Cavalcant a llom d'un esvelt cavall blanc, Sant Jordi adreça la seva llança cap al drac per etzibar-li l'estocada final. Immortalitzada milers de vegades, la representació pictòrica de la llegenda cavalleresca que adorna l’entrada principal de l’església ortodoxa de Ras al-Ain crida l’atenció perquè està literalment cosida a trets. És una de les restes ben visibles de la primera ofensiva jihadista sobre la ciutat, el novembre del 2012, i una mostra inequívoca que els extremistes de l’Estat Islàmic han situat la població cristiana de Síria i l’Iraq en el seu punt de mira.

“Abans de la guerra totes les nacions i religions vivíem en harmonia. Jo, per exemple, acostumava a anar a les bodes dels meus veïns musulmans”, recorda l’Elies Kerbo, un farmacèutic siríac que té el seu establiment just al davant de l’església de Sant Jordi. Ferm defensor del president Baixar al-Assad, aquest veterà apotecari posa xifres a la diàspora cristiana que està patint aquesta població de la província de Hassakah, situada al Kurdistan sirià. “Quan va començar el conflicte, el març del 2011, prop de 1.500 cristians vivíem a Ras al-Ain. Ara només en quedem 100”, denuncia l’Elies mentre es dirigeix cap a la rebotiga.

Situada al nord-est de Síria, a tocar de la frontera amb Turquia, aquesta localitat de 55.000 habitants tenia, com moltes altres urbs del país, una gran barreja multiètnica i multiconfessional. Segles de convivència entre àrabs, kurds, turcmans, cristians siríacs, assiris, caldeus i armenis s’esmicolaven a causa de l’esclat d’una revolució popular que posteriorment ha derivat en una guerra civil amb forts components sectaris.

L’Elies torna de la rebotiga amb tres fragments de projectil de morter que posa sobre el taulell. “Els islamistes van bombardejar la meva farmàcia, l’església i també l’hospital. Això és una revolució?”, crida enfurismat.

El novembre del 2012 una coalició formada per l’Exèrcit Sirià Lliure i el grup islamista Front al-Nusra va assaltar la ciutat i va aconseguir expulsar-ne les tropes governamentals. Durant dos mesos aquestes faccions opositores van compartir el control de Ras al-Ain amb la milícia kurda de les Unitats de Protecció Popular (YPG), vinculada militarment i ideològicament al Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) i amb un important nombre de combatents cristians a les seves files.

La cohabitació d’aquests dos grups armats va fer-se miques el febrer del 2013. En aquell moment gran part de la població cristiana de la ciutat va fugir cap a zones controlades pel règim sirià com Damasc, Alep i Qamixli. Finalment, i després de mesos de durs combats, el juliol del 2013 les YPG van aconseguir expulsar els jihadistes de la ciutat i van fer possible que la comunitat cristiana tornés.

Els censos anteriors a la guerra situaven la xifra de cristians a Síria al voltant del 10% d’una població total de 23 milions. Aquesta minoria, que en algunes regions com la província de Hassakah encara conserva l’arameu com a llengua vehicular, es divideix en dues grans comunitats en funció de la branca de l’Església cristiana a la qual pertanyen: la siríaca (o jacobita) i l’assíria (o nestoriana) són ortodoxes, mentre que els siríaco-catòlics i els caldeus es van afiliar al Vaticà. Gran part dels cristians de Síria són siríacs, mentre que els caldeus es concentren principalment al nord de l’Iraq.

L’amenaça islamista

“L’església va ser parcialment destruïda. Van trencar imatges, frescos, creus i l’altar. El que no van tocar va ser la biblioteca”, explica la Huda Karakos des de l’interior de l’església de Sant Jordi. Aquesta dona siríaca de 50 anys i mare de tres nens detalla que “els islamistes van tirotejar l’entrada principal perquè pensaven que a dins shi ’amagaven combatents de les YPG”.

Falten pocs dies perquè se celebri una important festivitat religiosa local i per aquest motiu la Huda, juntament amb el seu marit i tres fills i altres membres de la comunitat siríaca, ha anat a l’església per netejar-la i deixar-la ben lluent. “Volien fer-la volar amb explosius. El meu germà va participar en les tasques de desactivació”, indica mentre neteja amb un drap una imatge de Jesucrist ubicada a l’altar.

Com a fet simbòlic, la Huda destaca que “la primera persona que va fer voltar un altre cop les campanes del temple després d’expulsar-ne els islamistes va ser una miliciana kurda”. Independentment de la seva nació o confessió, el que comparteixen tots els sirians és el pessimisme respecte a la fi del conflicte i la reconstrucció dels llaços de convivència entre les diferents comunitats. “No crec que la situació torni a ser la que era abans de l’esclat de la guerra”, expressa aquesta dona en un esforç d’honestedat en què la crua realitat s’anteposa a la fe i els desitjos.

Malgrat que els islamistes radicals van ser expulsats de la ciutat el juliol del 2013, l’Estat Islàmic manté el setge en aquesta regió de Hassakah habitada majoritàriament per kurds. Actualment, el front de guerra entre el grup jihadista i la milícia kurda -amb el suport de desenes de combatents cristians- se situa 25 quilòmetres al sud-oest de Ras al-Ain.

Liderat per Abu Bakr al-Bagdadi i amb 11.000 combatents a les seves files -molts d’ells musulmans provinents d’Europa i els EUA-, l’Estat Islàmic de l’Iraq i el Llevant (ISIL) va irrompre amb força el 2013 en el conflicte sirià. En comptes de centrar la seva lluita a derrotar al règim de Baixar al-Assad, el grup jihadista va enfrontar-se als rebels sirians i al Front al-Nusra, la franquícia local d’Al-Qaida. Finançada principalment per xeics de països del golf Pèrsic i equipada amb armes d’última tecnologia, la milícia d’Al-Bagdadi ha sigut capaç d’aconseguir controlar àmplies zones de Síria a les províncies d’Alep, Raqqa i Deir al-Zor.

Al mes de juny i amb el suport d’insurgents sunnites i antics seguidors de Saddam Hussein, el grup jihadista va llançar una ofensiva a l’Iraq i va aconseguir el control de Mossul i Tikrit, així com d’importants jaciments petrolífers. L’ISIL, que ara ha passat a denominar-se Estat Islàmic, ha proclamat fa poc un califat que abasta des de la província siriana de Raqqa fins a les portes de Bagdad.

Els islamistes radicals han instaurat la xaria -la interpretació més extrema de la llei islàmica- i han donat als cristians dues opcions si no volen ser executats: convertir-se a l’islam o marxar dels territoris que formen el califat. La facció jihadista ha implantat la crucifixió com a mètode d’execució per acabar amb tots els que consideren infidels.

Forçats a l'exili

L’amenaça de l’Estat Islàmic ha provocat que milers de famílies cristianes hagin fugit de ciutats com Raqqa i Mossul, on vivien des de feia prop de dos mil anys, i s’hagin dirigit cap al Kurdistan sirià i iraquià buscant refugi. “L’extremisme dels islamistes, el col·lapse de l’economia siriana i els serveis públics, com l’educació universitària, aturats estan forçant molts cristians de Síria a buscar un futur millor a Europa i els Estats Units”, explica David Vergili, membre de la Unió Siríaca Europea. Vergili estima que “prop de 450.000 cristians han abandonat Síria des de l’inici del conflicte”.

El Jordi Bikandy, un noi de 18 anys de Ras al-Ain, aviat se sumarà a aquest ampli nombre de siríacs que s’exilien mirant de refer la seva vida lluny d’un país en guerra. El braçal amb els colors de la bandera governamental que porta el Jordi al canell dret és un símbol inequívoc de la seva defensa de Baixar al-Assad. “Vaig votar-lo perquè és l’únic capaç de mantenir la convivència entre totes les nacions i religions de Síria”, argumenta aquest noi en referència a les eleccions presidencials del mes de juny.

El Jordi, que ha anat a l’església de Sant Jordi per ajudar en les tasques de neteja, no amaga la seva “alegria per l’avanç militar del règim”, que en els últims mesos ha recuperat molts territoris als rebels. Malgrat tot, l’amenaça de l’Estat Islàmic i la falta d’oportunitats han empès aquest jove a prendre la ferma decisió d’abandonar el país. “Aquí no hi ha cap esperança. Fa dos anys que vaig haver d’aturar els meus estudis de secundària. Aviat marxaré a Londres, on viu el meu avi, i acabaré l’institut. Després aniré a la universitat”, detalla el Jordi, capcot, conscient que és probable que no torni a trepitjar Síria mai més.

Moltes famílies cristianes s’estan gastant tots els estalvis per poder enviar els seus joves a Europa i Amèrica. Els que tenen algun familiar a la destinació simplement han d’invertir els diners en la tramitació de visats i els passatges d’avió. En canvi, els que no són tan afortunats han de pagar grans sumes de diners a les màfies que trafiquen amb immigrants i esperar que la sort els somrigui per arribar al destí somiat. Actualment, els sirians paguen al voltant de 10.000 euros per viatjar d’Istanbul fins als països nòrdics amagats en el doble fons d’un camió de mercaderies.

Defensar la terra

En canvi, a Qahtanieh, una localitat situada 150 quilòmetres a l’est de Ras al-Ain i molt a prop de Qamixli, no es parla de diàspora sinó d’arrelament a la terra i resistència. Mentre que part de la comunitat cristiana s’ha mantingut fidel a l’exèrcit governamental, hi ha sectors que han creat formacions polítiques i estan participant en l’autogovern kurd gestionat pel Partit de la Unió Democràtica (PYD) amb quotes parlamentàries reservades per a àrabs i cristians.

Per defensar el territori i evitar que moltes famílies hagin d’exiliar-se, el Partit de la Unió Siríaca ha creat un cos policial i una milícia que donen suport a les forces kurdes en la seva lluita contra els islamistes radicals. Elizabet Gewriye, mandatària d’aquest formació política i vicepresidenta de l’autogovern a la regió, explica que “la mobilització i l’ajuda econòmica de la diàspora han sigut claus per a la formació del Consell Militar Siríac”.

Deu quilòmetres al sud de Qahtanieh hi ha un dels fronts més calents de la zona. Entre trinxeres i refugis improvisats, al voltant de 40 milicians siríacs guarden les seves posicions conscients que un atac de l’Estat Islàmic -situat a tan sols dos quilòmetres- podria arribar en qualsevol moment. Al capdavant d’aquesta unitat hi ha el Johan Cosar, un sergent de l’exèrcit suís de família siríaca i originari de Locarno.

“Vaig arribar a Síria el 6 de juny del 2012. Quan vaig veure des d’Europa la situació del meu poble no vaig dubtar ni un segon a venir cap aquí”, remarca aquest noi de 32 anys d’atapeïts cabells blancs just al davant d’una església convertida en runes després que l’Estat Islàmic la fes volar pels aires a finals de l’any passat.

“Ens volien posar un parany i fer volar l’església amb nosaltres a dins”, recorda el Malke Asmar, un jove combatent amb una creu tatuada al coll. “Independentment de si un és cristià o musulmà, només hi ha una religió, que és estimar-nos els uns als altres. El que és inadmissible és que els jihadistes destruïssin la casa de Déu en nom de la religió”, comenta el Malke, enfurismat.

Amb el fusell en una mà i un rosari en l’altra, aquest jove milicià siríac detalla que com ell molts companys de milícia s’han unit al Consell Militar Siríac per combatre els islamistes i també per por que el règim els cridi a files. “Si m’unís a l’exèrcit segurament em destinarien a Daraa o Hama, on moriria per no res. Amb aquesta milícia almenys puc defensar casa meva dels jihadistes”, destaca el Malke.

“Com que el terreny és tan pla i no hi ha llocs per protegir-se, la majoria d’atacs es produeixen durant la nit”, detalla el Malke, que ja ha participat en desenes de xocs amb l’Estat Islàmic. “No comprenc que Occident no ens ajudi, quan som l’única força que s’ha mostrat realment eficaç contra els islamistes”, es pregunta aquest jove. Descendents dels primers cristians i conservadors de la llengua de Jesucrist, el Johan i el Malke ho tenen clar: “Síria prové d’Assíria. Som el poble més antic d’aquesta regió i no l’abandonarem”.