Diego, la tortuga semental de les Galápagos

El continuat desig sexual d’una tortuga centenària que va ser reintroduïda a les illes de l’Equador el 1977 ha salvat la seva espècie, ja que s’ha reproduït fins a arribar a tenir entre 350 i 800 fills

De totes les tortugues gegants d’aquestes illes on va néixer la teoria de l’evolució, només a unes quantes els han posat noms que es recordin. Hi havia el Popeye, adoptat pels mariners d’una base naval equatoriana; hi havia el George el Solitari (Solitario George), l’últim del seu llinatge, que va passar anys evitant les femelles amb qui compartia recinte, i hi ha el Diego, un mascle que té més anys que Matusalem i fa el contrari que el George.

La prole del Diego es compta per centenes: se li atribueixen 350 fills, segons càlculs conservadors; 800, d’acord amb estimacions més imaginatives. Al marge del nombre de fills que tingui en realitat, la seva activitat reproductiva és una bona notícia per a la seva espècie, la Chelonoidis hoodensis, que a la dècada del 1970 estava al caire de l’extinció. Aleshores, amb prou feines hi havia més d’una dotzena d’exemplars d’aquesta mena de tortugues. La majoria eren femelles.

Llavors, va arribar el Diego, retornat pel Zoo de San Diego a les Galápagos el 1977. “Se seguirà reproduint fins a la mort”, vaticina Freddy Villalba, cuidador del Diego i de molts dels seus descendents al centre de cria del Centre de Recerca Charles Darwin, situat en una zona costanera volcànica. Normalment, les tortugues viuen més de 100 anys.

Les històries del Diego i el George fan palès fins a quin punt les Galápagos, una província de l’Equador, han servit de laboratori mundial per estudiar l’evolució. En aquest indret, el futur de tota una espècie que ha evolucionat al llarg de milions d’anys depèn tot sovint del fet que només un o dos exemplars sobrevisquin d’un dia a l’endemà.

El Diego i els seus descendents formen part d’una de les iniciatives més destacades per aconseguir que les poblacions de tortugues de terra de les Galápagos continuïn proliferant, i aquest mascle, que es calcula que podria tenir cent anys, és un dels principals artífexs de la recuperació extraordinària de l’espècie hoodensis. Actualment, a l’illa de l’Española (una de les tretze illes Galápagos), d’on és originària l’espècie, n’hi ha més de mil exemplars.

George el solitari va morir sense reproduir-se, i es va acabar el seu llinatge

La història del Diego contrasta amb la del George el Solitari, que el 2012, quan va morir als cent anys, probablement era l’habitant més famós de les Galápagos. Avui dia, només es pot veure la seva espècie, la Chelonoidis abingdonii, en samarretes i postals, perquè el George, trobat el 1971 a l’illa Pinta per un biòleg expert en cargols, no va tenir mai descendència en captivitat.

Es calcula que d’ençà que els científics van començar a mantenir un registre de les espècies de les Galápagos, a l’arxipèlag s’han extingit 11 de 115 espècies animals conegudes. Però gràcies a la instauració d’un parc nacional i als esforços dels científics, actualment les extincions hi són un fet excepcional. Precisament per aquest motiu, la mort del George va ser un cop dur.

Els científics van fer tot el que van poder per convèncer el George i les seves companyes de concebre més exemplars d’ abingdonii. Fins després de la mort del George, no es va saber, gràcies a l’autòpsia, que el que impedia que es reproduís no era pas la impotència, sinó un mal de caràcter més anatòmic que afectava l’òrgan reproductiu. “No ens agrada parlar-ne”, diu només mig de broma James P. Gibbs, un dels principals experts mundials en tortugues de terra i professor de biologia de la conservació de vertebrats del Col·legi de Ciències Mediambientals i Silvicultura de la Universitat Estatal de Nova York, situat a Syracuse (estat de Nova York).

Aquella setmana, Gibbs havia tornat a les Galápagos des de l’estat de Nova York per portar-hi les restes dissecades del George i uns quants equips d’aire condicionat i filtres de rajos ultraviolats d’allò més cars per conservar el rèptil pels segles dels segles en una mena de mausoleu situat en una de les illes de l’arxipèlag.

Tant el George com el Diego tenien closques molt més petites que les de moltes altres espècies i colls llargaruts per arribar als quatre cactus que creixen a la seva illa, batuda pels vents. En certa manera, les seves closques petites eren una maledicció per a tots dos llinatges: les abingdonii i les hoodensis eren preses fàcils per als molts bucaners i baleners que atracaven a les seves illes en segles passats i no veien en aquests animals més que àpats indefensos i lents que es podien arreplegar fàcilment.

El fet que les tortugues gegants de les Galápagos puguin arribar a sobreviure un any al buc d’un vaixell tampoc no va contribuir a la seva conservació, atès que representaven un abastiment gairebé inacabable de carn fresca, apilades per centenars a sota la coberta. Fins i tot les tiraven per la borda quan un vaixell havia d’amollar llast per fugir a tota vela.

Un dels que es van alimentar de carn fresca de tortuga és Charles Darwin. “Vivíem alimentant-nos únicament de carn de tortuga: el plastró (la part ventral), rostit, té carn i és molt bo, i de les cries de tortuga se’n fa una sopa excel·lent”, va escriure el 1839 Darwin, pels volts del punt àlgid del pillatge de les tortugues, en què es van matar o transportar lluny de les illes uns 200.000 exemplars. Finalment, van ser els pinsans els que van portar Darwin a concebre la teoria de l’evolució, no pas les tortugues. “És possible que es cruspís els espècimens que tenien més interès”, comenta Gibbs.

La recuperació de l’espècie a la qual pertany el Diego, l’ hoodensis, també planteja un dilema que fa més d’un segle va deixar perplex Darwin durant les seves aventures a les Galápagos per estudiar-ne la fauna. A mesura que el Diego va concebent més descendents i els que ha concebut es reprodueixen entre ells, tota l’espècie hoodensis podria començar a assemblar-se a aquest mascle centenari.

Els estudiosos de l’evolució coneixen aquest procés amb el nom d’efecte coll d’ampolla. És el fenomen pel qual els gens dels supervivents passen a dominar el bagatge genètic d’una espècie quan se’n recupera la població. Aquest fenomen és particularment acusat en illes com l’Española de les Galápagos, on les tortugues d’altres llinatges no es reprodueixen amb els parents del Diego.

Una tarda de fa poc, els experts en tortugues es mostraven dividits pel que fa al risc que això representa per a les hoodensis. Gibbs considerava que era una “zona perillosa” en què la poca diversitat genètica podia implicar que els exemplars fossin susceptibles a l’adveniment d’una malaltia amenaçadora o de canvis en l’hàbitat provocats pel canvi climàtic.

Això no obstant, Linda Cayot, de Galápagos Conservancy, discrepava d’aquesta opinió, argumentant que les espècies insulars de les Galápagos tenen un llarg historial de crisis després de les quals la població ha quedat reduïda a només uns quants individus per després recuperar-se sense incidències. És el que va passar amb una població de tortugues gegants que va decidir instal·lar-se a la caldera d’un volcà. Després de l’erupció del volcà fa 100.000 anys, la població de tortugues es va recuperar i va tornar a la caldera. “Totes les espècies venen d’un coll d’ampolla”, assegura Cayot. “És el que passa a les Galápagos”.

Gibbs assenyala que hi ha un altre mascle de l’espècie del Diego que està afegint la seva pròpia prole al bagatge genètic de l’espècie i potser en una proporció més gran que el Diego. Tot i això, no ha obtingut tant de reconeixement; tal vegada perquè no té nom (només l’anomenen “mascle número tres”).

Dos dies després, l’atenció dels científics tornava a centrar-se en el George. El cos embalsamat del difunt es presentava en públic per primera vegada a les Galápagos. Al capvespre, es va celebrar una mena de cerimònia en record de l’animal al Centre de Recerca Charles Darwin amb l’assistència de guardes del parc nacional i oficials de les forces aèries i de la policia. Durant l’acte, un representant del govern es va aixecar per declarar el cos de la tortuga “patrimoni cultural del poble” i algú va presentar una màscara mortuòria del George elaborada poc després de la seva mort. “Rebre aquesta relíquia és un gran honor”, va dir Fausto Llerena, que va ser cuidador del George durant molt de temps. Llerena pronunciava aquestes paraules sota un rètol que diu: “George el Solitari: un llegat, un futur, una esperança”. Tot i que, potser, en realitat, l’esperança era en un altre lloc del Centre Darwin.

El Diego mandrejava al seu recinte amb les femelles. Després d’haver passat quatre dècades al recinte de cria, tenia la cara d’un groc envellit. La seva closca semblava una casa que demana una mà de pintura. Va estirar el coll alçant el cap per mirar al seu voltant. “Si et deixes, et mossega”, va advertir Villalba, encarregat del centre de cria.

En qüestió d’uns minuts, el Diego ja havia trobat una femella. L’acte no semblava cosa fàcil; era com si un còdol mirés d’enfilar-se a sobre d’un altre. L’època d’aparellament va de gener a juny, va explicar Villalba. No pas aquella tarda. La femella es va apartar i es va ficar entre els arbustos i el Diego va caure a terra amb una patacada seca que va aixecar polseguera. Moments després, el mascle tocava el dos.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT