Uns quants guardons fomenten aquest gènere en auge que permet evadir-nos del tot durant unes hores de l’actualitat: hi ha el premi internacional de novel·la històrica Barcino, que s’atorga en el marc de la trobada Barcelona Novel·la Històrica, que té lloc cada tardor, i el premi Nèstor Luján, entre d’altres. L’última obra guanyadora d’aquest premi és El càtar proscrit, de Jaume Clotet (Columna, 2016), en el qual un cavaller occità lluita per preservar la memòria i l’honor dels càtars, perseguits pels croats francesos. Els càtars -també anomenats bons homes : eren de moral rígida, i no creien en l’Antic Testament, per això l’Església catòlica, amb l’ajuda del rei de França i de la noblesa francesa, els va perseguir fins a la mort- són protagonistes d’unes quantes novel·les, com ara Terra d’oblit, d’Antoni Dalmau (Columna, 1997), que també va obtenir el Luján, o L’últim càtar, de Lluís Racionero (Columna, 2000). Bona part de les novel·les d’aquest moviment religiós considerat heretge per l’Església de Roma dediquen especial atenció a un dels últims punts de resistència càtars, el castell de Montsegur, on l’any 1244 centenars de càtars van preferir morir cremats abans que lliurar-se als vencedors.

“La catarofília no afluixa”, diu el polifacètic Xavier Escura, que subratlla com a causes els seus valors: “Espiritualitat, feminisme, bondat popular i heterodoxa contra l’ortodòxia dogmàtica d’elits corruptes… I el marc històric (segles XII-XIII) on es perfilen els espais culturals i identitaris d’occitans i catalans fins avui”. Escura és autor de Les dames del foc (Proa, 2014), que narra amb detall l’extermini càtar, i ara està enllestint una obra sobre un període poc explorat pels nostres narradors: la prehistòria.