Arquitectura fi de segle (i fi de cicle)

Els arquitectes catalans celebren un congrés que està servint per posar en comú les reflexions sobre els reptes de la professió. El motiu és el vintè aniversari del congrés de la Unió Internacional d’Arquitectes que va reunir a Barcelona tot l’‘star system’. Revisem què ha passat aquests anys, els del boom i els de la crisi

"Els arquitectes han de deixar de ser uns genis, han de deixar dedir a la gent com ha de viure. Cal recuperar la humilitat, realitzar projectes de qualitat per a un entorn social concret i reconèixer que els usuaris tenen dret a tenir habitatges que millorin la seva qualitat de vida i l’entorn de les ciutats. I s’han d’adaptar a les condicions econòmiques actuals pel que fa als preus, als terminis i al manteniment de l’edifici. Hem de tornar a una arquitectura que estigui en contacte amb el medi ambient i amb la tradició de l’arquitectura del paisatge. Projectar edificis que s’adaptin al lloc, que no consumeixin gaire energia, que no produeixin tantes deixalles en la seva construcció, que no malgastin recursos”. Podria ser un comentari sentit en alguns dels múltiples actes celebrats aquests mesos amb motiu del congrés que ha organitzat el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) i que conclou aquesta setmana amb les jornades de síntesi. Però no, ho va dir ja fa 20 anys Carlos Hernández Pezzi, el ponent principal del congrés dels professionals espanyols que es va celebrar a Barcelona el juny del 1996.

Pocs dies després, el xivarri se sentia cada cop més fort des de l’interior del Teatre Romea, on en aquell moment Steven Holl feia la seva conferència. Al carrer, centenars de joves feien tremolar les portes tancades al crit d’“Això és una estafa!” S’havien quedat sense poder accedir a cap de les seus previstes del Congrés de la Unió Internacional d’Arquitectes (UIA), posterior a l’espanyol, tot i haver-ne pagat la inscripció i el viatge fins a Barcelona. “Va ser un congrés multitudinari amb molts estudiants llatinoamericans que havien vingut per veure les estrelles de prop, però tanta gent va desbordar les previsions. El primer dia va ser un caos i es va arribar a convocar una manifestació”, recorda el crític Luis Fernández-Galiano, que aquell dia moderava la taula rodona del Romea. “Al final, l’alcalde Pasqual Maragall va tenir la idea d’organitzar a la tarda una gran tribuna a la plaça dels Àngels, al davant del Macba, en què van participar els arquitectes que havien hagut d’interrompre les seves ponències del matí. Hi havia Norman Foster, Jacques Herzog o Peter Eisenman, que es va posar la samarreta del Barça, tot i que també en tenia una de l’Espanyol, i estava encantat. Tanmateix, la fita que ho va canviar tot no va ser durant aquell congrés sinó l’any següent, el 1997, quan es va inaugurar el museu Guggenheim de Bilbao, de Frank O. Gehry. No va ser la primera arquitectura icònica, però va tenir tant d’èxit que els grans arquitectes van entendre que aquell era el camí del reconeixement de crítica i públic, i així segueix on no hi ha crisi”. Començava l’espectacle.

El triomf de l’arquitectura icònica

Dilluns al migdia a la plaça Europa. El 1996 no existia, però alguns dels arquitectes que van firmar autògrafs com estrelles del rock al congrés de la UIA que es va acabar celebrant al Palau Sant Jordi d’Arata Isozaki hi han construït. Com Toyo Ito, Rafael Moneo o Jean Nouvel. Aquest últim ha sigut, amb la seva Torre Agbar, la indiscutible icona de la Barcelona postolímpica, que durant aquests anys va fer una aposta decidida per les grans firmes internacionals a la recerca de la icona definitiva que desbanqués Bilbao. Sense èxit. O sí. Ja la tenia. La Sagrada Família no sol entrar mai en la categoria d’arquitectura contemporània malgrat ser-ho. Bona part del temple s’ha construït aquests últims vint anys i ara ja és creïble que pugui estar acabada el 2026 sense que de moment s’hagi aclarit -tot i que ara l’Ajuntament diu que hi està treballant- com se solucionarà el seu entorn urbanístic i l’impacte brutal que tindrà sobre tota la ciutat.

Plantejada per unir els barris de Gornal i Santa Eulàlia i crear un districte econòmic fort a l’Hospitalet de Llobregat, la plaça Europa es va inaugurar el 2007, quan encara hi havia qui es negava a parlar de bombolla i insistia que els preus dels pisos no baixarien mai. Aquell any es van construir 633.000 habitatges nous a tot Espanya, i l’any anterior s’havia arribat al rècord amb 735.000. L’any passat, sempre segons fonts del ministeri de Foment, van ser 36.000. Diumenge, a la plaça Europa, ja de per si desangelada i amb una urbanització no gaire reeixida, no hi havia ni una ànima, però dilluns s’hi veia activitat, amb gent entrant i sortint de les estacions de Ferrocarrils i del metro i amb ple als restaurants i les oficines de la zona, que compta amb el pol d’atracció de la Fira, Ikea i el pompós centre comercial Gran Via 2, obert el 2002. El fenomen dels grans centres comercials és d’aquesta època. Ja existien l’Illa Diagonal i Glòries, però La Maquinista és del 2000, un any després van obrir Heron City i Diagonal Mar, i el 2011, ja en plena crisi, es va obrir l’Arenas. Són un símbol dels nous temps. Les ciutats neoliberals, amb zones, i torres, gairebé iguals a tot arreu, s’han convertit en una gran franquícia global en què els comerços són els mateixos i l’arquitectura és intercanviable.

Polítics, empresaris i banquers de tota mena confiaven en l’efecte Guggenheim, i a falta d’indústria, deslocalitzada cap a una Xina que mentrestant s’injectava ciment en vena, el totxo era la nova panacea. Per a alguns. Van ser els anys del 3%, com a mínim. Molts casos de corrupció que estan als jutjats tenen a veure amb el diner fàcil per les requalificacions de terrenys i els favors a constructors i promotors. Des de la Ciutat de les Arts de València, de Santiago Calatrava -un cas extensament explicat al nou llibre del periodista Llàtzer Moix, Queríamos un Calatrava, a Anagrama-, fins al Palau de Congressos de Palma, de Patxi Mangado, passant per les torres Cubics de Santa Coloma de Gramenet, obra de Souto de Moura i Terrades, els escàndols per la construcció de grans edificis emblemàtics han sigut constants.

Extravagàncies d’altura

El tombant de segle va ser un festival d’arquitectures extravagants i gratacels de vertigen. Ni tan sols l’atac a les Torres Bessones, el 2001, va acabar amb la fascinació per les altures. Després d’un petit període de pànic i reflexió sobre la seguretat dels gratacels, qüestionats com a símbol del poder que els terroristes havien volgut enderrocar, la fúria constructiva va continuar. El CITIC Plaza de Canton, a la Xina, amb 390 metres d’alçària, era l’edifici més alt del món el 1996, però aquesta alçada ja està molt superada i ara ha baixat fins a la 26a posició en un rànquing que encapçala, des del 2010, el Burj Khalifa, a Dubai, amb 828 metres. Fins que el 2019 s’acabi la construcció de la Jeddah Tower, a Jiddah, a l’Aràbia Saudita, que farà 1.000 metres.

A Barcelona també hi va haver una certa febre per les torres, però a una escala molt menor. Els gratacels barcelonins són d’allò més discrets, i en cap cas superen els 154 metres de les torres olímpiques, ja que l’Hotel Vela, de Ricardo Bofill, que volia arribar als 178 metres, es va inaugurar finalment el 2008 amb només 99 perquè, després d’una forta oposició veïnal -les protestes per la privatització i turistització de la ciutat havien començat ja a finals del segle XX-, es va obligar a rebaixar-ne l’alçada per, suposadament, no modificar el paisatge de la ciutat, cosa que fa igualment, però més aixafat. Durant anys, i res no indica que això pugui canviar per ara, hi ha hagut una mena d’acord tàcit a Barcelona, i no es deixa construir més amunt que la torre central de la Sagrada Família, que, quan estigui construïda -i les obres van a tota màquina-, farà 172 metres, un menys que Montjuïc.

A Barcelona el creixement d’aquests anys -sense obviar altres operacions urbanístiques centrals com la rambla del Raval, inaugurada el 2000, i que va suposar el desplaçament de centenars de veïns- es concentra durant la primera dècada del segle sobretot a la zona de la Diagonal, que per fi va arribar al mar. “La Diagonal ara serà la columna vertebral de la ciutat, i per poder-ho fer es necessitava l’operació Fòrum i el 22@, que com a concepte és important i positiu perquè qualsevol ciutat ha de tenir un motor econòmic”, explica l’arquitecte Jordi Badia, que al districte hi té el Museu Can Framis i l’Oliva Artés. “Podem ser crítics amb resultats concrets, perquè per incentivar el districte es va donar llibertat per construir a les empreses que s’hi instal·laven i cada una ha fet el que ha volgut; però la idea era encertada”. Josep Anton Acebillo, que era arquitecte en cap quan això es va idear, afirma que no es va incentivar des del municipi l’entrada de forans i que “el gruix de projectes amb arquitectes internacionals eren propostes del sector privat, perquè la globalització va posar la iniciativa en mans de l’economia més que de l’urbanisme, i l’arquitectura es va tornar mercaderia”. Al 22@, on després d’uns anys de certa paràlisi ara s’està reactivant l’activitat i fins i tot hi ha un procés de gentrificació que preocupa als veïns, hi han pogut construir al llarg d’aquests vint anys moltes de les firmes d’arquitectes catalans de més renom: Carlos Ferrater, MBM, Josep Benedito, Juli Capella, Enric Ruiz-Geli, Fermín Vázquez o Batlle i Roig, per citar-ne alguns. I a la Diagonal tornem a trobar firmes estrangeres de renom, com Dominique Perrault o Jean Nouvel, fins a arribar a la zona Fòrum amb obres de Herzog i De Meuron, Josep Lluís Mateo, Oscar Tusquets o Enric Massip. És una successió de torres d’oficines, hotels o habitatges (pocs), a vegades amb formes capricioses i sense relació amb l’entorn però amb una imatge de conjunt que sorprèn. I que també ha colonitzat la part litoral nord, amb les torres d’Ignacio Paricio i Lluís Clotet o el Parc de Diagonal Mar d’Enric Miralles i Benedetta Tagliabue com a referents.

Però això no només passava a Barcelona sinó que a cada ciutat, i poble, de Catalunya es construïa alguna obra singular per acollir una escola, uns jutjats, un hospital, un CAP, una biblioteca, una estació d’autobusos o una comissaria. “El congrés del 1996 va vestir el relat de la Barcelona olímpica, i aquest relat es corresponia amb una arquitectura que, sortint de la dictadura, agafa com a lema el projecte col·lectiu, la reconstrucció del que és públic. Per això comença a partir de llavors una acció dels municipis per construir espai públic i equipaments apostant per la qualitat”, afirma Lluís Comerón, degà del COAC. “Aquest procés va durar fins al final de la primera dècada del segle XXI, i va ser la feina de tota una generació d’arquitectes molt ben preparats, que, a més, va coincidir amb una època de creixement econòmic i amb un canvi de model pel que fa als estàndards de prestacions socials que requerien equipaments notables”. GISA, avui Infraestructures.cat, va publicar un llibre el 2010 que recollia 137 projectes d’obra pública executats aquells anys escollits entre els 1.250 encàrrecs d’equipaments dels diferents departaments de la Generalitat. És, possiblement, el catàleg que recull millor el que ha passat aquests anys. “Va ser una acció excepcional”, diu Comerón. “Però ara els equipaments ja estan fets, les circumstàncies econòmiques han canviat i el cicle s’ha acabat. Hauria passat igual sense crisi immobiliària”.

El declivi de l’arquitecte estrella

Fi de festa. “Cap al 2008 ja vam notar la baixada de les vendes de llibres, especialment de les monografies d’arquitectes, que eren un dels nostres emblemes als anys vuitanta i noranta i ara pràcticament han desaparegut, a Espanya i diria que a tot Europa”, comenta Mònica Gili, responsable de la Gustavo Gili, l’editorial centrada en arquitectura que ara ha hagut d’ampliar el catàleg buscant un públic no especialitzat. “Els arquitectes ja no tenen com a referents els mediàtics sinó que busquen un tipus de llibre més discret, centrat en temes socials o mediambientals”, afegeix. Fins i tot, diu, ha baixat la venda de llibres acadèmics, ja que els estudiants busquen la informació a internet o per altres mitjans. Fa vint anys, recordem-ho, internet era molt minoritari, els smartphones eren ciència-ficció i no existien les xarxes socials.

“Al principi de la carrera em comprava llibres i revistes, però ho vaig deixar, no sé on mirar”, comenta Eliseu Arrufat, un dels 14 socis de la cooperativa d’arquitectes LaCol, que ha ajudat els veïns en la recuperació de l’antiga fàbrica de Can Batlló, a Sants. “Les revistes sempre et mostren el mateix: la planta, l’alçada, la foto de cara i de perfil. Però ningú parla del que hi ha al voltant, la memòria del context està exclosa i només respon a un cànon estètic. Venim d’un urbanisme europeu de tabula rasa que podria tenir un cert sentit després de la guerra per construir de manera ràpida i eficient els habitatges que calia, però després s’ha seguit fent igual, sense variació, i a tot el món. El Moviment Modern en aquest sentit ha fet molt mal, perquè ha oblidat la gent i el patrimoni, el context”.

És una reacció generacional que suposa un trencament important amb el que ha passat fins ara. “Aquesta manera de funcionar de la modernitat, que va fer un tall total amb la tradició, ha portat molts problemes i ja no la vol ningú, la gent prefereix viure a la ciutat antiga que a la nova, i la generació jove ja no vol continuar construint així”, diu Jordi Badia, que ho detecta com a professor de l’ETSAB i va ser un dels comissaris de l’exposició en què Catalunya va estrenar el 2012 el seu pavelló a la Biennal d’Arquitectura de Venècia. “ Vogadors va mostrar això, que no hi ha progrés possible sense mirar al passat. La reivindicació extrema de la modernitat ha malmès el paisatge urbà i molts d’aquests nous equipaments han esventrat el teixit urbà. Es tracta de retornar a un cert sentit comú, ens havíem passat de la ratlla i el que demana la gent és una arquitectura més amable. La qualitat de la ciutat europea es basa en la repetició, i això ho donen sobretot els habitatges. Si el que volem és mantenir els valors de la ciutat tradicional, hem de recuperar les tècniques i els materials de tota la vida, respectar el patrimoni, el context i sobretot el ciutadà”.

És un canvi d’actitud que es va filtrant entre els arquitectes joves i els no tan joves. Al cap i la fi, és el mateix que ja deia Pezzi al congrés espanyol del 96. Eliseu Arrufat tenia llavors 11 anys, però el que explica ara no se n’allunya gaire. “S’ha construït per a una classe mitjana o alta, cosa que deixa fora gran part de la població. La meitat dels espanyols guanyen menys de 1.200 euros al mes i l’arquitectura els ha expulsat perquè no els dóna resposta. Els pisos públics haurien de ser el 30% dels habitatges i no arriben ni a l’1,4%. Tenim un sistema dramàtic i la responsabilitat no és tota de l’arquitecte, però està clar que molts han firmat els plànols dels constructors”.

D’habitatges, tot i que no públics, se n’han construït a dojo, i en molts casos al litoral i en urbanitzacions d’interior als llocs més impensables. Molts van quedar abandonats amb la crisi, i l’arquitecta Julia Schulz-Dornburg, que el 1996 ja va participar en els actes de la UIA, es va dedicar a fer-ne l’inventari per tot Espanya per al seu llibre Ruinas modernas, que s’ha convertit en una web i un espai de treball col·laboratiu amb altres col·lectius. Explica que ara alguns d’aquells “cadàvers urbanístics” són zombis que tornen a caminar empaquetats com a actius en fons d’inversió obscurs. “Ningú ha assumit la seva responsabilitat, ni els promotors ni els arquitectes, que s’escuden en allò de «Si el client ho demana...» Com si no tinguessin capacitat de triar amb un criteri ètic”.

El verd es torna central

“Qualsevol lloc, fins i tot el pitjor de la ciutat, es pot tornar a recuperar”, diu amb optimisme Enric Batlle, codirector d’uns dels despatxos d’arquitectura catalans amb més treballadors -uns setanta- i amb nombrosos projectes en marxa. Ara mateix a l’exposició central de la Biennal d’Arquitectura de Venècia s’hi mostra un dels seus projectes més coneguts, l’abocador del Garraf, a la vall d’en Joan. El que ara es veu allà -només s’hi pot accedir acompanyat perquè encara és tòxic- sembla un espai natural normal, verd, fins i tot una mica bucòlic, però a sota hi ha vuitanta metres de brossa, en gran part orgànica, que es va descomponent i que estava contaminant greument els aqüífers. “L’any 2000, quan vam començar a treballar, l’abocador era el pitjor lloc de la ciutat, però aquest projecte demostra que es pot canviar, podem fer que el pitjor sigui el millor i acabi sent amb els anys la porta d’entrada al Parc Natural del Garraf”, explica entusiasta. El seu estudi, Batlle i Roig, està especialitzat en part en paisatgisme i ha treballat molt a l’àrea del Llobregat mirant de cosir zones, superant les noves muralles contemporànies, que són les autopistes, per recuperar verd i facilitar la connexió entre barris i persones. “Fa vint anys el verd era complementari, una cosa que es posava al final quasi com a decoració, però ara el verd és estructural, pot ser la base per projectar el futur de la ciutat”, assenyala, insistint que l’arquitectura icònica ha sigut perjudicial perquè ha identificat arquitectura amb decoració i malbaratament. Això vol dir canviar moltes coses, i ciutats com Copenhaguen o Amsterdam ja ho estan fent. Sembla evident que hem de treure cotxes de la ciutat, però per fer-ho has de treballar molt posant intercanviadors per deixar-hi els vehicles, creant passatges de verd perquè la gent pugui anar en bicicleta o a peu d’una zona verda a l’altra, superant barreres, seguint fent carrers de vianants... En definitiva, fent una ciutat més amable”.

És una demanda social que ja s’escapa de les mans dels arquitectes. “El congrés de fa vint anys es va fer en un moment d’absoluta confiança en l’administració democràtica, que en aquell moment feia tàndem amb els arquitectes amb l’objectiu de regenerar l’espai públic”, explica Itziar González, arquitecta i experta en participació ciutadana. “Ara això ja no és així. L’arquitecte ha deixat de ser el representant de les necessitats de la ciutat perquè l’espai públic ja no és públic sinó que s’ha tornat administratiu. I l’excés de regulació obre escletxes que han permès la privatització d’aquest espai, que ha deixat de ser de la gent. Per això hi ha una reacció ciutadana que reclama que torni a ser carrer, un lloc de debat i de confrontació com sempre ha sigut. I per això s’estan ocupant places i solars per decidir lliurement què s’hi vol fer”. Aquest és un altre canvi fonamental; els arquitectes han perdut, en aquestes dues dècades, el seu paper clau com a mediadors amb la ciutadania per millorar l’espai urbà. I costarà que el tornin a tenir.

Una mica de tot això s’ha parlat al llarg dels sis mesos que ha durat el Congrés d’Arquitectura, que ha optat per un format de baix a dalt en què han sigut les entitats, les institucions i els grups els que han proposat els temes. El programa ha tingut 120 actes repartits per tot Catalunya i, com diu Enric Batlle, “costava d’entendre però, al final, com que era tan obert, ha permès obrir debats interessants”. Les jornades de síntesi tenen lloc aquesta setmana, de dilluns a divendres, a la seu del COAC, i s’afrontaran, diuen, “els grans reptes de l’arquitectura dels pròxims 20 anys”, que passen, entre altres temes, per la sostenibilitat, l’habitatge, el territori, la recuperació de l’espai públic i, esclar, les noves sortides professionals dels arquitectes. “Ha sigut un congrés més polític que el del 96, perquè molts dels debats es plantejaven amb ambició transformadora, es vol canviar la realitat, superar els marcs jurídics i polítics i contribuir a millorar el futur”, diu Comerón. Es necessitarà temps per pair totes les propostes. De bones intencions també n’hi va haver el 96. I ara ja hi torna a haver grues a l’horitzó.

Més continguts de