23/05/2015

Donar paraula

3 min
Donar  Paraula

Una filòsofa immensa, María Zambrano, es preguntava l’any 1933 que, si ja parlem, per què hauríem d’escriure. Habitualment, parlem perquè alguna cosa que ve de fora de nosaltres ens apressa i ens interpel·la. I, de vegades, per això no ens fem del tot responsables del que diem, ja que, en la seva urgència, la paraula dita és sovint temptativa i busca una exactitud que no sempre es troba. Així, les paraules dites sempre se’ns escapen, i ens obliguen a un exercici d’afinament perquè el que diem acabi d’ajustar-se al que volem dir. Tanmateix, amb l’escriptura, al contrari, més que deixar anar les paraules, el que fem és retenir-les: i retenint-les és com les fem pròpies, nostres, irrevocables. Perquè en l’escriptura hi ha un temps que permet demorar-se en espera i cerca de la paraula justa: justament la que volem, aquella que expressa el que volem dir, sense la urgència que, de vegades, la paraula dita imposa.

En el fons, Zambrano estava convençuda que la paraula és sempre portadora d’una veritat de qui la diu, perquè s’expressa a través d’ella i aquesta paraula el lliga. No estranya que la paraula dita ambicioni sempre, per això, l’exactitud de la paraula escrita, ja que intuïm que també la paraula dita, si la prenem seriosament, ens hi compromet. I del tot.

Aristòtil va dedicar el llibre Gamma de la Metafísica, un text fundacional del pensament occidental, a bastir una àcida i implacable denúncia de la xerrameca i del parlar per parlar. Discutint amb un escèptic, per a qui les paraules tenen tan poc valor que poden significar una cosa i alhora la seva contrària, l’Estagirita s’encén i s’irrita com en cap altre dels seus textos: si les paraules no tenen substància, és a dir, si tractem les paraules com si no remetessin a alguna cosa estable, aleshores són buides i gratuïtes. Però, si fos així, podríem dir qualsevol cosa i immediatament desdir-nos-en, com alguns han fet sovint, reiteradament, aquests dies. Però, afegeix Aristòtil, si no donem a les paraules el valor de realitat que tenen, llavors les paraules no valen res, són pura xerrameca, i no val la pena ni tan sols escoltar aquell que no se les pren seriosament ni discutir amb ell, perquè aleshores donem a les paraules un valor que aquell qui les usa frívolament, en realitat, els nega. Per què parlar amb ell, aleshores, per què donar-li crèdit? Aristòtil recorda que el pacte lingüístic, aquell que ens permet de parlar i dir coses, i alhora d’escoltar els altres i discutir-nos amb ells si no hi estem d’acord, només és possible perquè atribuïm a les paraules una realitat de la qual són portadores i perquè aquesta realitat lliga a qui les diu.

Per això és possible, com diu una bellíssima expressió encara habitual en àmbits rurals, donar paraula. En qualsevol tracte, intercanvi o negociació, donar paraula és fixar un acord que ens compromet sense que calgui ni tan sols escriure-ho, perquè té més força, i ens hi vincula més, que un document notarial. Però què vol dir donar paraula, que la paraula es pot donar? Esclar que sí. I vol dir que la paraula que ens lliga la donem a un altre que se l’emporta, i es queda amb ella com qui reté el que defineix qui l’ha dit: el seu compromís.

No cal haver llegit Marcel Mauss per saber que el do és la base de la societat. I el do, com un dels més preuats efectes de la nostra llibertat, és aquesta acció de donar a algú el que és nostre. I què és més nostre que la paraula que ens diu i que, comprometent-nos, diem a un altre? Per això, convé no refiar-se de qui parla per parlar. Perquè només qui té paraula pot donar-la.

stats