La part septentrional del Congrés i els Indians, un dels barris de Sant Andreu, du escrita la seva història al nomenclàtor. Carrer del Cardenal Tedeschini, plaça del Cardenal Cicognani o del Doctor Modrego, un paisatge de blocs d’apartaments, de façanes asèptiques iguals, dominat pel campanar esquelètic de la parròquia de Sant Pius X. Edificis de planta i quatre pisos, de mida i altura similar, que hem vist en molts altres llocs, amb altres dimensions i materials, però amb el mateix concepte.

Per aquestes dates es compleixen 65 anys d’aquella olimpíada de la sotana que va ser el Congrés Eucarístic Internacional del 1952. Sis anys abans el periodista Federico García Sanchiz havia demanat, en nom dels catòlics espanyols, que Espanya acollís el següent congrés eucarístic. La primavera del 1950 el bisbe Gregorio Modrego va manifestar el desig que la ciutat escollida fos Barcelona. Llavors el franquisme ja negociava amb els Estats Units els futurs Pactes de Madrid, del 1953. I amb el Vaticà, el concordat del mateix any. Calia, doncs, millorar la deteriorada imatge de la dictadura, més aïllada i empobrida que mai.

L’elecció no es va saber fins al febrer del 1951, quan es va comunicar la decisió de PiusXII que Barcelona fos la seu. Allò va coincidir amb la famosa vaga de tramvies, i amb la Santa Missió del 1951, una marató de pregàries i rosaris. Per evitar que els visitants estrangers veiessin tanta misèria es van eliminar les barraques que hi havia a les Corts, la Diagonal o Sarrià. I els seus habitants van ser traslladats ben lluny, a les Viviendas del Gobernador de Verdum o a Can Clos de Montjuïc. També va desaparèixer la cartilla de racionament i es va clausurar el Camp de la Bota com a lloc d’execució dels opositors del Règim. El congrés significava la fi del període més fosc de la postguerra.

El 27 de maig del 1952 el llegat del Papa, el cardenal Federico Tedeschini, va ser rebut a la Porta de la Pau. Una hora i mitja després van inaugurar el congrés a la catedral, amb un pregó de García Sanchiz. I aquella nit es va fer una vetlla d’oració al Tibidabo. Hi van acudir representants de 80 països, entre els quals 49 cardenals i 225 bisbes, i arquebisbes. Es van organitzar exposicions d’art religiós, de missals, de llibres i pessebres. L’acte principal va ser l’ordenació simultània de 820 sacerdots, a l’Estadi de Montjuïc. A la plaça Catalunya hi van instal·lar una creu de 35 metres d’alçada. El dimecres hi va haver una pregària dels nens per la pau mundial, i un concert de l’Orfeó Català. El dijous es va fer una missa exclusiva per a dones, i una altra només per a patrons i obrers. Així fins que el diumenge 1 de juny es va celebrar la clausura del congrés, a la plaça batejada com a Pius XII, a Pedralbes, amb l’assistència del general Franco. Tot va anar tan bé que, poc després, el Papa va nomenar arquebisbe el doctor Modrego.

Amb l’ajuda de l’Asociación Católica de Dirigentes i del bisbat es van edificar nous polígons. Més de 6.000 habitatges per a obrers, edificats pel Patronato de las Viviendas del Congreso Eucarístico. El projecte urbanístic va anar a càrrec de Josep Soteras, Antoni Pineda i Carles Marqués, que van dissenyar el barri de les Viviendas del Congreso, aixecat entre el 1954 i el 1968. A partir del carrer Felip II, com a avinguda central, es van construir apartaments, zones verdes i diversos serveis, que van servir de model per a altres barriades posteriors. Encara ara passejar per aquí és com explorar un lloc seminal, una epifania del suburbi. Una lliçó en viu de com es va solucionar el problema de la falta d’habitatge en aquella Barcelona de la postguerra, que es projectava al món resant el rosari.