de socorrisme també em van bé”, explica. Confessa que, en el seu cas, el socorrisme no és la prioritat. “Sempre m’han agradat els nens, però la de socorrista és una feina en què t’ho passes molt bé, sobretot pels companys”, aclareix.
La formació i l’experiència en aquest àmbit, però, han fet que es plantegi formar-se com a tècnic d’emergències sanitàries un cop acabada la carrera: “No m’importaria, de fet és un dels objectius que tinc”. Un pas lògic per a molts joves que treballen de socorristes, que veuen aquesta formació complementària com una bona oportunitat. Especialment els que busquen unes condicions millors.

Maité Villemur: 26 anys, Argentina

Després de set anys treballant com a socorrista a l’Argentina, aquest estiu és el primer que ho fa a Catalunya, i té la intenció d’anar combinant un lloc amb l’altre: “La idea és tornar a l’Argentina a fer la temporada, perquè tinc una plaça fixa, i l’any que ve tornar aquí, esclar”. Els socorristes sud-americans tenen una oportunitat única per la possibilitat d’enllaçar els estius d’aquí amb els d’allà i pel fet que els requisits a Catalunya són menys exigents que els del seu país d’origen. “Allà és un curs d’un any i mig”, detalla. Tenint en compte que a Catalunya costa trobar gent que vulgui treballar d’això, els estrangers amb formació troben feina molt fàcilment, i molts aprofiten l’opció d’anar i venir.

Entre els socorristes de les platges catalanes, els nouvinguts hi tenen un pes molt important, però les dones encara són una excepció: “N’hi ha molt poques, però avui dia s’està obrint bastant, perquè hi ha un canvi de mentalitat”, destaca. Diu que fa set anys, quan va estudiar, a la seva classe eren només dues noies i una trentena de nois. 

Ignacio González: 26 anys, Uruguai

Ha vingut a viure a Barcelona, procedent de l’Uruguai, perquè la seva parella està estudiant un postgrau aquí. L’objectiu, explica, era “viure una experiència” i “acompanyar-la a ella”. Però quan se li va presentar l’oportunitat de treballar com a socorrista, cosa que des del 2013 ja feia a l’Uruguai, no s’ho va pensar dos cops. “M’ha anat molt bé”, diu satisfet. Ha pogut convalidar la formació que va fer allà, molt més exigent. “És un curs que dura un any, que es fa a la universitat, i és l’únic que et permet treballar en una platja a l’Uruguai”, afegeix amb satisfacció. Per poder treballar aquí només l’ha hagut de convalidar.

Fent aquesta feina a Catalunya, explica, “d’argentins n’hi ha bastants”. D’uruguaians, menys. Ell, a diferència del que fan molts dels estrangers, no té intenció d’encadenar els estius d’aquí i els d’allà: “Tornaré a l’Uruguai, perquè he d’acabar els meus estudis d’educació física”. En un futur sí que li agradaria tornar a venir, però per instal·lar-se “definitivament”. Si pot ser per dedicar-se al socorrisme, “però a l’educació física també perquè va molt lligat”.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT