(amb la col·laboració d'Ahmad Xakib)RAHIMUL·LÀ ERA PAGÈS, “UNA PERSONA NORMAL I CORRENT QUE FEIA UNA VIDA NORMAL I CORRENT”, EXPLICA. Però l’any passat va formar la seva pròpia milícia i es va veure implicat en l’estratègia nord-americana de retirada de l’Afganistan. Rahimul·là, que té 56 anys, va reunir uns 20 homes que li eren lleials i ben aviat va descobrir en les Forces Especials dels EUA un patrocinador que li subministrava tot el que li calgués (rifles, munició, diners en efectiu i, fins i tot, sacs de sorra) per custodiar un punt de guàrdia situat a Aghu Jan, una localitat remota de la província de Ghazni. Els nord-americans es van retirar poc després i van deixar Rahimul·là com a home fort de la zona i com a únic defensor del seu poble en cas d’invasió dels talibans. “Tremolem de por”, confessa Abdul Ahad, un habitant de la localitat. I llavors explica que tant ell com els seus veïns no temen tant els talibans com els seus protectors, els milicians de Rahimul·là, que ara recorren als segrestos i l’extorsió. Ahad s’hi va enemistar al mes de gener, comenta en una entrevista telefònica. Els milicians el van arrossegar fins a un punt de guàrdia i el van apallissar tan brutalment que els veïns el van haver de tornar a casa amb un carro.

Escampats per tot l’Afganistan, homes com Rahimul·là continuen controlant el territori i governant localitats. Són una part considerable del llegat de la guerra que els Estats Units van lliurar al país. Se’ls va atorgar el poder en el marc d’operacions especials que formaven part d’una estratègia per lluitar contra la insurgència. Es pretenia mobilitzar milícies antitalibanes en zones situades fora de l’abast de l’exèrcit afganès. Des del començament, alguns dirigents afganesos, entre ells, l’expresident Hamid Karzai, es van oposar al fet que els nord-americans formessin milícies que no estiguessin sota el control directe del govern del país. Veien els grups armats com a forces desestabilitzadores que minaven l’autoritat del govern central i competien amb els esforços per formar cossos i forces militars i policials nombroses i professionals. En l’actualitat, moltes d’aquelles preocupacions s’han convertit en una realitat quotidiana dels pobles de l’Afganistan.

“Per l’amor de Déu, traieu-nos aquesta gent de sobre”, s’exclama Ahad, de 36 anys, en referència als milicians del Rahimul·là. “No podem suportar la seva brutalitat”. Uns 80 km al nord-est del poble d’Ahad, al gener uns altres combatents antitalibans van arrestar i assassinar un noi d’entre 13 i 14 anys, explica el pare del noi. I a la província septentrional de Kunduz l’any passat els membres d’una milícia que havia rebut el suport dels Estats Units van violar un noi de 15 anys després d’obligar-lo a incorporar-s’hi, segons una investigació de l’ONU.

Des que els Estats Units es van establir a la zona, van començar a repartir fons a milícies i senyors de la guerra. Es van constituir forces paramilitars per protegir les bases nord-americanes. La CIA va formar i finançar almenys sis forces paramilitars per fer front als talibans i a Al-Qaida, batejades amb noms com ara Força de Protecció Khost i 0-4. El programa per a l’establiment de la Policia Local Afganesa, en el qual van participar gairebé 30.000 milicians formats per les Forces Especials -que nominalment estan sota el control del govern central-, és el resultat més ampli i el més conegut de l’estratègia de lluita contra la insurgència. En alguns llocs ha tingut èxit. Amb tot, les múltiples denúncies d’abusos i bandolerisme contra unitats del programa n’han esquitxat la reputació.

D’altra banda, hi ha grups armats com el de Rahimul·là que també van rebre formació o suport dels Estats Units durant els anys del conflicte, però estan subjectes a una supervisió encara més laxa. A la província de Ghazni el suport per crear milícies va prendre més força arran d’una sèrie de revoltes contra els talibans sorgides el 2012 en zones que es donaven per perdudes. Fins a l’any passat, quan es van retirar dels districtes de Ghazni, les unitats d’operacions especials dels Estats Units van proporcionar diners, munició i fins i tot vehicles blindats a homes que tenien una relació oficial molt laxa amb el govern afganès, si és que n’hi tenien. En molts casos, a més, eren exinsurgents.

D’ençà de la retirada dels nord-americans, moltes d’aquestes milícies han esdevingut més depredadores, afirmen fonts oficials de Ghazni, en part per alimentar-se, en part perquè ningú els para els peus. “Aquests rebels són com cucs a l’estómac”, afirma Khial Mohammad Hussaini, un ancià d’una tribu de la província de Ghazni. “S’ho mengen tot”.

En una altra zona de Ghazni, Rahimul·là es va convertir en el cap d’una milícia l’any passat. Al principi la va formar amb uns 20 homes que s’hi van unir després que els talibans segrestessin i assassinessin el seu fill. En una entrevista, es mostra orgullós: en els vuit mesos que han passat des que ha arribat al poder, s’ha reobert una escola i s’està construint una carretera nova a Aghu Jan, on viuen unes 1.500 famílies, explica. En preguntar-li pel tracte que la seva milícia dispensa a la població, reconeix haver expulsat uns quants dels seus homes per haver comès abusos contra els habitants del poble. “Els vaig advertir unes quantes vegades que no robessin o assetgessin la població”, comenta Rahimul·là. A la mateixa entrevista, però, també denuncia que moltes de les acusacions contra els seus homes formaven part d’una conspiració en favor dels talibans. Afirma que compta amb el suport tant dels serveis d’intel·ligència de l’Afganistan, la Direcció Nacional de Seguretat, com dels habitants d’Aghu Jan. Tot i això, els ancians de les tribus fan viatges freqüents d’Aghu Jan a la capital provincial i del districte per denunciar la mà dura que apliquen els seus homes.