Estultos, memos, atontados, mentecatos, zotes, zamacucos, necios, alelados, pasmarotes, pazguatos, sandios... ” són els sinònims de tonto, cadascun amb el seu matís, que apareixen a El inventario (Muchnik, 2002), d’Albert García Espuche, historiador que va intentar -i hi va reeixir- fer una novel·la d’un període que es coneix de cap a cap. Apassionat pel detall, per inventariar-ho tot, d’un reguitzell d’expressions en recull sinònims: de “dones de mala vida” -“ rameras, meretrices, putas, cortesanas, zorras, busconas ”-, de baralles -“pugnas, contiendas, guerras, combates, luchas, disputas, reyertas, trifulcas, ciscos, jaranas, bregas, rifirrafes ”- i així anar fent època.

El inventario és alhora un treball d’historiador i un exercici literari. “Tot el que apareix a El inventario és estrictament cert, fins a l’últim detall. I no només el que es refereix als personatges, sinó també a l’entorn físic. Quan es descriu un carrer i els seus habitants, una casa i els seus mobles, una botiga i els productes que s’hi venen, tot el que se cita hi era realment”, explica García Espuche, autor de la monumental monografia històrica La ciutat del Born. Economia i vida quotidiana a Barcelona, fruit d’anys d’estudi dels protocols notarials.

El inventario radiografia el període de la Guerra de Successió vist des d’una ciutat allunyada dels fronts de batalla. “A Barcelona es continua vivint amb certa normalitat, la gent pateix indirectament pels marits o els fills que lluiten lluny de la ciutat, hi ha gent que com sempre passa s’aprofita de la situació (per exemple fent negocis amb armes). Però les coses canvien amb el setge de Barcelona, al qual se suma una epidèmia de pesta”, diu García Espuche. Quan va aparèixer El inventario, els llibreters dubtaven si posar-lo a les lleixes de llibres d’història o de literatura. És una novel·la. Una bona novel·la històrica.