La dona que va crear i promoure el dia de la mare es va passar els últims trenta anys de la seva vida intentant abolir-lo. En una entrevista a la revista Reader’s Digest, Anna Jarvis va admetre al periodista amb amargor: “Sento moltíssim haver instaurat el Dia de la Mare”.

La seva mare, Ann Reeves Jarvis, era una activista de Virgínia que el 1865 va començar a organitzar les Mother’s Day Meetings, unes trobades periòdiques on mares treballadores parlaven de les situacions que les afectaven. Lluitava per divulgar aspectes referents a la salut, l’economia, els drets laborals i la seguretat social que podien ser útils a les mares treballadores. Volia posar en valor unes dones mal vistes en aquella època. Va morir el 1905 i dos anys més tard, una de les seves filles, Anna Jarvis, va voler homenatjar la seva mare creant un dia que commemorés l’esforç de les mares treballadores. Un dia dedicat a pregàries, a atendre les seves necessitats i a compartir el temps amb elles. Una nova lluita va començar a la família Jarvis: l’Anna va escriure cartes a grans personalitats dels Estats Units per demanar que li donessin suport en la seva causa per crear el Dia de la Mare. I el va rebre. Mark Twain va publicar un article en un diari valorant la idea. El 1914, el president dels Estats Units Woodrow Wilson va declarar oficialment el segon diumenge de maig com el Dia de la Mare (amb el temps, cada país va reubicar-lo al seu calendari). Però la satisfacció d’Anna Jarvis va durar poc. El 1920 va adonar-se com tot plegat es convertia en una jornada útil per treure’n rèdit econòmic.

La comercialització de la festa va obligar Anna Jarvis a continuar lluitant. Primer per retornar-li els valors inicials i, després, per abolir el dia. L’Anna i la seva germana Lillian van invertir tots els seus recursos econòmics per manifestar-se en contra de les iniciatives comercials creades al voltant del Dia de la Mare. Sobretot de la indústria de les flors, les postals de felicitació i els caramels. La indignava que apugessin els preus aprofitant l’avinentesa. Protestava i exigia el boicot davant de botigues i va ser arrestada per la policia en diverses ocasions. Va denunciar empreses i organitzacions de caritat que aquell dia recaptaven diners venent clavells o bagatel·les. Fins i tot va criticar la primera dama per haver-se convertit en la responsable honorífica de la diada. Està documentat el dia que va entrar en un restaurant on oferien “l’amanida del Dia de la Mare”. La va demanar només per llençar-la a terra. Anna Jarvis va acabar acumulant trenta-tres denúncies per aldarulls, va ser criticada i desautoritzada per boja i pel seu mal caràcter. Mitjans locals en feien burla. Jarvis, impotent, es va recloure a casa amb la Lillian, la seva germana cega. No obrien la porta a ningú a menys que truquessin al timbre amb una consigna pactada. Katherine Antolini, una historiadora especialitzada en estudis de gènere, va documentar i investigar la seva trajectòria. Atribueix el seu final a dos aspectes: primer, un problema d’ego. Les cartes que escrivia Jarvis delaten el temor que la seva mare i ella desapareguessin com a símbols de la celebració. En segon lloc, la seva bogeria no era tal, però era el recurs de la societat de l’època per menysprear una dona forta i determinada, amb ideals i que no tenia por ni tan sols a enfrontar-se a la primera dama.

Anna Jarvis va acabar morint en un sanatori, impotent davant l’evident aberració comercial que ha arribat fins als nostres dies. La creadora del dia de la mare, per cert, no va tenir fills.