Diumenge 12/02/2017

Amsterdam: a trets contra els 'coffee shops'

La criminalitat i una nova legislació repressiva estan afectant aquestes simbòliques 'cafeteries' holandeses

Text i Fotos: ZAHIDA MEMBRADO
7 min
Amsterdam: a trets contra els coffee shops

No vol donar el nom ni mostrar la cara. Accedeix a l’entrevista però amb la condició que la càmera i el mòbil quedin fora. Fa uns mesos que l’aparador del DNA, un dels coffee shops més populars del sud d’Amsterdam, va ser tirotejat de matinada. El local està ubicat als baixos d’un edifici residencial. L’estrèpit a mitja nit va atemorir els veïns i l’ajuntament de la capital va forçar el tancament de l’establiment durant tres mesos. Les pèrdues derivades de la clausura van ser devastadores. “Quan feia poc que havíem pogut obrir de nou ens van tornar a disparar”, narra a l’ARA el responsable d’aquest local, que prefereix mantenir l’anonimat per por de represàlies després d’haver sigut víctima de la criminalitat que envolta el tèrbol món dels coffee shops. Als Països Baixos el consum i la venda de drogues toves com l’haixix i el cànnabis són legals però no el seu cultiu. Aquesta contradicció en la regulació de les drogues menys nocives, en un país tan progressista i tolerant com Holanda, dona lloc a una situació paradoxal: la venda d’aquestes substàncies està autoritzada en aquests locals, on els més grans de 18 anys en poden consumir un màxim de 5 grams cadascú, mentre que la plantació i el cultiu de marihuana estan totalment prohibits al conjunt del país. En conseqüència, tots els proveïdors són autèntics traficants de drogues, sense atenuants.

Amsterdam: a trets contra els coffee shops

Prohibit cultivar, permès consumir

“¿Com s’entén que puguem vendre i consumir cànnabis però no puguem cultivar-ne?”, exclama l’encarregat del DNA. “És una obvietat que qui ens subministra la mercaderia ho fa de manera il·legal -afegeix-. No només això, sinó que l’herba entra de manera il·legal a Holanda, majoritàriament procedent d’Espanya”, precisa amb un somriure murri. Si la droga entra al país de manera il·legal, ¿això significa -li pregunto- que per nodrir tots els coffee shops que hi ha a Holanda la policia aeroportuària fa els ulls grossos a tota la quantitat de marihuana que els traficants descarreguen sobre territori holandès? “No puc respondre’t a aquesta pregunta, però a Holanda diem que les autoritats miren aquest tema amb la mà davant dels ulls. Ho veuen, però no volen veure-ho del tot”, subratlla.

El DNA no ha sigut l’únic coffee shop víctima de tirotejos a la capital holandesa. Vuit locals més van rebre trets el 2016, cosa que en va forçar el tancament temporal. Els tirotejos es produeixen en zones residencials. Els veïns s’alarmen i l’ajuntament tanca els locals. La investigació policial encara no ha resolt cap cas, però se sospita que darrere d’aquestes accions criminals hi pot haver venjances i amenaces per controlar l’obscur mercat del subministrament de drogues. Des de fa poc la llei és menys severa i quan disparen a un local l’ajuntament només en força el tancament una setmana, una modificació amb la qual es pretén desincentivar les màfies de cometre més atacs contra aquests establiments. Però les conseqüències són inevitables.

Si tradicionalment els coffee shops han sigut llocs per consumir còmodament amb els amics, la idiosincràsia d’aquests locals també està canviant. El DNA n’és un exemple. Les taules i cadires han quedat enrere. Avui el negoci funciona com un mer supermercat de droga, on els clients acudeixen a comprar uns quants grams de marihuana i marxen a casa a consumir-la. “Temíem atacs amb clients a dintre. Sense taules, la gent va per feina; compra i marxa”. Durant l’estona que soc al local hi entren homes i dones de totes les edats. Miren, trien, paguen i marxen. “Abans fumaven aquí però ara hem reestructurat l’espai i només els deixem estar en aquesta part”, em comenta l’encarregat assenyalant una peixera minúscula on quatre nois, perquè no n’hi caben més, fumen marihuana. Tot l’espai central del local és buit. Només dedicat al trànsit de clients que entren i surten constantment. “Ve gent a totes hores, abans d’anar a treballar, abans d’arribar a casa al vespre...”, explica.

Amsterdam: a trets contra els coffee shops

Des del 1995 el nombre de coffee shops a Amsterdam ha passat de 350 a 167, una pèrdua substancial i alarmant del teixit empresarial d’aquest sector de negoci. Tenint en compte que una quarta part dels estrangers que visiten la ciutat posen els peus almenys un cop en un coffee shop, ¿com s’explica que només des de principi d’any hagin tancat les portes 27 locals? La resposta es troba essencialment en la nova legislació. Els coffee shops no han de sobreviure només als trets i les màfies, sinó que l’1 de gener va entrar en vigor la temuda llei que prohibeix la ubicació d’aquests locals a menys de 250 metres dels centres escolars. El Mellow Yellow, el coffee shop més antic d’Holanda, va tancar per sempre el dia de Cap d’Any després de mig segle servint marihuana i haixix a locals i forans. El seu amo va explicar al De Telegraaf que estava “devastat” i es queixava que el centre educatiu que hi ha a la vora del seu local és una acadèmia de perruqueria. És a dir, la majoria dels estudiants són nois i noies majors d’edat, però tot i així s’ha vist obligat a tancar.

A la vora d’un dels canals que travessen la vibrant capital holandesa hi ha el Siberië, un coffee shop on tot just entrar-hi el fum i l’olor fan caure d’esquena. Al fons del local, darrere l’espessa boirina, ens hi espera l’Agnes. Ella sí que vol donar la cara per denunciar el que considera una “injustícia flagrant”. Abans d’atendre’ns li comenta alguna cosa a la cambrera, una noia narcotitzada que pesa i esmicola la marihuana darrere la barra, perfectament emmagatzemada en petits compartiments etiquetats amb noms simbòlics com AK 47 o Formatge Blau. L’Agnes, amb posat rígid davant la càmera, no es talla: “No estem gens d’acord amb aquesta nova llei, perquè ens està totalment prohibit autoritzar l’entrada de menors de 18 anys als locals. Per tant, de què serveix aquesta legislació?”, diu.

Segons el govern, l’objectiu és mantenir allunyats els menors de la droga i evitar que s’iniciïn abans d’hora en el consum. Però els joves tenen altres vies per accedir-hi: “Caminen per la ciutat i passen per davant dels nostres locals... Llavors de què serveix la llei? El tancament forçat és la fi de molts negocis i això només té conseqüències negatives”. Avui a Amsterdam fan 3 graus negatius. És 18 de gener. A la ciutat hi ha turistes però res comparat amb l’allau que hi aterra a partir de la primavera. Més de cinc milions de persones visiten la capital cada any, una xifra que quintuplica els residents que hi habiten durant tot l’any, i molts dels estrangers se senten atrets per aquests establiments, símbol de la llibertat i la tolerància associada als Països Baixos. “Si alguns dels coffees més famosos tanquen les portes, la resta reben una sobrecàrrega que ens ocasiona molts problemes. Aquí, a l’estiu, tenim aglomeracions de turistes a la porta. Fan soroll i el veïnat truca a la policia”, diu. Però de les contradiccions que amaga la llei holandesa de regulació de drogues en deriven més problemes. El fet d’haver de comprar el cànnabis als traficants i no poder-lo comprar legalment o simplement cultivar-lo en llibertat justifica l’existència dels traficants. I si hi ha traficants que venen marihuana, a la cartera també hi porten altres narcòtics. “Busquen els turistes per vendre’ls cànnabis i de passada els ofereixen cocaïna i heroïna. És molt perjudicial per a la indústria perquè ens posa a tots al mateix sac”, subratlla l’Agnes.

Amsterdam: a trets contra els coffee shops

La proximitat de les eleccions holandeses aquest dimecres fa témer que les coses empitjorin. Si la dreta més conservadora creix i té més poder al Parlament, la llei encara podria tornar-se més restrictiva. El govern holandès sembla decidit a estrènyer el cercle entorn dels coffee shops, malgrat que cada ciutat té la seva pròpia regulació i algunes localitats frontereres amb Bèlgica o Alemanya directament han prohibit els coffee shops per evitar el turisme de drogues. En altres ciutats l’accés als locals es restringeix als holandesos, com és el cas de Maastricht, que prohibeix als turistes l’accés a l’interior dels establiments. Però aquesta mesura discriminatòria no funciona en cap cas a Amsterdam, on el veto als estrangers suposaria pèrdues econòmiques milionàries i ni l’ajuntament ni la patronal del sector estan disposats ni tan sols a parlar-ne. Sobretot perquè el tancament dels coffee shops augmentaria la venda al carrer i de retruc la criminalitat i les baralles entre traficants.

Estigma social

Amb tot això, mentre el Parlament no s’atreveix a abordar el rerefons obscur de la tolerància a les drogues toves, la policia inverteix quantitats astronòmiques de temps i diners a rastrejar les plantacions de marihuana per tot el país. Els mateixos agents que no fiquen el nas a les rebotigues on els coffee shops emmagatzemen la mercaderia -que per llei no pot superar els 500 grams, la quantitat màxima diària permesa-. Si la majoria de locals reben entre 500 i 1.200 clients diaris i cada client compra una mitjana de 2 grams, amb un estoc de 500 grams no en tenen ni per començar.

“No!, no em gravis. Grava’m només les mans”, m’adverteix la cambrera del Siberië quan em veu amb la càmera. Malgrat que és la seva feina, no vol que s’escampin imatges seves manipulant marihuana. El noi de 25 anys que té al davant esperant la bosseta transparent amb uns grams de marihuana m’avisa del mateix i em demana que no el gravi. Malgrat la tolerància, l’estigma sobre el sector encara existeix i socialment no està ben vist consumir. L’Agnes, tot i donar la cara, precisa que molta gent que ha treballat als coffee shops no ho posa al currículum perquè redueix les possibilitats de trobar feina en un altre sector. Li pregunto si el seu local ha rebut trets i em diu que no i que tampoc sap qui hi ha darrere dels atacs a alguns del coffees més populars de la ciutat. Sembla difícil de creure que la investigació policial no hagi sigut capaç d’esbrinar l’autoria d’uns atacs a un sector tan vigilat i controlat com el dels coffee shops i la droga a Amsterdam. Per què ara i no abans? Per què durant anys mai s’havien produït actes criminals contra aquestes vitrines d’estupefaents? Per què ara una llei que provoca el tancament de coffee shops cèlebres? Cap de les persones entrevistades per a aquest reportatge va oferir una resposta satisfactòria a aquestes preguntes.

stats