A principis d’octubre comença a bufar el harmattan a Agadez, al cor del Níger i a les portes del Sàhara, un vent tossut que ho embolcalla tot d’una persistent pols durant mesos; el cel sembla un mirall esmerilat. Agadez i la mítica Tombouctou són ciutats bessones i els pivots de les històriques rutes transsaharianes. Les migracions i les rutes comercials han sigut la raó de la seva existència des de fa centúries, de nord a sud, d’est a oest, per transportar sal, or, esclaus i bestiar o per buscar una vida millor. El general francès Leclerc, lloctinent de De Gaulle, va passar no gaire lluny d’aquí per fustigar les aïllades guarnicions italianes durant la Segona Guerra Mundial.

I fins ara han sigut la via privilegiada per embarcar-se al Mediterrani dels immigrants que venen de l’Àfrica de l’Oest, compartida entre Mali i el Níger. La de Mali es va tallar el 2013 amb els conflictes amb les milícies islamistes i els tuaregs (un conflicte confús encara no resolt). L’altra ruta passa per Agadez. Per culpa del harmattan cal parar atenció per saber on és el sol. La nit cau de cop sobre el minaret eriçat de velles bigues de la gran mesquita, rèplica de la de Tombouctou (¿o és l’altra, la rèplica?), i surt una lluna que vol clavar la banya al primer estel. Darrere qualsevol mur es pot amagar un gueto d’immigrants, cases amb pati, indistingibles de la resta de construccions, murs d’adob que semblen voler dissoldre’s en la terra vermella després de cada escassa però a voltes violenta pluja. Per als emigrants subsaharians, creuar el Mediterrani en inestables embarcacions i esperar ser rescatats pel vaixell Astral d’Open Arms o un guardacostes italià és només el darrer capítol d’un viatge molt més llarg i invisible.

L’any 2015 es va estimar en 150.000 els emigrants de països de l’Àfrica de l’Oest que van circular per Agadez. Comento a un membre de Médecins du Monde - Belgique que m’acompanya que aquesta paraula, gueto, té una connotació massa negativa, tot i que a Europa, ben avesats al dramatisme, ja comença a no escandalitzar-nos res. Digues-ne foyer, si vols, llar o casa d’acollida, també són coneguts així. Habitacles aptes per a una família però on es confinen desenes o centenars d’immigrants en condicions sanitàries que fluctuen entre la precarietat i la calamitat, esperant el seu torn per embarcar-se en un pick-up conduït per un passeur i iniciar la travessia del desert fins a la frontera amb Líbia, a uns mil quilòmetres en línia recta. No té pèrdua. O potser sí. Precisament és aquesta ruta la que ara des d’Europa es vol taponar com sigui, tal com ja s’ha fet de manera quasi inadvertida per a nosaltres amb Algèria i el Marroc.

Oficialment fins aquí no ha sigut un tràfic clandestí, ni tan sols il·legal. Hi han arribat en transport públic des de Niamey, la capital del Níger, procedents de Sierra Leone, Gàmbia, el Senegal, Guinea Bissau... Tots ells tenen dret a la lliure circulació com a membres de la Comunitat Econòmica d’Estats de l’Àfrica de l’Oest (Cedeao), encara que a Burkina Faso, el pas previ al Níger, la policia els esquila rutinàriament, amb maltractament inclòs. L’ONG local Alternative Citoyenneprova de denunciar-ho i que, com a mínim, s’apliqui la legalitat vigent de la Cedeao. Però al Níger se’ls respecta. Perquè Agadez, com Tombouctou, ha viscut sempre del tràfec humà, i aquest és un punt central que s’obvia a l’hora d’entendre la naturalesa de tot plegat. Simplement és un fenomen que muda i al qual els locals s’adapten. Fa centenars d’anys eren les caravanes de sal. Fa un parell de dècades era el turisme i l’enyorat Ral·li París-Dakar. Hi havia arribat a haver vols xàrter directes des de París i un festival de cultura africana enmig del desert que s’evoca com a record d’una enyorada època d’or.

Ara els emigrants són dels països veïns, i els miners de les explotacions d’urani a Arlit, i els miners informals de les mines d’or a cinc-cents quilòmetres desert endins, i la inevitable prostitució que floreix en aquestes cruïlles, que, com la migració, també muda i es barreja. A les treballadores del sexe locals s’hi afegeixen les noies de Nigèria que també emigren cap a Europa, per satisfer tota aquesta demanda.

Agadez és ara el nus gordià de la migració transsahariana i no se la pot tallar en sec. Per això sorprèn que aquest tràfec monstruós per a una localitat tan petita es visqui amb normalitat, fins i tot amb un cert proteccionisme. Encara que amb pocs diners, són nombrosos i alguna cosa compren o bescanvien. S’escanyaria la regió si s’ofegués el flux i, de retop, el país, i potser tota la regió, falcada per fronteres absurdes traçades sobre dunes mòbils. Alhora el Níger ha de complaure els països europeus -que el pressionen- dels quals és econòmicament dependent a través de la compra d’urani (França s’il·lumina en gran mesura gràcies a l’urani de les mines d’Arlit a la regió d’Agadez, obscur desig de control des dels temps del mateix De Gaulle i moneda de canvi més aviat tèrbola amb els successius presidents fins a Hollande i, temo, el flamant Macron) o de l’ajut al desenvolupament sense trair les lleis que li són pròpies, entre elles els acords de la Cedeao sobre la lliure circulació de persones.

Just quan el harmattan va començar a bufar, el mes d’octubre passat, Angela Merkel va fer escala a Niamey només cinc hores, però l’agenda era clara, empesa pels recents resultats electorals al seu país. Calia estroncar aquesta ruta, apaivagar la por que atien els discursos populistes a Alemanya, i a tot arreu. Sota l’excusa de protegir els immigrants s’actua contra els traficants de persones amb lleis ben explícites, però això ha fet més vulnerables els immigrants, més a la seva mercè, més criminals, més amagats. Es tracta d’un maligne joc de dissuasió, de posar-ho cada vegada més difícil ni que sigui indirectament. La línia recta cap a Líbia ja no ho pot ser tant. Els encarregats dels foyers s’escuden dient que només responen a una demanda secular, fan veure que no en saben res dels traficants ni de qui munta les xarxes per amagar-se de la pressió cada vegada més insistent de les forces de seguretat, i que no en saben res més dels seus acollits un cop es perden al desert. Ho repeteixen com qui es vol netejar la consciència.

Ningú sap qui hi ha dalt de tot de la complicada piràmide d’aquest tràfic. Algú s’hi enriqueix i molt, això sí que ho sap tothom, però la gent del carrer fa negocis lícits i sense afany d’explotar ningú com s’ha fet durant centúries amb tothom qui estava de pas per Agadez, sigui per transportar sal, or, ivori o esclaus. Potser tot és nou i vell alhora.

El triangle de la mort

Abans els immigrants partien de manera regular, de matinada, amb grans camions. Ara parteixen imprevisiblement amb discrets pick-ups i prenent camins cada vegada més perillosos per evitar el control policial. O fins i tot han començat a circumval·lar Agadez. Hi ha una zona, un no-res on el mapa no assenyala ni un sol accident geogràfic ni un trist llogaret, on sembla que la terra desapareix, entre els departaments d’Agadez, Zinder i Diffa, coneguda com el triangle de la mort. Saben que molts prenen aquesta direcció, però no quants arriben a sortir-ne. Ningú sap del cert el rastre de mort que sembra el Ténéré. Al centre de trànsit de l’Organització Internacional de Migracions (OIM), un jove malià em va explicar que el pick-up els va abandonar a mig desert. Set companys van morir de set (una mort tan simple com brutal). Entre ells el seu germà petit. Un altre, del Senegal, va fugir de les presons on els traficants els tanquen a Líbia, els torturen i extorsionen les famílies d’origen fins a deixar-los anar; ell va desistir i s’ha deixat acollir per l’OIM. Un de Guinea Bissau n’ha tornat amb les mans cremades i infectades per aquells maltractaments. Els que han tingut més sort arriben a treballar en el que poden a Líbia fins a poder-se pagar l’etapa següent, una calamitosa pastera. Hi ha una caravana de morts enterrats a la sorra de l’oblit.

Però l’emigració no és un fenomen homogeni. Els de Nigèria, al sud, creuen la frontera i directament fan cap a Agadez, fugint de la bel·licositat de Boko Haram i les seves conseqüències. En contrast, molts són dones i han sigut captades en origen per una cadena perfectament greixada de proxenetes. Per pagar l’aranzel a cada etapa es prostitueixen a Agadez, es prostitueixen a Líbia i es prostituiran si arriben a qualsevol gran ciutat europea, inclosa Barcelona (només cal passejar-se entrada la nit per la Rambla de Santa Mònica o els vorals del Parc del Nord). Convida a la reflexió pensar on alguns desfoguen la seva libido.

Migració interior

I també hi ha una migració interna, més ancestral, de nigerians de les regions més empobrides de Zinder que tradicionalment, quan han acabat les seves collites, es traslladen per treballar a la curta però fructífera estació de collites dels horts a la regió d’Agadez. I encara molts s’aventuren fins a Algèria, d’on tornen regularment camions d’expulsats formats sobretot per dones i nens en el marc d’uns acords de devolució entre aquest país i el Níger. Però aquesta tragèdia local ens passa inadvertida. Fa poques setmanes, un d’aquests camions es va incendiar i van morir calcinats unes desenes d’immigrants interns. Tots passen per Agadez, que absorbeix aquest volum quasi amb naturalitat en contrast amb els pocs centenars o milers que els governs d’Europa dissuadeixen d’acollir. Agadez ha sigut terra de pas, ha viscut d’aquest passatge. Estroncar l’artèria causaria un cataclisme inimaginable.

Les organitzacions que treballen sobre el terreny viuen condicionades als seus mandats respectius com un rai que els permet surar. La Creu Roja només pot veure, pal·liar com pugui i prendre’n nota, gelosa de la neutralitat que podrà utilitzar si les coses van mal dades. L’OIM acull els retornats de Líbia o els que simplement ja no volen continuar i en gestiona la tornada, que sempre ha de ser voluntària. Però sobre les seves espatlles sent la pressió perquè sigui més activa, per dissuadir-los amb la llaminera oferta d’acollir-los i tornar-los sense perills. La seva principal finançadora és precisament la UE. El comandant del UECAP-Sahel, el dispositiu finançat també per la UE per formar les forces de seguretat, exposa lúcidament l’íntima contradicció de la seva feina. No podran posar límits al Sàhara, només afuaran les condicions tràgiques de la travessia. Médecins du Monde - Belgique ha pogut accedir-hi i fer-se seus els guetos, i amb la Creu Roja també els visita regularment i ofereix cures, suport i fins i tot hospitalització als emigrants que ho necessiten.

No poden anar més enllà que fer aquests emplastres com si fossin nous samaritans, si no volen entrar en conflicte amb els interessos europeus, amb els seus finançadors. Tots plegats, actors en l’infinit escenari del Sàhara, una interminable obra en la qual no poden sortir del guió. Qualsevol activitat fora mida només provocaria un efecte crida, els faria còmplices de les màfies, diuen alegrement ministres del nostre entorn. Han d’estar prou maltractats per evitar que es moguin de casa, seria la lectura correcta d’aquesta cínica afirmació. ¿Algú pensa que el temor a enfonsar-se al Mediterrani o perdre’s al Sàhara els aturaria? Tenen el nom de la desesperació a la mirada. ¿Algú pensa que emigren voluntàriament? Ignacio Ramonet, a Le Monde Diplomatique, posava el dit a la nafra quan clamava que augmentant les subvencions, posem per cas, del cotó occidental o aixecant els aranzels als productes agrícoles africans es permetria prosperar a vastes zones del Sahel, millorar les condicions de vida locals i atenuar els motius per marxar-ne. No sentirem cap ministre dient una “tonteria” semblant.

S’espera que passi alguna catàstrofe i Agadez salti als diaris, que augmenti el nombre d’emigrants com ho ha estat fent fins ara a nivells insostenibles, que s’estabilitzi la baula de Líbia i posi una barrera tan efectiva com la d’Algèria, Mauritània i el Marroc, que Líbia s’avingui a fer com Turquia amb els sirians. Qui no veu, no sent. Els darrers acords per enfortir el control a Líbia van en aquest sentit. Algú hi pot trobar una metàfora en la pols del Sàhara que, de tant en tant, ens plou com llàgrimes vermelles, alçada pel mateix harmattan.

Fa poc ho vaig llegir als relats de Svetlana Alexsiévitx a La fi de l’home roig. Un antic membre del KGB no menjava peixos del llac. En els temps del gulag s’encarregava de llançar vius els presoners, amb un plom al peu, llac endins. Que no sigui que ens ho comencem a pensar, abans d’anar a la peixateria.