Publicitat
Publicitat

Captures i descobriments

És molt possible que l’acumulació d’imatges a la nostra retina no comporti més qualitat en la nostra mirada. El consum de l’art no implica la comprensió de l’art, i encara menys l’emoció estètica. L’exemple més evident a la nostra època és el turisme massiu als grans museus, un exercici de ceguesa col·lectiva que té escasses excepcions. El visitant va a la caça de les obres -si pot ser a la caça fotogràfica millor- però és incapaç de tenir el deteniment necessari per fer descobriments. En conseqüència, obté moltes peces i col·lecciona molts cadàvers però no s’alimenta de vida. Alguns dels principals espais de l’art s’han convertit en grans laboratoris per a la taxidèrmia sensorial.

Si es vol fer l’experiment es pot visitar qualsevol dia el més famós d’aquests espais, la Capella Sixtina. La multitud de dissecadors es contorsiona com una serp gegantina: vol veure, gairebé desesperadament, allò que sap que s’ha de veure. Però té dificultats, no sols físiques, per mirar. Voldria que el Gènesi i el Judici final es poguessin atrapar fàcilment. Captura allò que pot, oblida allò que no tracta de capturar. No vol descobriments, vol valors segurs al mercat del pragmatisme. Els frescos de Miquel Àngel són trossejats i embalsamats. Els altres tresors no importen.

I així és curiós com es manté gairebé verge, aliena a les mirades depredadores, una de les obres més perfectes de tot el Renaixement: L’entrega de les claus a sant Pere de Pietro Perugino. En realitat aquest fresc, pintat per Perugino cap al 1482, conté gran part de les conquestes dels pintors renaixentistes, des de la fabulosa construcció en perspectiva fins a l’equilibri compositiu de les nombroses figures. La serenitat del Quattrocento arriba a la seva culminació clàssica. No obstant això, l’obra de Perugino té pocs contempladors, i fins i tot cap. L’amant dels descobriments s’hi pot delectar com el supervivent enmig del naufragi.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT