Ficció i realitat es barregen a Taiko, d’Eiji Yoshikawa, el mestre de les històries de samurais, la classe social militar que va dirigir el Japó des de finals del segle XII fins a finals del XIX. “ Taiko biografia l’unificador del Japó, Toyotomi Hideyoshi (1537-1598). Per escriure-la, Yoshikawa es va basar en cròniques de l’època, però com que no hi havia res escrit d’ell fins que va arribar a un rang alt dins de l’escala samurai -era fill d’un camperol-, omple aquest buit amb aventures diverses, inventades, moltes de les quals de quan és petit i marxa de casa per viatjar a les províncies veïnes”, explica Jonathan López-Vera, investigador de la Universitat Pompeu Fabra i autor del llibre Historia de los samuráis.

Una altra obra mestra d’Eiji Yoshi-kawa és El cantar de Heike. Basada en la crònica històrica Heike Monogatari, ens trasllada al Japó del segle XII, poc abans que els samurais arribessin al poder al país. “És durant el període Edo (1603-1868), en què el país viu gairebé en completa pau i els samurais constitueixen una elit amb molts privilegis però poques ocupacions, quan es comença a rememorar el seu suposat passat gloriós per mitjà de la recuperació i adaptació d’antigues cròniques militars, amb importants dosis de ficció, a través de les novel·les i el teatre, amb persones o també amb titelles”, subratlla Jonathan López-Vera.

D es de la mirada occidental, el Japó va ser medieval fins al 1850. Després, en poques dècades, fa un salt a la modernitat. Hi ha un episodi que explica molt bé el tancament d’aquest país durant segles, la de l’intent frustrat de cristianitzar-lo. Els primers missioners cristians van arribar al Japó l’any 1549, amb el navarrès Francesc Xavier al capdavant. Els primers anys d’evangelització cristiana en terres japoneses van ser relativament exitosos, fins al punt que, segons documenten alguns textos jesuïtes de l’època, es va arribar a formar una comunitat d’uns cent cinquanta mil conversos. Aquest focus de cristianisme va florir sobretot al voltant de la ciutat portuària de Nagasaki, al sud del país, on alguns dàimios (senyors feudals) van facilitar la tasca evangelitzadora als missioners, sovint a canvi d’avantatges comercials.

L’expulsió dels jesuïtes del Japó

Però la situació no va tardar a canviar quan l’any 1587 el poderós dàimio Toyotomi Hideyoshi, recelós del poder creixent que els països europeus tenien al Japó, va promulgar un decret per expulsar els jesuïtes del país. Uns quants anys més tard, ja sota el govern de la dinastia Tokugawa, es va il·legalitzar el cristianisme (1606) i es va emprendre una campanya sistemàtica de persecució dels conversos que va durar fins ben entrat el segle XVII.

És durant aquest període de persecució i de martiri dels cristians per part de les autoritats japoneses que se situa Silencio (Edhasa), una novel·la de Shusaku Endo publicada originalment l’any 1966. L’obra, en gran part basada en fets reals, explica la història de Sebastião Rodrigues i Francisco Garrpe, dos joves jesuïtes portuguesos que l’any 1637 s’embarquen rumb al Japó amb el propòsit de donar suport a la comunitat cristiana japonesa, obligada a viure en la clandestinitat, i de trobar el pare Cristóvão Ferreira, un antic i admirat professor que, segons els rumors, ha comès apostasia.

“La singladura dels dos joves jesuïtes per terres nipones serveix a Endo -ell mateix cristià- per bastir una novel·la històrica apassionant, però també una reflexió profunda sobre la fe religiosa i sobre el xoc cultural que es va produir quan van entrar en contacte dues maneres gairebé antagòniques d’entendre el món”, diu Albert Nolla, traductor i professor de llengua i literatura japonesa de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Atesa la qualitat i l’èxit que ha obtingut aquesta novel·la d’Endo, no sorprèn que un director de la talla de Martin Scorsese hagi decidit portar-la aquest mateix any 2017 al cinema.