Ali Mbengu era un heroi nacional. La seva força física i la seva destresa en la lluita tradicional l’havien convertit en un referent per a tots els joves gambians, que adoren aquest esport, conegut també com a “lluita senegalesa”.

Ali Mbengu va marxar de Gàmbia fa més d’un any. Tenia només 21 anys d’edat i la seva brillant carrera esportiva anunciava un futur prominent entre els grans lluitadors africans. Va morir fa unes setmanes. En plena nit. En la foscor de la mar Mediterrània, que se’l va empassar quan la barca on viatjava va ser engolida per les onades enmig d’una gran tempesta.

Ali Mbengu, conegut amb el sobrenom de Mille Francs, feia ja més d’un any que havia viatjat des de Gàmbia fins a la costa líbia, on, bloquejat com tants altres compatriotes seus, esperava l’oportunitat d’embarcar-se cap a Europa.

Una nit de novembre la seva família va rebre la trucada que esperava des de feia mesos: “Avui m’embarco”, va dir exultant Ali Mbengu. La següent trucada va arribar només dos dies després. Venia d’Itàlia, però la veu a l’altre costat del telèfon ja no era la d’Ali Mbengu, sinó la veu compungida d’un amic que l’havia vist com s’ofegava sense remei en bolcar la barca on navegaven. Només deu persones de més d’un centenar de migrants van aconseguir salvar la vida.

Ali Mbengu, campió de lluita tradicional, fort i àgil com un toro, va perdre aquest combat cap a un futur millor i avui reposa al fons de les aigües d’una mar que, només aquest any, ja s’ha empassat més de tres mil persones identificades, segons les Nacions Unides, encara que els desapareguts multipliquen sens dubte aquesta xifra.

Uns dies abans que s’ofegués Ali Mbengu, la portera de l’equip nacional de futbol de Gàmbia, Fatim Jawara, va patir el mateix destí que Mbengu i va desaparèixer al fons de la Mediterrània. “Ha sigut una gran pèrdua per a l’equip nacional. Fatim Jawara tenia un gran futur esportiu”, va declarar aleshores el president de la Federació Gambiana de Futbol, Lamin Kaba. Gàmbia, amb només 1,8 milions d’habitants, és el país africà on la proporció de migrants que fugen cap a Europa és la més elevada del continent, sobretot entre la joventut. Sens dubte, Ali Mbengu i Fatim Jawara seguien l’estela d’aquells que havien reeixit en la travessia, com és, per exemple, el cas d’Ousama Manneh, un futbolista de Gàmbia a qui es prodiguen tota mena d’elogis a la Bundesliga, la Primera Divisió del futbol alemany.

Ousama Manneh va arribar a Alemanya l’any 2014, amb només 17 anys, seguint el mateix camí clandestí i ple de perills que van emprendre l’Ali i la Fatim: primer s’ha de viatjar a través del desert durant dies, potser setmanes o mesos, fins a arribar a Líbia, on s’haurà d’esperar fins a tenir l’oportunitat d’embarcar-se. Tots aquells que s’arrisquen al viatge saben que la barca no arribarà mai per ella mateixa fins a la costa italiana, i que has de confiar que et rescati un dels vaixells de salvament que transiten més enllà de les aigües territorials líbies. Tots els viatgers de les piragües que no són localitzades acostumen a desaparèixer sota les aigües.

No és cap broma que els gambians anomenin aquest camí cap a Europa “ the backway ”, el camí del retorn, ja que són menys els que aconsegueixen arribar fins al final que els que han de tornar enrere, es queden pel camí, o hi deixen definitivament la pell. Aquest no va ser sortosament el cas d’Ousama Manneh, el qual, el 15 d’octubre passat, vestint la samarreta del Werder Bremen, va marcar un gol al Leverkusen al minut 59 i es va convertir en “el primer gambià que marca un gol a la Bundesliga”, segons destacava la premsa alemanya. Amb tota seguretat, Ousama Manneh il·luminava amb la seva gesta els somnis de l’Ali, la Fatim i tants d’altres gambians el dia que van decidir emprendre el mateix camí i van deixar enrere un país que té un dels pitjors índexs de pobresa del món.

Els mateixos dies que el germà de Mille Francs rebia la notícia tràgica de la seva mort, el president del país, Yahya Jammeh -anomenat “doctor”, “excel·lència” o, quan es tracta d’una ocasió solemne, Yahya Abdul-Aziz Jamus Junkun Jammeh-, presentava la candidatura a les eleccions generals que el faran president per cinquena vegada. Jammeh va agafar el poder mitjançant un cop d’estat l’any 1994 i, des d’aleshores, no ha deixat mai el càrrec. Les eleccions, evidentment, són només un tràmit per escenificar una farsa. Entre les qualitats de Jammeh hi ha la de relacionar-se directament amb Déu sense escoltar les persones: “No escolto a ningú -ha dit-, perquè escolto a qui és realment important, a Déu”. Aquest diàleg es veu que també li ha servit per adquirir poders sobrenaturals, que el capaciten per curar la sida, la diabetis, el paludisme i altres malalties, només amb massatges i herbes medicinals. Repasso el que ja he escrit sobre Jammeh i trobo un paper de l’any 2012. El president feia aquell any 47 anys. 47 persones van ser condemnades a mort i afusellades. Al mes d’octubre, Jammeh, avançant-se a Putin, ensumant, probablement, la victòria de Trump, va decidir abandonar el Tribunal Penal Internacional, com no podia ser d’una altra manera.