Publicitat
Publicitat

Capítols desconeguts de Stonehenge

Els descobriments dels últims deu anys han revelat més detalls sobre els pobladors que donaven un significat transcendental a aquests monuments colossals

FA UNS 6.300 ANYS va caure un arbre en aquest indret, Stonehenge. Estava situat al costat d’una font i a prop de terres aptes per a la cacera. L’incident va suposar una excel·lent oportunitat perquè s’hi establissin els antics habitants d’aquesta part del sud d’Anglaterra. Segons explica David Jacques, arqueòleg de la Universitat de Buckingham, aquests avantpassats van compactar fang a les arrels aixecades de l’arbre i les van convertir en un mur. A prop d’allà van clavar una gran estaca en un forat, la qual podria haver servit per sostenir un sostre fet a base de canyes o pells d’animals. Jacques assegura que allà hi va haver una casa, una de les primeres d’Anglaterra.

El mes passat, durant l’última excavació d’un jaciment conegut com a Blick Mead, Jacques i el seu equip hi van excavar una rasa d’aproximadament 12 metres de llargària, 7 metres d’amplària i un metre i mig de profunditat per examinar aquesta estructura i el seu entorn. Hi van trobar una llar de foc amb fragments de sílex esberlats per l’escalfor, trossos d’os, encenalls de sílex que es feien servir com a puntes de fletxa o estris tallants, i recipients d’ocre, que podria haver servit de pigment. “Aquí hi havia xivarri”, comenta Jacques imaginant-se una escena del 4300 aC.

Stonehenge se situa a poc més d’un quilòmetre i mig de distància, i Jacques és del parer que aquesta casa està relacionada amb la història del monument, per bé que els ocupants de l’habitatge de Blick Mead no van veure mai aquell conjunt de roques gegantines. Els principis de Stonehenge se situen més d’un mil·lenni més tard. Tot i això, Jacques assegura que Blick Mead aporta informació sobre el grup de caçadors-recol·lectors que, després de convertir-se en agricultors, van construir Stonehenge i altres monuments prehistòrics que hi ha escampats pels paratges d’Anglaterra. “És el primer capítol desconegut de Stonehenge”, aventura Jacques.

Stonehenge ha captivat una generació rere l’altra. Al llarg dels anys, els arqueòlegs n’han catalogat les roques, n’han intentat endevinar el significat basant-se en la seva ubicació (està alineat amb l’alba del solstici d’estiu i el crepuscle del solstici d’hivern) i han estudiat els ossos d’animals i d’humans que hi ha enterrats. També fa temps que tenen coneixement de la resta de monuments dels voltants: cambres funeràries, un túmul de creta d’uns 40 metres d’alçada conegut com a Silbury Hill i moltes altres estructures circulars.

UN REGUITZELL DE MONUMENTS

L’any 1925 un estudi aeri va revelar l’existència d’uns cercles de troncs drets que conformen un conjunt anomenat Woodhenge, situat a poc més de 3 km de Stonehenge. “El monument de pedra és emblemàtic -diu Wolfgang Neubauer, director de l’Institut Ludwig Boltzmann de Prospeccions Arqueològiques i Arqueologia Virtual de Viena-. Però no és més que una petita part de tot el conjunt”.

Els descobriments dels últims deu anys, alguns efectuats gràcies a tècniques modernes com el georadar, han revelat més detalls sobre els pobladors que donaven un significat transcendental a aquests monuments colossals. La història de la Gran Bretanya comença a la fi de l’última glaciació. Durant el període glacial, l’illa va quedar despoblada. Hi havia tanta aigua marina gelada a les glaceres que el nivell del mar era més baix i la Gran Bretanya estava connectada amb Europa. A mesura que el planeta es va anar escalfant, l’illa es va repoblar fins que l’ascens de les aigües va tallar l’últim pas que la unia al continent per terra. Cap al 3800 aC van aparèixer els primers monuments: monticles rectangulars que servien de cambres funeràries. Se’ls coneix amb el nom de túmuls allargats.

Pels volts del 3500 aC es va construir una rasa de més de tres quilòmetres de longitud i uns 90 metres d’amplada a prop del lloc on s’ubica Stonehenge, en un paratge que es coneix amb el nom de Cursus de Stonehenge ( cursus significa camp de curses en llatí, atès que el seu descobridor, al segle XVIII, es pensava que era un camp de curses romà).

Cap a l’any 2900 aC es va escometre la primera etapa d’edificació de Stonehenge, la construcció d’una rasa circular que li servia de fonaments, i s’hi van erigir anelles de troncs de fusta.

Uns 400 anys més tard va arribar l’apogeu dels cercles prehistòrics coneguts com a henge en anglès, el tret distintiu dels quals no són les roques o els troncs col·locats en posició vertical, sinó la presència d’una rasa circular envoltada d’un terraplè elevat. En aquest sentit, avui dia Stonehenge no seria un veritable henge, atès que el terraplè elevat està a l’interior de la rasa.

ELS OBRERS DE STONEHENGE

A poc més de trenta quilòmetres al nord de Stonehenge es troba Avebury, on hi ha tres cercles de pedra, el més extern dels quals té un diàmetre de més de 300 metres. El cercle és tan extens que la localitat d’Avebury s’ha estès fins a ocupar-ne una part. Al centre del cercle hi ha un pub, el Red Lion, fundat quatre segles enrere.

A la vora de Stonehenge hi ha Durrington Walls, una estructura de terra d’aproximadament 490 metres de diàmetre. Michael Parker Pearson, del University College de Londres, ha fet excavacions d’habitatges a Durrington Walls i a la vora del riu Avon, i ha arribat a la conclusió que es tracta del lloc on vivien els obrers que van assumir l’etapa més esplendorosa de la construcció de Stonehenge, que va començar cap al 2600 aC. Les enormes pedres que conformen el monument pesen unes 40 tones, i van ser desplaçades i tallades. Parker Pearson és del parer que, durant l’inici de la construcció, es van traslladar des de les muntanyes Preseli -situades al País de Gal·les- fins a Stonehenge roques de diabasa d’unes dues tones. En l’etapa posterior de la construcció s’hi van portar més roques d’unes dimensions encara més importants.

La llengua dels primers habitants de les Illes Britàniques no tenia sistema d’escriptura, motiu pel qual encara no s’ha pogut donar una resposta concloent a la pregunta més senzilla sobre el monument: per què el van construir? Parker Pearson és del parer que Durrington Walls era el territori dels vius, simbolitzat per les grans estaques de Woodhenge, mentre que Stonehenge era el territori dels morts. Creu que els antics habitants d’Anglaterra es reunien a Durrington Walls per celebrar banquets i, a continuació, es desplaçaven a Stonehenge per retre homenatge als seus ancestres.

El mes passat, a la revista Antiquity, Parker Pearson i els seus col·legues relataven la troballa de residus d’àcids grassos a l’interior de cassoles. “Sabem quin era el menú”, comenta: carn de porc i de boví, tant bullida com a la brasa, amb un toc de poma, fruites del bosc i avellanes. “En essència, tenien una dieta amb un contingut de carn molt elevat”. Parker Pearson explica que, amb motiu de les festivitats, venia gent tant dels voltants com de contrades llunyanes. Assenyala que l’anàlisi de les dents del bestiar boví mostra la presència de diversos isòtops d’estronci, un element químic els isòtops del qual varien en funció dels minerals presents a l’aigua de cada indret, cosa que indica que els animals s’havien criat en una altra zona i després els havien portat a Durrington Walls.

Timothy Darvill, de la Universitat de Bournemouth, va fer una petita excavació a Stonehenge el 2008. Darvill té una idea diferent pel que fa al significat del monument. Assenyalant les pedres de marès blaves, afirma que no es van incorporar al monument fins a la segona fase de construcció, cap al 2500 aC, i que la llegenda els atribueix poders curatius. “Aquestes pedres són molt especials”, assegura Darvill. “Potser no se n’ha acabat d’entendre el significat”. Diu que és possible que originàriament Stonehenge fos “el territori dels morts”, com assegura Parker Pearson. Més endavant, però, es va convertir en una mena de “Lourdes prehistòric”, un indret on s’anava per curar-se, postula Darvill. “Nosaltres creiem que Stonehenge era més aviat un lloc per als vius”, diu.

MOLT PER DESCOBRIR

És possible que sota terra hi hagi moltes més coses. “El que hem de fer és descobrir què s’amaga sota terra, en realitat”, afirma Vincent Gaffney, de la Universitat de Bradford. La idea d’utilitzar georadars i magnetòmetres per observar el que hi ha sota terra sense haver d’excavar es remunta decennis enrere. Els últims anys els ordinadors necessaris per analitzar les dades i altres materials s’han abaratit a un ritme prou ràpid perquè el seu ús en arqueologia s’hagi estès.

Neubauer va col·laborar amb Gaffney per examinar 20 km de l’entorn de Stonehenge i Durrington Walls. “Ha sigut com si s’hi passegés un exèrcit”, comenta Gaffney. El setembre passat van donar a conèixer una notícia sorprenent: sota Durrington Walls hi ha sepultades unes 90 pedres col·locades en posició vertical, algunes de les quals mesuren fins a quatre metres i mig d’alçada. Gaffney afirma que originàriament n’hi podria haver hagut 200, més del doble de les que hi ha a Stonehenge. “Dóna una idea de l’escala que tenia això”, diu.

Si es confirmés el descobriment, representaria un revés a la diferenciació establerta per Parker Pearson segons la qual Durrington Walls correspondria al territori dels vius i Stonehenge al dels morts. Tot i això, Pearson es mostra escèptic pel que fa als descobriments, que encara no s’han publicat en cap revista que sotmeti els estudis a una revisió científica abans de publicar-los. Recorda que, fa uns deu anys, va excavar en alguns d’aquests llocs i hi va trobar forats per a estaques que estaven tapats amb guix compactat. Els reflexos del radar havien rebotat contra els blocs de guix, explica. “El més probable és que les pedres no siguin pedres, en realitat”, diu Parker Pearson, que explica que Gaffney i ell havien parlat sobre les seves interpretacions divergents. “L’any que ve farem un forat per resoldre-ho d’una vegada per totes”, diu.

MISTERIS SENSE RESOLDRE

Encara no se sap la manera com aquesta zona es va convertir en un lloc venerat. Les proves més intrigants són just al costat del mateix Stonehenge: tres grans forats per a estaques que subjectaven troncs de fusta de gran alçada de caràcter totèmic. El carbó i els ossos trobats als clots excavats s’han datat entre el 8000 aC i el 7000 aC. “Fa que ens plantegem si era un lloc especial que fins i tot ja tenia el reconeixement dels pobladors molt abans que existís Stonehenge”, explica Parker Pearson. “És una pregunta que algun dia podrem respondre”, afegeix.

Els forats per a estaques són molt més antics que cap altre element trobat a l’entorn, tret del jaciment de Blick Mead i un altre forat que s’ha datat recentment. Jacques assegura que els ossos que s’hi han trobat (pertanyents principalment a urs, els corpulents ancestres del bestiar boví actual, però també a cérvols i porcs senglars) daten del 7500 aC, de manera que coincideixen en el temps amb els forats per a estaques de Stonehenge. Si bé el vincle entre tots dos vestigis és merament especulatiu, es podria tractar del lloc on vivien els constructors dels tòtems de Stonehenge.

La font que hi ha és plena d’estris de sílex i ossos descartats. La postal que Jacques pinta de Blick Mead és la d’un probable precursor de les celebracions de Durrington Walls. El brollador, que s’alimenta d’aigües subterrànies, no es glaça mai i és possible que hi hagués una altra propietat que li conferís una aura màgica.

Fa uns anys una voluntària (la mare de Jacques, sense anar més lluny) va treure una pedra d’aspecte interessant de la font i se la va ficar a la butxaca. Unes hores després, havia adquirit un to fúcsia a causa d’una reacció de les algues que hi havia adherides a la pedra en entrar en contacte amb l’oxigen de l’aire. Es tracta d’una alga que només creix en llocs parcialment llòbrecs i és probable que les condicions de l’entorn no hagin variat gaire en 9.500 anys. “Estem començant a adonar-nos que és un lloc especial, on passen coses especials”, assegura Jacques.

David Jacques espera poder ampliar les excavacions per buscar-hi no ja una casa, sinó un poblat sencer. “Aquesta gent poden haver sigut els primers britànics”, comenta. “Hem trobat el bressol de Stonehenge”. Després de la fi de la principal fase d’edificació de Stonehenge, cap al 2400 aC, encara s’hi van efectuar algunes modificacions, però l’època de la construcció dels grans monuments ja havia acabat. “És bàsicament quan el seu món va canviar”, apunta Parker Pearson.

Noves poblacions van travessar el canal de la Mànega procedents d’Europa i van aportar el treball del bronze i la metal·lúrgia a la cultura de l’Edat de Pedra. “És un canvi molt interessant”, assenyala. “En certa manera, Stonehenge va ser com el seu últim acte”.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT