The New York TimesCINC DIES A LA SETMANA s’emet a la televisió nord-americana un programa anomenat Paternity court [Tribunal de paternitat] en què participen parelles embrancades en disputes sobre la paternitat d’un fill. És un entreteniment basat en un tema molt antic: en la literatura s’ha tractat la incertesa sobre la paternitat des de temps molt pretèrits. Fins i tot Shakespeare i Chaucer es reien dels cornuts, que sovint es representaven amb dues banyes al cap.

Tanmateix, en una sèrie d’investigacions recents, els científics han descobert que la nostra obsessió amb els pares cornuts és molt exagerada. Els últims temps diversos estudis genètics posen en dubte la idea que les equivocacions en l’atribució de la paternitat estiguin a l’ordre del dia. “És del tot ridícul”, afirma Maarten H.D. Larmuseau, genetista de la universitat belga de Lovaina, que ha dirigit molts d’aquests estudis recents. Les seves investigacions se centren en els cornuts, la dona dels quals té un fill d’un altre home, el que els científics denominen cortesament paternitat extraparella.

LA PROVA DEL DELICTE

Fins al segle XX provar que un home era el pare biològic d’una criatura resultava difícil. El 1304 un marit britànic va anar als tribunals per impugnar la paternitat de la criatura de la seva muller, nascuda mentre ell era a l’estranger, on havia passat tres anys. Malgrat les evidents complicacions d’ordre logístic, el tribunal va desestimar l’objecció del marit. “La relació conjugal entre un home i la seva muller no es pot conèixer”, va estimar el jutge. La biologia moderna ha anat aixecant el vel d’aquests tipus de misteris, tot i que ho ha fet lentament.

A principis del segle XX els investigadors van descobrir que els éssers humans pertanyem a grups sanguinis diferents que heretem dels nostres progenitors. En una demanda del 1943 Charles Chaplin va recórrer a una prova de grup sanguini per demostrar que no era el pare de la filla de l’actriu Joan Barry, però el tribunal es va negar a acceptar-la i va obligar Chaplin a pagar una pensió d’aliments a la mare de totes maneres.

Les proves de paternitat no es van guanyar la confiança dels estaments jurídics fins que va sorgir la seqüenciació de l’ADN, als anys 90. Aquest progrés permetia als laboratoris comparar els marcadors de l’ADN dels fills amb els dels pares suposats per veure si coincidien.

A mesura que es van anar acumulant proves de laboratori, els investigadors van començar a examinar-ne els resultats i van arribar a una conclusió colpidora: entre el 10% i el 30% dels homes que es van sotmetre a proves no eren els pares biològics dels seus fills. Aquestes xifres es van escampar als quatre vents i van anar a parar a molts llibres de ciència. Però, segons Larmuseau, el problema amb les dades de laboratori en què es basaven aquests percentatges era que no provenien d’una mostra aleatòria d’individus. Els homes que formaven part del treball eren individus que ja havien encarregat les proves perquè tenien motius per dubtar de la seva paternitat.

L’equip de Larmuseau ha desenvolupat una metodologia de treball per poder obtenir una visió no esbiaixada de la parternitat extraparella. En un estudi del 2013 van fer servir el registre de naixements de Bèlgica, que és molt detallat, per reconstruir extenses genealogies familiars que es remuntaven a més de quatre segles. Després, els científics van localitzar els descendents de sexe masculí de les famílies que eren vius en l’actualitat i els van demanar de seqüenciar els seus cromosomes Y.

UN MITE QUE CAU

Els cromosomes Y es transmeten de pares a fills sense patir pràcticament modificacions. Per tant, els homes emparentats amb el mateix ancestre masculí haurien de compartir el seu cromosoma Y, tret que, en algun moment, un pare desconegut hagi introduït el seu.

Comparant els cromosomes d’homes vius emparentats, els científics van obtenir un percentatge de paternitat extraparella de menys de l’1%. Estudis similars han obtingut resultats igualment baixos en països com Espanya, Itàlia i Alemanya, així com en pobles agrícoles de Mali.

Els científics van arribar als mateixos resultats després d’estudiar homes que viuen a Flandes, una regió de Bèlgica que va rebre una gran immigració procedent de França a les darreries del segle XVI. Els investigadors van descobrir que els cromosomes dels homes flamencs amb cognoms francesos tenien els mateixos marcadors genètics que porten els homes que viuen avui dia a la regió de França d’on provenen els seus ancestres. Si al llarg dels segles hi hagués hagut molts fills extramaritals, el vincle entre la genètica i els cognoms hauria d’haver sigut més feble o hauria d’haver desaparegut del tot.

En un article publicat a Trends in Ecology and Evolution, l’equip de Larmuseau argumenta que ja fa temps que s’hauria d’haver desballestat el mite de la paternitat extraparella com un fenomen freqüent. Estudis basats en mètodes diferents i efectuats en cultures diverses apunten en tots els casos a percentatges de paternitat extraparella de prop de l’1%. A més, Larmuseau sosté que, atès que molts d’aquests estudis es basen en genealogies que es remunten moltes generacions enrere, els percentatges han d’haver sigut baixos almenys durant uns quants segles.

Beverly I. Strassmann, una antropòloga de la Universitat de Michigan que va recopilar les dades sobre els percentatges de paternitat a Mali, coincideix a afirmar que la visió de la paternitat extraparella com un fenomen generalitzat “era una llegenda urbana”.

LIMITACIONS BIOLÒGIQUES

En espècies en què les femelles s’aparellen amb molts mascles, l’evolució ha fet que els mascles tendissin a desenvolupar un semen ben dotat per competir a fi de fertilitzar l’òvul; per exemple, produint grans quantitats d’espermatozous que, en un alt percentatge, nedin bé.

El cas és que, en qüestions de semen, els éssers humans no obtenen una puntuació gens bona. I pot tenir una explicació evolutiva. “La qualitat, sorprenentment, baixa -explica Strassmann-. La meitat dels espermatozous poden ser inservibles: tenir dos caps o defectes de tota mena”. Afegeix que probablement l’evolució va portar els homes a desenvolupar un semen comparativament menys eficaç perquè, en un moment determinat, els percentatges de paternitat eren extraordinàriament elevats i difícils de sustentar.

Larmuseau assenyala que això no significa que, en algunes cultures, la paternitat extraparella no sigui un fenomen generalitzat. Hi ha tribus sud-americanes amb percentatges elevats de paternitat extraparella que comparteixen la creença que més d’un home pot contribuir a la formació del fetus. Tot i això, Larmuseau sospita que aquestes poblacions són l’excepció, no pas la norma. Afirma que l’evolució ha portat els éssers humans a evitar la paternitat extraparella a causa de la nostra biologia peculiar.

En néixer, els nounats humans estan molt indefensos en comparació amb les cries d’altres animals. A més, necessiten una gran quantitat d’aliments al llarg d’un període prolongat per nodrir el creixement del seu cervell, que absorbeix moltes calories. Les mares necessitaven els pares perquè les ajudessin a procurar-se els aliments. “Per als nadons, és molt necessari que els pares hi inverteixin molts esforços -assenyala Larmuseau-, i la paternitat ha de ser ben segura perquè facin aquesta inversió”.

Les proves de paternitat no es van guanyar la confiança dels estaments jurídics fins que va sorgir la seqüenciació de l’ADN, als anys 90.