Al clan de Ioana Marin els vincles de sang són tan estrets que molts familiars de la diàspora -sigui a Barcelona, a França o a Alemanya- s’han desplaçat immediatament a Vaslui, a la seva Romania natal, per dir l’últim adeu a un dels 14 fills d’aquesta matriarca gitana. Una malaltia fulminant va aturar en sec a Alemanya els somnis del jove Gigel -que no tenia prou salut per ingressar al mercat laboral- i va abocar la família a un retorn forçós a Romania. El tractament mèdic que exigia la seva malaltia, no inclòs en el sistema romanès de salut pública -una institució marcada per la corrupció-, mai es va materialitzar per la falta de mitjans econòmics per afrontar-lo.

És el cinquè dia d’una llarga vetlla, a l’espera que arribin des de diferents punts d’Europa els familiars, els més pròxims i els més llunyans, per assistir a l’enterrament i acomiadar un dels fills més joves de la Ioana, una cap de família que ha portat al món fins a 18 fills, dels quals avui en queden vius 13. El difunt, que va començar a Barcelona el seu pelegrinatge quan tenia tot just 20 anys, subsistint a partir de la recollida de ferralla i andròmines diverses als carrers de la ciutat, ha deixat sis fills nascuts durant tot el seu recorregut per Europa. La filla gran, la Shakira, recorda els llocs on han viscut pels anys que s’hi van passar: tres a Barcelona, també tres a Lilla, dos a Dortmund i la resta ja a Vaslui.

A les dotze, després que hagin arribat els últims familiars, tres pastors evangelistes es troben puntualment a la porta de la casa a mig fer que s’utilitza per a la vetlla. Un, micròfon en mà, ha iniciat la pregària llegint alguns salms de la Bíblia, mentre un segon pastor s’encarrega d’interpretar al teclat una peça tiganeasca -música tradicional tzigane, o gitana- trista i malenconiosa que va atraient a poc a poc familiars i veïns. Mentrestant, el fotògraf i el càmera de vídeo contractats per la família han començat a retratar el rèquiem.

Aquesta cerimònia ha suposat per a molts gitanos de la zona un punt de trobada amb la diàspora. Com el Gigel i la seva família, la majoria es mouen per Barcelona, Lilla i Dortmund, algun ve d’Anglaterra i uns quants d’Itàlia. Mentre han sigut fora, aquest llogaret situat al nord-est de Romania i ben a prop de la frontera amb Moldàvia s’ha anat transformant. Els fruits de l’èxode són evidents, sobretot en l’arquitectura de les cases: cada vegada queden menys infravivendes de tova i proliferen les cases encara a mig fer amb grans totxanes de ciment. Fins i tot hi ha famílies, diguem-ne, avantatjades, que han fet emergir alguna mansió, que destaca com a excepció enmig de tanta senzillesa. Tot amb tot, una mirada més precisa revela que la precarietat persisteix, ja que no hi ha aigua corrent a les cases, ni lavabos, ni cuines pròpiament dites.

Val a dir, però, que la imatge que es projecta no acaba de transmetre misèria, sinó que més aviat és una estampa que recorda el passat, amb vaques, gossos i porcs per tot arreu, carros arrossegats per cavalls ocupant l’espai dels cotxes, pallers davant dels estables i corrals, i dones constantment enfeinades, abillades amb mocadors acolorits al cap i faldilles ben llargues. El cotxe continua sent un luxe de ben pocs, que l’exhibeixen amb matrícula de Barcelona, alemanya o francesa, en general adquirits als mercats de tercera mà de les ciutats de l’èxode: tenen més de 20 anys d’antiguitat.

La precarietat que destil·la Romania en general és palpable a tots nivells, amb un dels salaris mínims mensuals més baixos de la Unió Europea, 232 euros, i un salari mitjà de 519, només per sobre de Bulgària. És precisament l’escàs poder adquisitiu, sumat a l’elevat cost dels bens de consum bàsic -el valor de la gasolina i de la llista de la compra és equiparable als dels països occidentals-, el que impulsa tants romanesos a marxar del país. En la jerarquia social la població gitana, que segons els experts suposa un 10% de la població romanesa, és la més afectada per la situació, perquè té menys possibilitats d’accés al mercat laboral. De fet, l’última onada de la diàspora va començar tímidament a finals del segle XX, després de la caiguda el 1989 del règim comunista de Nicolae Ceausescu, i s’ha allargat fins a principis del segle XXI. Amb la reforma socioeconòmica i la implantació del sistema capitalista, la privatització de les empreses va reduir en un 20% els llocs de treball, i els primers a ser acomiadats van ser els gitanos. La reforma agrària va acabar de prendre’ls la possibilitat de mantenir-se en uns mínims, perquè van perdre la possibilitat d’explotar les terres que tenien com a jornalers.

El marit de la Ioana, que va morir a finals dels anys 90, era ferroveller, amb una carreta arrossegada per dos cavalls. Feia buidats d’habitatges, i també treballava algunes terres i era tractant d’animals. Els seus fills, que es van criar en aquest entorn, han heretat aquestes pràctiques i rastregen els carrers de les grans ciutats europees buscant qualsevol peça de ferralla abandonada. A peu els que no tenen opció de treure’s el carnet de conduir, en furgoneta la resta.

El Gigel es va estar a Barcelona amb quatre dels seus germans i la mare entre el 2003 i el 2010. Vivien als afores de Sant Andreu, en una petita barraca que s’havien fet ells mateixos. El lloc els permetia controlar la ferralla i tot el que recollien del carrer, després de rastrejar durant hores quilòmetres de ciutat, i després revendre el metall en alguna ferralleria de la Verneda o trucar a la porta del mercat de tercera mà. Però el Gigel, esclar, aspirava a més i es va prometre que aconseguiria “una feina normal”, amb un sou per poder dur “una vida normal” amb la dona i els fills; sempre, això sí, amb el dubte de si l’estigma de ser gitano l’hi permetria, ben conscient del rebuig que la seva ètnia i la seva forma de vida desperten a Romania i en qualsevol altre país. Descomptat això, les expectatives passaven per treballar a la construcció, just quan s’albirava que la crisi immobiliària finalment esclataria.

Mai va arribar a saber si el que va impedir materialitzar aquella idea va ser la crisi o l’estigma. En tot cas, els efectes de la crisi efectivament li van limitar les possibilitats de subsistència que tenia. Els carrers de Barcelona, com a gran supermercat de trastos, a penes donaven prou per a tanta persona necessitada, i França apareixia com un estat més pròsper. Pràcticament tot el clan es va traslladar a Lilla, al nord de l’Hexàgon, però un cop allà una part van decidir marxar a Alemanya, dissuadits per la crisi dels desallotjaments de campaments de gitanos i les posteriors expulsions que es vivien a França. El Gigel i la seva família s’ho van pensar i finalment van acabar posant rumb cap al nord-est, cap a Alemanya, a finals del 2014.

En arribar-hi, un albanokosovar, propietari de diversos habitatges que llogava a famílies gitanes, els va ajudar a legalitzar la seva situació per obtenir la kindergeld, la pensió per a cadascun dels seus fills. Però sense feina i amb l’obligació de pagar el lloguer, el Gigel anava massa just per mantenir els seus. Per si no fos prou, a principis del 2015 Alemanya va endurir les polítiques migratòries d’acollida i la família va perdre qualsevol opció de pensió o benefici social perquè el pare no tenia feina. Paral·lelament, el tumor ja amenaçava de prendre-li la vida al Gigel i el retorn a Romania va ser immediat. Tots els estalvis els van dedicar a fer-se una vivenda de dues habitacions a Vaslui, una de les quals ha servit ara per a la vetlla.

A Romania la sanitat, encara que sigui pública, a efectes pràctics funciona com una privada. És un sistema deficient i bastant corrupte, herència del comunisme de Ceausescu. Amb l’escàs finançament del sistema públic, bona part de les despeses les han d’afrontar els pacients, i en efectiu. La família del Gigel no va poder reunir els 2.000 euros necessaris per pal·liar els efectes devastadors de la malaltia.

Els pastors donen per acabada la pregària. Els germans i nebots del Gigel introdueixen el fèretre a la pickup mentre les llàgrimes desfan la mare i les germanes. Una processó formada per tots els veïns de la comunitat acompanya a peu la família fins al cementiri, situat als afores, al camp, en una altra estampa que evoca un passat no gaire llunyà en la nostra memòria. Hores després, molts dels presents es disposaran a tornar a les seves destinacions actuals en la diàspora.