La Bellesa de la Bondat

François Cheng, un referent del diàleg entre Orient i Occident, va veure de jove, durant la invasió del Japó a la Xina, la capacitat humana del mal. / PHOTOPQR / LE PARISIEN

Aquests dies que la terra s’omple de les fruites podrides de l’arbre de la corrupció -encara falten les peces més grosses i suculentes, pensem els il·lusos-, m’ha caigut a les mans el llibre Cinco meditaciones sobre la belleza, del cal·lígraf, poeta i novel·lista François Cheng.

Cheng va néixer a la Xina l’any 1929 i va arribar a França l’any 1948 per instal·lar-s’hi definitivament. Membre de l’Acadèmia Francesa, aquest xinès de 88 anys, que escriu en francès els seus llibres i s’ha convertit en un referent del diàleg apassionant entre les cultures d’Orient i d’Occident, sosté que el mal, el mal que l’home infligeix a l’home, és el contrari de la bellesa. I que la bellesa i la bondat formen les dues cares d’una mateixa entitat. “La bondat confirma la qualitat de la bellesa; / la bellesa irradia la bondat i la fa desitjable”, escriu en un dels seus poemes.

Avui, però, es plany Cheng, predomina en la nostra societat una bellesa de l’aparença, una bellesa que es basa en la combinació d’artificis i s’acostuma a instrumentalitzar per entabanar, enganyar o dominar. I també la bondat es pot identificar amb “uns quants sentiments més o menys ingenus”, que no tenen res a veure amb “l’exigència de justícia, de dignitat, de generositat, de responsabilitat, d’elevació cap a la passió espiritual”, que són la veritable essència de la bondat.

Hi ha diversos fets de la vida de Cheng -que es considera a ell mateix un supervivent, un refugiat, un exiliat- sobre els quals es construeix tot el seu pensament. El primer és una infància feliç, viscuda en un dels llocs més bonics i misteriosos de la Xina, a prop de la muntanya Lu, “entre el riu i la Via Làctia... on s’hi respiren fragàncies procedents de totes les essències... les bèsties s’entreguen a la claror de la lluna... els ocells disparen fletxes d’atzabeja...”

El 7 de juliol de l’any 1937, però, quan Cheng tenia només vuit anys, el Japó va envair la Xina, i aquella vida innocent i protegida enmig de la bellesa, va saltar pels aires. Per culpa de la guerra, Cheng i la seva família s’havien desplaçat fins a Nanquín i va ser allà on va viure una massacre inimaginable. L’Auschwitz dels xinesos: l’experiència del mal absolut. Violacions de dones, enterraments massius de persones encara vives, decapitacions a sabre fetes per soldats que es fotografiaven amb els caps tallats de les seves víctimes com si fossin un trofeu de caça.

Hi ha una escena viscuda a Nanquín, explica Cheng, que el va marcar profundament i perdura en la seva memòria tal com la va veure amb els seus ulls de nen: grups de xinesos lligats en posts mentre els soldats japonesos s’exercitaven contra els seus cossos a la baioneta.

“A partir d’aquell dia -explicava Cheng vuitanta anys després en una entrevista a Le Magazine Littéraire - vaig saber que no existeix cap veritat que sigui vàlida si no respon a dos interrogants: per un costat, la bellesa de què és capaç l’ànima humana i, al mateix temps, la capacitat humana per arribar al mal absolut”.

El mal, doncs, és consubstancial a la humanitat, forma part de nosaltres mateixos, és un fet humà. I a tots se’ns ofereix per la nostra pròpia naturalesa la llibertat d’abraçar-lo o rebutjar-lo. La bellesa, “la bellesa que irradia la bondat”, és l’altra cara d’aquesta capacitat per al mal.

I què hi té a veure tot això amb la corrupció? Doncs que si bé és cert que entre el mal absolut i la corrupció hi ha encara un llarg camí (que el mal absolut sigui sempre corrupte no vol dir que tots els corruptes hagin tingut l’ocasió, de moment, d’arribar-hi), sí que es pot afirmar que la corrupció, més enllà d’aquest fet material dels diners, és profundament lletja, buida, sense cap grandesa de l’ànima, d’una banalitat avorrida i miserable. Quina llauna haver d’escoltar un dia i un altre la comptabilitat del saqueig! Veure en què es gasten els diners robats, veure com és la personalitat de l’ànima de tots aquests lladres, representada en el gust cutre, buit i hortera del contingut material de les seves vides que, d’altra banda, deu ser l’única vida a la qual donen valor!

Si al costat de la crònica del saqueig hi poséssim la crònica dels saquejats, del mal que tots aquests prohoms infligeixen a les persones, a la convivència, potser ens adonaríem que hi ha, abans del Nanquín absolut, un Nanquín quotidià que el prepara i l’alimenta: llegia el dia 24 d’aquest mes la sentència contra Bankia per un cas de les famoses preferents. La dona estafada tenia Alzheimer quan va signar, amb 79 anys, els papers que la condemnaven a perdre els estalvis. Abans de signar, el banc li va fer un petit test “de conveniència per tal d’avaluar l’adequació de la inversió”. Però resulta que el test no el va contestar la dona, sinó que les respostes estan fetes amb l’ordinador del banc, probablement per la persona que la va atendre. ¿Ens podem imaginar l’escena amb l’empleat o empleada pressionant aquesta dona de 79 anys amb Alzheimer mentre l’animava a signar el contracte que la va arruïnar?

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT