Presideix la conversa amb Pati Lara la imatge d’un F18 trencant la barrera del so, una fotografia de l’italià Andrea Galvani, de gairebé 2x2 metres. És impressionant per la bellesa que retrata, tan neta, i pel que suggereix el nanosegon que capta. Galvani l’ha anomenat Portant una palleta d’or a la velocitat del so. És tan bonica que Lara n’ha venut una colla de la mateixa sèrie al Deutsche Bank perquè decorin el vestíbul de la seu corporativa de Londres. Fins ara, el principal èxit comercial en la més aviat curta trajectòria com a galerista independent d’aquesta dona de 28 anys.

La imatge de Galvani està penjada al minúscul despatx -hi falta una necessària proporció, però tot arribarà- de The Ryder, l’espai que Pati Lara va obrir a principis del 2015 en un dels epicentres de l’art de la ciutat, Herald Street, a l’est, molt lluny de Mayfair, Hampstead o Chelsea, les zones posh, les suposadament més nobles de la capital britànica. The Ryder competeix amb un entorn -i també se’n beneficia, l’agita i l’estimula- ben prolix en galeries molt reconegudes: Laura Bartlett, Herald Street o Maureen Paley. En llenguatge actual, Pati Lara podria ser considerada una emprenedora, encara que no creï o vengui tecnologia o smart apps, sinó que difon i ven art. I ho fa amb entusiasme.

Una emprenedora com ho va ser l’avi patern. “Jo no m’hi vull comparar, ni molt menys. Ell -diu, quan en parla- sí que va crear del no res i jo…” Pati Lara forma part de la tercera generació de la família Lara, el patriarca de la qual, José Manuel (1914-2003), va fundar un imperi editorial que és ara un gegant de la comunicació, amb diaris, emissores de ràdio, cadenes de televisió i, esclar, un munt d’editorials. El seu pare, Fernando, va morir en un tristament recordat accident de cotxe quan ella tenia 7 anys.

¿S’ha reinventat a ella mateixa? La pregunta, que, com l’F-18, plana sobre la trobada, és retòrica, perquè la prova, la galeria, ho demostra. Parteix, però, del comentari fet per l’escriptor Jorge Carrión, professor seu a Aula, quan la Pati potser començava a rumiar la idea d’estudiar humanitats, cosa que va acabar fent a la Pompeu Fabra. El camp triat, influenciat sens dubte per l’entorn llibresc en què va néixer i créixer, va ser la literatura, “pensant en el món de l’edició o de l’ensenyament”, com a opcions de sortida. Però “la vida et porta a un lloc o a un altre”, diu, per justificar el salt al món de l’art. I la raó del salt és una exposició que va veure al Museu de la Poste de París - Aragon et l’art moderne -, quan el 2010 era a la Sorbona estudiant literatura comparada.

Torna a Barcelona i demana consell a Josep Crehueras, “la persona que m’ha fet de pare adoptiu des que va morir el meu”. El president del grup Planeta i d’Atresmedia la posa en contacte amb la seva amiga personal Ainhoa Grandes, presidenta de la Fundació Macba i viuda de Leopoldo Rodés. El consell de Grandes va ser definitiu. Si volia aprendre res per ficar-se en el món de l’art, Londres o Nova York eren els llocs on havia d’anar. Va acabar matriculant-se en un màster en teoria de l’art contemporani de la Goldsmiths University, al sud de la capital britànica.

Un temps d’aprenentatge a la Sumarria Lunn Gallery, de Mayfair, i en una charity d’Angel, un barri molt popular de l’urbs, va ser l’entrenament fins que va trobar el magatzem d’un església, “ple de pols i bíblies”, que, ben a prop de l’apartament que ocupa, a Bethnal Green, ha acabat convertint en la seu de The Ryder.

“Vull mostrar obres que parlin del que passa ara, obres que siguin comentaris [artístics] al món actual”. Defineix la línia comuna que travessa la seva proposta com “l’interès especial per aquelles obres que tenen un sentit d’aventura”. Ho és, per exemple, la de Galvani, que abans de poder fer les fotos de l’F-18 trencant la barrera del so, fetes des d’un altre F-18, va estar dos anys assajant. Com també ho va ser el primer que va exposar a la sala: Steam horses, de l’anglès William Mackrell, una investigació presentada en forma de vídeo, d’instal·lació, d’escultura i de fotografia a partir del recorregut de Mackrell per diferents punts icònics de Londres amb un Citroën Dos Cavalls, impulsat, literalment, per dos cavalls. Un passeig que va ser, també, el suggeriment d’una aventura, la d’anar a cavall per Londres, la metàfora inicial de The Ryder, un espai on tot pot començar i on tot es transforma.

Com l’aventura vital de la Pati, lluny d’on va néixer i ara a tocar d’un dels centres globals del món de l’art. Hi deixarà empremta.