“NO HAURIA DIT MAI QUE ACABARIA ON SÓC”, MASTEGA MONTSERRAT VENDRELL des del seu despatx del Parc Científic de Barcelona (PCB), amb vistes al Miniestadi del Barça. “Vinc del món de la recerca”, es justifica. L’actual directora general del PCB va acceptar el càrrec a l’abril amb “el repte de redimensionar l’estratègia” de l’entitat que promociona la recerca pública i privada. A Vendrell no li agrada parlar de reestructuració. En tot cas, i a banda de la difícil tasca de quadrar els números, la responsable del Parc es mostra optimista i considera que la infraestructura de suport empresarial “representa una realitat magnífica, que funciona amb el 75% de la capacitat ocupada”. El PCB potencia la transferència tecnològica entre la universitat i les 70 empreses que actualment hi són presents, amb un total de 2.000 professionals. Acull tres instituts de recerca: el d’activitat biomèdica (IRB-Barcelona), el de bioenginyeria (Ibec) i el de biologia molecular (IBMB-CSIC).

El currículum de Vendrell impressiona, i confirma el seu interès científic. És doctora en ciències biològiques per la UB (1991) i màster en comunicació científica per la UPF (1997). Després de passar per l’Iese va treballar 10 anys com a investigadora biomèdica a l’Institut de Biologia Molecular de Hoffman La Roche a Nova Jersey (1992-1995) i en dues etapes al Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) a Barcelona. El 1997 es va incorporar al PCB, just en la seva estrena. “Màrius Rubiralta era llavors vicerector de la Universitat de Barcelona i ja feia temps que li ballava pel cap la idea que les universitats fessin de motor econòmic per impulsar la col·laboració público-privada. Havia viatjat i a l’estranger havia vist universitats que impulsaven aquesta entesa amb les empreses”, recorda Vendrell. Rubiralta es va convertir en director general del PCB en l’etapa 2002-2005 i més tard, entre el 2008 i el 2012, va exercir de secretari d’estat d’Universitats, nomenat pel govern del PSOE.

El primer responsable del Parc, però, va ser Francesc Santacana, durant el primer any. “Al principi érem tres o quatre persones. No comptàvem amb gaires eines, però ben aviat vam convertir-nos en un instrument de política científica de primer ordre, amb la Universitat de Barcelona al capdavant”. El PCB va ser el primer de l’Estat. “Vam haver de crear una incubadora d’empreses, però l’edifici no existia. I llavors a Madrid es van inventar un sistema de finançament que al final es va convertir en un crèdit tou. A més, com que Catalunya era zona 2 per als programes europeus Feder, només es finançava un 50% dels projectes; és a dir, l’altra meitat havien de ser préstecs de bancs. Al final hi va haver un acord polític per tirar endavant el projecte per aprovar aquesta fórmula. I així es va fer el Parc Científic”, explica Montserrat Vendrell, que es va mantenir a l’organització de la institució fins al 2007.

EL RETORN

En total van ser 10 anys dedicats al PCB en la seva primera etapa (entre el 1997 i el 2005 com a directora científica i entre el 2005 i el 2007 com a subdirectora general). Però ja abans, el 2004, Vendrell va impulsar el que més tard va ser Biocat, un clúster de ciències de la vida (biotecnologia, biomedicina i tecnologies mèdiques innovadores). Es va constituir el 2006 i un any més tard Vendrell ja n’era la directora general. Seguint la seva biografia, es va dedicar en cos i ànima a Biocat fins a l’abril passat, quan el rector de la UB, Dídac Ramírez, la va cridar perquè tornés al PCB com a directora general. Viatge d’anada i tornada, doncs. Manté els dos barrets, una situació que “també crea sinergies, perquè precisament aquest any Biocat ha estrenat les noves instal·lacions al Parc”, indica.

El fet és que la segona etapa al capdavant del PCB no ha sigut fins ara tan agradable com la primera. Entre el 2007 i el 2014 han passat moltes coses. Entre elles, l’ampliació del Parc, aprovada el 2008, en temps de vaques grasses. La crisi ha fet reduir dramàticament els pressupostos públics. I han esclatat totes les bombolles, no només la immobiliària. També la dels parcs científics. A Catalunya n’hi ha una dotzena, i a finals del 2013 l’Associació de Parcs Científics i Tecnològics d’Espanya (Apte) tenia 68 membres a tot l’Estat. Una autèntica inflació d’infraestructures difícils d’omplir i encara més de rendibilitzar.

L’ENDEUTAMENT

Amb tot, Montserrat Vendrell compara la situació amb altres inversions públiques i es fa diverses preguntes: “¿El Sincrotró Alba haurà de tornar els diners que va suposar el projecte? I a l’AVE, li faran tornar el cost de les vies? Crec que no. Doncs el Parc Científic hauria de ser una mica el mateix”, es queixa quan parla dels deutes pendents. Si recordem com es va finançar la construcció (ho hem explicat una mica més amunt), el PCB té un passiu de 104 milions d’euros. D’aquesta quantitat, la meitat s’ha de tornar al ministeri i l’altra meietat a CatalunyaCaixa, l’Institut de Crèdit Oficial (ICO) i l’Institut Català de Finances (ICF). Amb aquestes últimes tres entitats, el Parc negocia la reformulació del deute a través d’un sindicat de bancs, que té l’aval de la Generalitat.

Vendrell insisteix que la viabilitat del Parc està garantida, perquè l’ebitda (els guanys abans d’amortitzacions) ha augmentat un 150% durant els últims quatre anys. A més, la vitalitat de l’organisme segueix més en alça que mai, remarca.

UN SISTEMA MODERN

Segons la directora general, el concepte de recerca en xarxa i de relació professional (coworking ) del Parc Científic s’ha convertit en una fórmula guanyadora en el segment de les ciències de la vida. Les grans farmacèutiques també han patit la crisi. En aquest cas existeix una sequera de noves molècules. Ja no descobreixen tants medicaments en els seus laboratoris com fa uns anys.

Això ha suposat que les multinacionals busquin sistemes de recerca col·laboratius, que suposin un cost més baix i que augmentin les possibilitats d’èxit final. Un gran laboratori prefereix comprar o participar en una pime biotecnològica que no incrementar la despesa interna en recerca. “Aquest és el model del PCB -explica la directora general-, que ofereix una forma de subcontractar serveis a les grans empreses que ho necessitin. Això vol dir que no estem equivocats. Juntament amb Biocat i Barcelona Activa estem rellançant un programa d’incubació d’empreses. A més, hi ha un altra tema important: els parcs científic són una bona sortida per als professionals que es formen a la universitat”.