Com tot bon escriptor, Llorenç Capdevila s’enfrontava a dos grans reptes a l’hora d’escriure Ànima de llop (Proa, 2004). L’un, el literari. Amb la prosa havia d’humanitzar, a través del descobriment de l’amor, un personatge que al principi és incapaç d’estimar. L’altre, l’històric. Recrear un període força desconegut, però molt interessant, de la nostra història: el país immers en una Guerra Civil i els pagesos que lluiten, al costat del rei i contra les institucions, per sortir de la seva condició pròxima a l’esclavitud. Els pagesos revoltats demanaven l’abolició d’uns mals usos absolutament injustos. Llorenç Capdevila va documentar-se a fons per escriure Ànima de llop. “Sense els llibres de Jaume Vicens Vives ( Historia de los remensas en el siglo XV ), de Santiago i Jaume Sobrequés (La guerra civil catalana ) o Paul H. Freedman (A ssaig d’història de la pagesia catalana: s. XI-XV ), entre molts altres, no hauria sigut capaç d’escriure’l”, reconeix.

Tot i la recreació de fets històrics i l’aparició de personatges secundaris reals -com els cabdills remences Pere Joan Sala i Francesc de Verntallat-, la història d’ Ànima de llop se centra en un personatge de ficció. El protagonista és Jaume Bru, conegut com el Matallops, un jove esquerp i violent i que renega d’integrar-se a les files dels remences perquè no creu que amb la revolta es puguin canviar les coses i perquè confia que el rei abolirà els mals usos un cop s’hagi restituït la pau. Per contra, i empès pel seu orgull i vanitat, accepta treballar per al baró de la contrada en la recerca d’una serventa que ha fugit amb un valuós collaret. Ànima de llop proporciona entreteniment i coneixement. I aquests són dos dels grans actius de les grans novel·les medievals.

El període és tan ampli i variat que les possibilitats són múltiples. Des de clàssics com ara Ivanhoe (Edicions Cal·lígraf), escrita el 1819 per Walter Scott i centrada en l’Anglaterra del segle XII, fins a recreacions de personatges històrics com Raimon o el seny fantàstic (Edicions 62), de Lluís Racionero, sobre Ramon Llull, que ha inspirat altres obres, com L’últim hivern de Ramon Llull (Proa), de Francesc Puigpelat.

La barreja de cultures és l’eix d’ El pont d’Alcàntara (Edicions 62), de Frank Baer, una obra que va marcar una fita en la consolidació de la novel·la històrica com a gènere literari, situada a l’Espanya del segle XI. Un altre pont, el de Besalú, inspira la novel·la El pont dels jueus (Columna), de Martí Gironell, i tot el món que envoltava la construcció de les grans obres medievals, com les catedrals, protagonitza la trama del bestseller Els pilars de la Terra (Edicions 62), de Ken Follett, i la seva continuació, Un món sense fi. També són bestsellers els llibre de Noah Gordon, molts d’ells centrats en aquest moment històric, com El metge (Roca Editorial) o L’últim jueu.

La llista és llarga, però si hi ha un món també fascinant és el de les croades, a les quals dedica el periodista suec Jan Guillou tota una trilogia que va publicar La Campana i que permet viatjar pel naixement d’Europa amb un cavaller templer. Un món que també es troba en tota la seva complexitat als cinc llibres de la sèrie Els fills del Grial (Planeta), de Peter Berling, una epopeia fantàstica que alhora recrea el fascinant món medieval.

Passió per conèixer els escenaris

La passió per la novel·la històrica porta molts lectors als llocs on s’inspiren. Això passa a Barcelona, escenari d’un grapat d’obres que transporten a l’època medieval. Són un clàssic les rutes pel barri de la Ribera, i en especial a Santa Maria del Mar, descrita per Ildefonso Falcones a La catedral del mar (Rosa dels Vents), una novel·la que va assolir un gran èxit i que ha portat l’autor a ambientar el seu nou llibre, Els hereus de la terra (Rosa dels Vents, 2016), també a la Barcelona medieval.

L'arqueòleg novel·lista

“Treballava d’arqueòleg i tenia clar el nom del protagonista de la meva novel·la, Dacó Mir de Tost. Dacó és un nom poc usual, però no insòlit. Un dia, quan ja tenia molt avançada la novel·la, vaig buscar el testament del comte Ermengol I, que té un paper important a la trama. I qui em trobo com a marmessor? Un tal Dacó!”, explica Albert Villaró, autor de L’any dels francs (Columna), que va ser premi Nèstor Luján de novel·la històrica el 2003.