Addictes al criquet

Molts catalans d’origen pakistanès viuen enganxats a aquest esport. Miren tots els partits del seu país i no els importen ni el Barça ni el Madrid. També escolten la música d’allà i miren la televisió d’allà, i el fenomen es reprodueix en la seva vida social: tenen companys de classe d’aquí, però tots els seus amics són de la mateixa comunitat

En diversos parcs de Barcelona i la rodalia cada vegada és més habitual trobar-hi nens i joves que juguen a criquet al costat dels que juguen a futbol. Passa al Parc de les Tres Xemeneies, entre el Raval i el Poble-sec, al de Montigalà, a Badalona, al de Can Zam, a Santa Coloma de Gramenet, o al Parc Fluvial del Besòs, entre Santa Coloma i Sant Adrià. Per als ciutadans d’origen pakistanès o indi, molt concentrats en aquestes zones, el criquet és el passatemps preferit, i la seva pràctica al nostre país està cada cop més estesa i més organitzada. Fa temps que és un esport federat, amb una cinquantena de clubs, el doble dels que hi ha a la resta de l’Estat, i cada any s’organitza una lliga sènior i una altra per a menors de 21 anys.

Un diumenge al matí, al camp de beisbol de l’Anella Olímpica de Montjuïc, el Sant Andreu i el Badalona juguen l’últim partit de la lliga júnior. En temporades anteriors, aquests dos equips solien disputar-se la primera posició, però aquesta vegada el Catalunya Criquet Club els ha passat al davant. Tot i així, viuen el partit amb la màxima intensitat. Al camp i a les banquetes hi ha crits d’alegria o decepció per cada jugada, i també moltes protestes per decisions arbitrals. Són els màxims rivals, i està en joc el segon lloc. Un aiguat els obliga a aturar el joc, però ningú té ganes de marxar. S’esperen fins que afluixa i, finalment, el partit acaba amb una victòria del Sant Andreu, que ho celebra efusivament.

El camp de beisbol de Montjuïc acull partits de la lliga de criquet

Azeem Anwar, de 16 anys, és un dels jugadors més joves de l’equip guanyador. Explica satisfet que ha estat uns dies al Pakistan, visitant la família que té allà, però ha tornat a temps per jugar l’últim partit. D’ençà que va arribar a Catalunya, fa quatre anys, ha jugat a criquet amb amics, i quan li van proposar apuntar-se a la lliga no ho va dubtar. “M’agrada molt jugar, i tant, m’encanta el criquet”, proclama amb entusiasme. De fet, el seu somni és ser professional. “Miro tots els partits que es juguen al meu país. No m’agrada el futbol, només el criquet”, afegeix Anwar. I entre els joves del seu entorn, diu, això és el més habitual.

El seu company Asad Ullah, de 18 anys, també és addicte a aquest esport: “Cada dia miro partits de criquet. Si hi ha un partit, el miro segur. Sigui quin sigui, tant me fa”. Després de tres anys vivint aquí, ha acabat l’ensenyament obligatori i està fent un cicle formatiu de grau mitjà d’electromecànica. Veu més probable acabar treballant de mecànic, però no descarta ser jugador professional: “Si pogués, em dedicaria al criquet. És molt difícil, hauria de millorar molt, però si ho fas bé et poden agafar”. Igual que a l’Azeem, no li importen gens ni el Barça ni el Madrid: “No m’agrada el futbol. No l’he mirat mai”.

El capità de l’equip, Sajid Mehmood, té 21 anys, l’edat màxima de la lliga juvenil. Porta sis anys a Catalunya, i gairebé cinc jugant amb el Sant Andreu. Va acabar l’ESO, va fer un grau mitjà d’administració i, des de fa poc, treballa de taxista. “Tinc un taxi, i ja és meu. He demanat un préstec al banc i vaig pagant cada mes”, explica amb orgull. Ser jugador professional ja no és una opció que prevegi, però ell també està enganxat al criquet: “M’agrada molt mirar els partits del meu país, i tinc la sort que en fan molt sovint”. A ell sí que li agrada jugar a futbol, però no mira mai cap partit.

Tots els amics de la mateixa comunitat

L’esport no és l’únic àmbit en què els joves pakistanesos tenen gustos molt diferenciats. Azeem Anwar, que és a Catalunya des dels 12 anys, explica que la música que escolta és sobretot la de l’Índia o el Pakistan. “D’aquí també, però poca”, afegeix. De la mateixa manera, diu que a casa seva “els únics informatius que es miren són els d’allà”. De vegades, això sí, ell mira un programa d’humor d’un canal espanyol. Entén el català, “però no gaire”, i només parla en castellà. Quan llegeix llibres, ho fa exclusivament en anglès. Asad Ullah, que va arribar amb 15 anys, també es limita a la música i la televisió de l’Índia o el Pakistan. “Utilitzo molt l’ordinador”, explica. Les famílies d’origen pakistanès solen tenir antena parabòlica per veure els canals de televisió d’allà, però internet ho fa molt més fàcil.

Aquest fenomen es trasllada a les seves relacions socials. “Els meus companys de classe són espanyols, però els meus amics són pakistanesos, indis o de Bangla Desh”, diu l’Azeem. És la mateixa resposta que dona l’Asad: “D’amics espanyols en tinc molt pocs. Vaig amb pakistanesos i també amb indis”. El Sajid manté el contacte amb els companys de classe que no eren nouvinguts, però admet que els veu molt esporàdicament: “De vegades quedo amb alguns, però no en tinc gaires, la majoria dels meus amics són pakistanesos i indis, els mateixos de l’equip”. L’afició compartida pel criquet, i també la llengua, facilita molt la relació entre aquestes dues nacionalitats.

Sukhmandeep Singh, de 19 anys, és un dels indis de l’equip júnior del Sant Andreu. “Primer no coneixia ningú, hi vaig arribar a través del meu germà gran, que també hi juga i que ara és a l’equip sènior”, explica. A partir del criquet, ha fet amistat amb els companys d’equip, que són majoritàriament del Pakistan. “No hi ha cap rivalitat, com que la llengua és pràcticament igual no hi ha diferències entre nosaltres”, explica. A diferència dels pakistanesos, ell és fanàtic del criquet però també li agrada molt el futbol. “Pot ser que sigui pel país, perquè a l’Índia hi ha més equips bons”. A part d’això, però, la seva vida també està molt centrada en la seva comunitat: “D’amics espanyols en tinc algun, però la majoria són de l’Índia o el Pakistan”.

De Bollywood al criquet

Entre els jugadors i els responsables dels clubs i de la Federació de Criquet, els nouvinguts són majoria absoluta, amb l’excepció de Marta Marzal, la presidenta del Sant Andreu. “Fins al 2010 jo no coneixia el criquet, havia sentit la paraula però no en sabia res”, recorda Marzal. Interiorista de professió, la seva germana li va encomanar la passió per Bollywood, va començar a fer un programa de ràdio sobre això, i a partir de la cultura i les tradicions va conèixer l’esport i s’hi va acabar implicant: “Un dia vaig entrevistar el vicepresident de la federació i li vaig preguntar per què hi havia lliga de grans i no de petits. Em va dir que l’estaven organitzant, i que jo podria fer un equip del meu barri. Així va néixer el Sant Andreu, i ja portem quatre temporades. Primer només amb el júnior, i ara també amb un equip sènior, perquè els que van començar sent petits s’estan fet grans”.

La música que escolten i la televisió que miren és la del seu país d'origen

Marzal no havia tingut cap relació amb la comunitat pakistanesa i índia fins que va començar a fer el programa. “El feia a Radio Pakcelona, una emissora dirigida per un pakistanès que tenia molt èxit entre la comunitat. L’escoltaven a totes les botigues del Raval”, explica. El seu programa va ser el primer en català i castellà, i a més d’explicar per als oients autòctons les tradicions de l’Índia i el Pakistan, també volia promoure la integració a Catalunya dels nouvinguts d’aquestes nacionalitats. “Fèiem classes de castellà i català, i quan trucaven els oients començaven a practicar. També fèiem intercanvi cultural: explicàvem tradicions d’aquí, com Sant Jordi, i també la Festa del Xai dels musulmans o la Festa de la Llum de l’Índia”, afegeix.

Quan l’emissora, que no tenia llicència, es va veure obligada a tancar, Marzal va seguir fent el programa a Ràdio La Mina, que també tenia molts oients pakistanesos i indis de Sant Adrià, Santa Coloma o Badalona. Ho va acabar deixant, per falta de temps, però va voler seguir col·laborant a través del criquet i d’una associació que treballa amb dones de la comunitat. “Fem classes de castellà especialment per a les dones, i ara volem fer classes perquè les dones catalanes que s’han casat amb homes d’allà aprenguin el seu idioma”, explica. També volen oferir aquesta opció als fills d’aquestes famílies, molts dels quals, diu Marzal, “han nascut aquí i només parlen català o castellà”.

Marzal assegura que als nouvinguts els interessa molt conèixer la llengua i la cultura d’aquí. “Al programa de ràdio, quan donava informació de coses com el Parc Güell o Montserrat, sempre tenia moltíssimes trucades”, destaca. Afegeix que, tot i que prefereixin el criquet, a molts d’aquests joves també els agrada el futbol. Admet, però, que la majoria dels nouvinguts viuen molt pendents del seu país: “És veritat que, si vas a qualsevol casa, estan mirant canals de televisió d’allà. El primer que fan quan arriben és posar-se la parabòlica, i els informatius que miren són els d’allà”. I gràcies a internet i les xarxes socials, afegeix, “estan permanentment connectats”.

La presidenta del Sant Andreu explica que, en els últims anys, fins i tot s’han organitzat visites a Barcelona d’actors molt famosos al Pakistan, amb espectacles que han tingut molt èxit entre la comunitat. “Feien una funció cada any i sempre estava ple a vessar”, subratlla. Marzal lamenta que, els primers cops que va anar a veure aquests espectacles, ella era l’única dona. “Em va sorprendre que només fessin festes els homes”, explica. Amb el temps s’han anat organitzant actes amb dones, però sempre “uns per una banda i els altres per l’altra”. Ara, des de l’associació en què col·labora, aposten per organitzar festes familiars. “Costa molt, tot i que va canviant”, conclou.

Homes al Raval i famílies a Badalona

Segons les dades del padró municipal, a Catalunya hi viuen més de 42.000 ciutadans nascuts al Pakistan. Gairebé la meitat viuen a Barcelona, i almenys una tercera part d’aquests al districte de Ciutat Vella. El segon municipi amb més pakistanesos, i el que té una concentració més alta, és Badalona, amb 5.500 habitants d’un total de 215.000. Umair Dar, de 28 anys, és un d’aquests badalonins nascuts al Pakistan. Va arribar a Catalunya l’any 2003, i inicialment va viure amb la seva família en un pis del Raval. Després de poc més d’un any es van traslladar a Badalona. “El meu cas es pot extrapolar a la resta de la comunitat: som gent expulsada de Barcelona pel preu de l’habitatge”, explica.

Una ràdio dedicada a l'intercanvi cultural va haver de tancar

A Barcelona, argumenta, els pisos eren cars i petits. Als barris de Badalona on es concentra la immigració pakistanesa, en canvi, hi havia molta més oferta. Segons l’Umair, “perquè ningú hi volia venir”. A més, la zona està ben connectada, de manera que “es va convertir en atractiva per a les famílies”. Els homes de 35 a 39 anys són el perfil amb més presència entre els pakistanesos que viuen a Catalunya. “Al Raval la majoria són homes que no tenen la família aquí, mentre que a Badalona hi ha més famílies”, apunta l’Umair. El padró corrobora que el percentatge de dones i nens és més alt a Badalona que al conjunt del país, malgrat que els homes també són una majoria aclaparadora.

Amb un català perfecte i molt interès en la vida social i política del país, l’Umair és una excepció d’integració. Segons diu, “l’escola va ser la clau”. Tot i que es desfà en elogis pels professors i els companys, explica que el primer pas el va fer ell: “Tots els pakistanesos van a la mateixa escola, i jo vaig ser una mica rebel i vaig dir que no hi volia anar, perquè no volia tenir tots els amics pakistanesos. M’estimo el Pakistan, i igualment els meus millors amics són d’allà, però no volia tancar-me en la comunitat”. En una classe amb majoria d’autòctons, destaca que va tenir molta sort. Companys i professors no tan sols no el van discriminar, sinó que li van donar molt suport.

Fora de l’aula, el director de l’escola el va animar a participar en un grup de diàleg interreligiós, que també el va ajudar a madurar. “La primera vegada em vaig comportar com un radical, però la gent va ser comprensiva amb mi, i després vaig començar a relativitzar les coses i a respectar més els altres”, detalla. A partir d’aquí, va començar a implicar-se en el teixit associatiu, fent voluntariat al Casal dels Infants i també a Òmnium Cultural: “Tenia un programa que es deia Quedem, en què gent d’aquí i de fora s’ajuntava per fer sortides culturals a Badalona. Jo hi col·laborava com a voluntari i em dedicava a buscar nous participants, i va sortir molt bé”.

Preocupat per la segregació escolar

Mentre estudiava ciències polítiques a la Universitat Autònoma, i gràcies als contactes que havia fet amb el voluntariat, l’Umair va trobar una feina com a mediador. “Estic especialitzat en el món jurídic: normalment els temes d’estrangeria els gestionem nosaltres mateixos, i per a la resta ajudem els nouvinguts a buscar un advocat i a parlar-hi”. Encara que dominin l’idioma, argumenta, “molts immigrants es perden quan surten del seu món més immediat, i el món jurídic és tan especialitzat que sempre necessiten algú”. L’Umair també fa feina preventiva, per exemple, en l’àmbit juvenil. “Si veig un grup de joves al carrer sense fer res, que, com que tenen més de 16 anys, el sistema educatiu ja no se’n fa càrrec, quedo amb ells, esbrino què volen, i els busco coses perquè estiguin ocupats. La inactivitat, per als joves, és un perill”, afegeix.

L’Umair reconeix que el seu cas és molt singular, i que la majoria de pakistanesos es relacionen, sobretot, amb compatriotes seus. “Si no ho fas a l’escola, costa crear vincles forts com els que tinc jo. Per això insisteixo molt que l’escola segregada és el pitjor que hi ha, perquè et tanques en tu mateix”, lamenta. L’ensenyament i la integració, afegeix, van molt lligats: “Entre els nouvinguts, el fracàs escolar és molt alt. Després de quart d’ESO, i sobretot quan toca anar a la universitat, desapareix gairebé tothom. Els que hi arriben sí que es relacionen i tenen amics d’aquí, però només són un 5%, i això és molt preocupant”. Malgrat tot, l’Umair es mostra convençut que la situació millorarà amb el temps, perquè la immigració pakistanesa encara és molt recent. Per mirar d’accelerar aquest procés, però, ell i altres pakistanesos amb aquesta inquietud ja han començat a treballar: “Començarem fent xerrades per motivar les famílies i els joves, i lluitarem contra la segregació també a nivell institucional”. 

Més continguts de