Amitjans de setembre, un grup de pirates informàtics, els Fancy Bears, va revelar que en diverses ocasions s’havien proporcionat substàncies prohibides a alguns esportistes d’alt nivell, sota la cobertura del secret mèdic. Entre ells hi ha antics guanyadors del Tour de França, que s’haurien beneficiat d’aquesta manera d’autoritzacions d’ús terapèutic (AUT). Com el monstre del llac Ness, que de tant en tant surt de l’aigua, aquestes acusacions van fer revifar immediatament el fantasma del dopatge, la sospita que envolta el ciclisme de manera regular i que embruta aquest esport molt més sovint que els altres.

“Els que ens acusen de dopatge farien més bé instal·lant-se a les ribes del llac Ness a esperar el monstre”, va ironitzar Dave Brailsford, mànager de l’equip Sky, en plena controvèrsia sobre el rendiment del seu líder al Tour de França 2015, Christopher Froome. “Fa molt de tuf”, li va respondre l’holandès Tom Dumoulin, referint-se a les autoritzacions amb finalitats terapèutiques (AUT) concedides en un passat recent per la Unió Ciclista Internacional (UCI) a diversos grans campions. En tot cas, n’hi va haver prou per ressuscitar les velles acusacions de dopatge i tacar de nou la imatge del ciclisme. Perquè en aquesta llista s’hi poden trobar noms tan coneguts com el guanyador del Tour del 2012, el britànic Bradley Wiggins, però també el seu compatriota Chris Froome, que ha triomfat al Tour en tres ocasions (2013, 2015 i 2016), o el suís Fabian Cancellara.

Ens podem preguntar: ¿no és normal que un corredor professional prengui medicaments per cuidar-se, com qualsevol altra persona, sobretot si està cobert per un certificat mèdic expedit per la més alta instància internacional de ciclisme? El problema és que Wiggins va prendre aquests medicaments poc abans d’afrontar cites molt importants (Tour de França del 2011 i 2012, i també el Giro d’Itàlia del 2013), sempre, això sí, amb permisos AUT. Des del 2008 van ser un total de sis vegades: tres quan corria amb el Garmin, per ús d’inhaladors que li havien d’alleujar l’asma d’esforç, i tres més per injectar-se per via intramuscular Kenalog o Kenacort (acetat de triamcinolona) per tractar les seves al·lèrgies al pol·len, unes afeccions que no havia revelat mai en cap entrevista ni en la seva autobiografia. I com que es tracta de corticoides, substàncies prohibides perquè milloren molt el rendiment, ens hem de plantejar una pregunta senzilla i alhora molesta: Wiggins es va dopar per guanyar el Tour? El dia abans de la sortida del Tour, tres dies després d’haver pres aquests medicaments per tractar una rinitis aguda, ell mateix deia que es trobava “fantàsticament en forma”.

“És lamentable que haguem de tornar a posar en dubte la validesa d’una victòria al Tour de França”, va reaccionar el seu excompany de l’equip Sky Chris Froome. Ho va dir pocs mesos després que l’italià Danilo Di Luca, guanyador del Giro 2007, hagués declarat que “és impossible aconseguir posicionar-se entre els deu millors del Giro sense dopar-se”, fent-se ressò, alhora, d’idèntiques declaracions de Lance Armstrong, set vegades guanyador del Tour, desclassificat més tard i apartat del panteó. “El més lamentable és la idea que darrere de cada atleta asmàtic s’hi amaga un atleta dopat, una idea que està gairebé arrelada en la mentalitat de la majoria de la gent”, es lamenta Jean-Jacques Menuet, que va exercir de metge de l’equip Bretagne-Séché-Environnement el 2015.

Menuet recorda que fa uns anys molta gent pensava que els ciclistes prenien Ventolin (un broncodilatador) per dopar-se. Durant l’esforç màxim, el corredor pot respirar fins a 40 vegades més de volum d’aire i, per tant, inhalar 40 vegades més de pol·len, a més dels vapors de l’asfalt de la carretera que es fonen amb la calor, els gasos d’escapament dels automòbils de la cursa, les micropartícules de la contaminació de les ciutats... La mucosa bronquial s’inflama i es contrau: d’això se’n diu hiperreactivitat bronquial o asma induïda per l’exercici. Segons el metge, entre el 50% i el 60% dels ciclistes professionals es veuen afectats per aquest problema de salut.

En tot cas, com a conseqüència d’un clima de sospita arran de les confessions de dopatge d’excampions, alguns equips professionals han optat per unir-se al Moviment per un Ciclisme Honest (MPCC). Aquesta associació, que defensa la idea d’un “ciclisme net”, ha decidit fer de la lluita contra els corticoides el seu cavall de batalla. Els seus membres es comprometen a imposar als corredors que prenen aquest tractament almenys vuit dies sense competició, i de tant en tant també accepten controls dels seus nivells de cortisol. Però només set dels divuit equips de més alt nivell mundial s’hi han adherit. I l’equip Sky, amb el qual corren Wiggins i Froome, mai no ha volgut formar part de l’MPCC, que imposa normes encara més estrictes que l’actual Codi d’Antidopatge Mundial respecte de l’ús dels corticoides. Malgrat tots els esforços de Dave Brailsford, mànager de l’Sky, per confirmar als mitjans de comunicació que el seu campió té asma, al·lèrgies i també problemes respiratoris des de fa molt de temps, i que per tant necessita aquests medicaments, no ha pogut impedir els sarcasmes d’alguns corredors: “Deu ser una asma molt greu”, ha dit fent mofa Tom Dumoulin, per a qui “no s’hauria de participar en cap competició durant aquest període de tractament”.

Al·lèrgia a les grans voltes

L’excorredor alemany Jörg Jaksche, professional del 1997 al 2007, quan el dopatge de la sang estava molt generalitzat en alguns equips, també va dir la seva en relació a Wiggins i als tractaments autoritzats: “El 29 juny del 2011, el 26 juny del 2012 i després el 2 d’abril del 2013. Això sembla una al·lèrgia als grans tours ”. El francès Romain Bardet, segon del Tour 2016, també estava estupefacte per l’ús de corticoides, i considera la normativa vigent massa permissiva. Diu que això implica abusos i crea un defecte en el sistema de subministrament d’AUT, ja que alguns hi veuen com un xec en blanc, una mena d’autorització per eludir les normes. Per a Chris Froome, que segons diu es pren el seu esport molt seriosament, és evident que el sistema de les AUT pot produir abusos i que tant l’UCI com l’Agència Mundial Antidopatge (AMA) s’han d’ocupar d’aquesta qüestió urgentment.

Els límits entre la necessitat real d’un tractament curatiu i la seva autorització per a l’ús terapèutic en un determinat període de temps i per a una finalitat precisa, d’una banda, i entre el tractament curatiu i l’ajuda al rendiment, de l’altra, no estan clars i deixen la porta oberta a les preguntes i sospites. Les respostes de Wiggins a les acusacions no ajudaran a clarificar les coses. Ell es justifica dient que és impossible parlar de xeringues sense que això s’assimili immediatament al dopatge. I insisteix en el fet que el seu objectiu era resoldre un problema de salut i no beneficiar-se d’un avantatge injust. Però no va acabar de convèncer, malgrat que el període en què va prendre corticoides anés de juny a juliol, temporada propensa a les al·lèrgies.

Un dels antics metges de Wiggins també s’ha mostrat escèptic sobre el calendari d’aquesta “gran dosi de corticoides d’acció prolongada” que ell tampoc considera correcta, ni des del punt de vista sanitari ni de l’esportiu. “Ens és difícil no veure una coincidència en el fet de necessitar una gran dosi intramuscular de corticoides just abans de la cursa més important de la temporada”, va dir aquest metge. La sorpresa és encara més gran perquè el guanyador del Tour 2012 sempre havia afirmat, també en la seva autobiografia, que seguia un estil de vida sense xeringues, ja que odiava les injeccions i no n’hi havien posat mai, excepte per les vacunes.

El francès Romain Bardet demana, per tant, un seguiment més rigorós per discernir el bé del mal, i per distingir el corredor que realment necessita un medicament d’un que exagera la seva patologia. “Veiem molts nois, i això no és cap secret entre els corredors, que fan coses per aconseguir els seus objectius i que ho maquillen amb un genoll lesionat. Estem tots farts d’observar l’estratagema de la pomada [a base de corticoides]”. Sembla, doncs, que el veritable problema és que es permetin els corticoides. I que fins que la seva prohibició no sigui estricta i total, tant si és durant la competició com fora de competició, els corredors tindran problemes per uns quants anys.

Els controls antidopatge, en rodatge

Encara que les pràctiques de dopatge existeixin probablement des de les primeres edicions del Tour de França, no va ser fins al 1966 que es va dur a terme la primera prova oficial de control de dopatge, que va provocar descontentament i una vaga dels corredors. Tot i així, no va impedir la mort en tràgiques circumstàncies del britànic Tom Simpson, tot just un any més tard, atribuïda a un còctel explosiu d’alcohol i amfetamines ingerides durant una etapa a l’estiu.

El dopatge sempre ha esquitxat l’esport. Tots els esports, inclòs el ciclisme. Des d’un principi, a partir dels primers Jocs Olímpics, els atletes han intentat per tots els mitjans millorar el seu rendiment il·legalment, en secret. Cap disciplina se n’escapa: natació, rugbi, tenis, futbol... Però, sens dubte, dels ciclistes se’n parla molt més, fins i tot encara que no hi hagi proves determinants. L’anterior titular del rècord de l’hora, l’italià Francesco Moser, ho va fer notar al diari L’Équipe (9 abril 1999): “El que em molesta més és que del dopatge se’n parli sempre en relació al ciclisme, tot i que existeixi en molts altres esports”.

Aquestes acusacions tenen greus conseqüències i contribueixen a deteriorar la imatge de la bicicleta als mitjans i entre el públic. Certs gestos particularment escandalosos i agressius d’espectadors a les carreteres del Tour de França, que no s’estan d’atacar físicament o verbalment els campions, en són la conseqüència. Molta gent recorda el cop de puny al fetge que va rebre Eddy Merckx d’un espectador en plena ascensió al Puy-de-Dôme al Tour 1975, amb Merckx duent el mallot groc. O més recentment els insults a Chris Froome, triple vencedor d’aquesta prova, que va rebre una bona ruixada d’orina d’un espectador en l’última edició de la Grand Boucle... Inadmissible.

No obstant això, alguns corredors no han amagat haver pres alguna vitamina de tant en tant, o altres substàncies, per tractar-se abans de curses particularment fortes. “Per ser franc, tots hem fet servir la mateixa excusa”, va admetre l’exprofessional alemany Jörg Jaksche. “Tots dèiem que teníem el mateix problema, la mateixa al·lèrgia, però en realitat era per dopar-nos. Tot d’una, molts corredors tenien al·lèrgies al Tour”. No era, deien, per “tenir avantatge sobre un rival o un adversari”. Així ho va declarar, sense embuts i el 2013, el nord-americà Lance Armstrong, set vegades guanyador del Tour abans de ser desclassificat després de la seva confessió de dopatge: “Per a mi, estàvem en condicions d’igualtat”, segueix pensant Armstrong, que va ser des d’aleshores cobert d’oprobi. És exactament el que acaba de repetir, quasi textualment, Bradley Wiggins. Trista analogia, perquè amb aquest mateix producte, el Kenacort, Armstrong va donar positiu al Tour de França del 1999. Però en aquell moment, una autorització terapèutica (AUT) amb efecte retroactiu va permetre arxivar el cas.

El Tour amb aigua clara

Els primers controls de dopatge al Tour van aparèixer fa 50 anys, el 1966. Un any abans, l’Assemblea Nacional francesa havia votat la primera llei antidopatge. En aquell moment, les anàlisis realitzades ja posaven de manifest que la meitat dels ciclistes professionals (i el 22% dels aficionats) ja no corrien el Tour amb aigua neta, sinó que estaven prenent estimulants per millorar el seu rendiment a la cursa. De fet, des del començament de la cursa. Durant la segona edició del Tour, un corredor suís (Michel Frédérick) va caure malalt amb vòmits l’endemà de la seva victòria a la primera etapa, després del consum excessiu de cafeïna i de cola. Vint anys més tard, els germans Henry i Francis Pélissier -a qui el famós periodista Albert Londres va qualificar d’“esforçats de la carretera”, frase que faria fortuna- denunciaven les llargues distàncies quotidianes de centenars de quilòmetres, sovint en condicions climàtiques difícils, amb bicicletes que pesaven vint quilos en aquella època, i sobretot la prohibició de rebre atenció mèdica quan s’estava malalt. “En resum, funcionem amb dinamita”, va declarar Francis Pélissier.

Cada corredor tenia la seva “poció màgica” i les seves pròpies receptes: dos rovells d’ou amb un mica de vi de Porto, cervesa fosca, xampany, aiguardent o vi amb fulles de coca, o un “ungüent blau” antisèptic i anestèsic... Però el 1960, Marcel Bidot, director tècnic de la selecció de França, ja parla obertament de dopatge: “Tres quartes parts dels corredors actuals cauen al parany del dopatge. Ho sé prou perquè visito les habitacions cada nit durant el Tour. D’aquestes visites, sempre en surto espantat”, deia el gener d’aquell any.

El doctor Pierre Dumas va ser qui va començar la croada contra el dopatge al Tour de França. Després de la tràgica mort de Tom Simpson al mont Ventoux el 13 de juliol del 1967, la direcció del Tour, impulsada pel metge en cap de la cursa, va prendre la iniciativa d’establir controls regulars des de la sortida a la ciutat balneària de Vittel el 1968. “Serà un recorregut amb aigua pura!” L’eslògan va fer blanc a la França del Maig del 68. El dia abans del pròleg, la tradicional prova contrarellotge que marca el començament de la cursa, el metge va convidar totes les parts a una taula rodona per parlar d’aquest flagell. Els organitzadors, metges i corredors van acordar un protocol per als controls antidopatge que evités irrupcions policials a l’hotel. Els tres primers corredors de cada etapa, tres més escollits per sorteig i un o dos de seleccionats pel president del jurat dels comissaris, serien a partir d’aquell moment controlats de manera sistemàtica.

A partir d’aleshores, els controls diaris es van aplicar de forma rigorosa i racional. La gran majoria dels corredors hi estaven d’acord. Però això no va impedir els comentaris del successor de Dumas, el Dr. Maigre, metge en cap al Tour de França del 1969, constatant aquell juliol que “l’ús de productes hormonals cada vegada és més freqüent”, en particular el de corticosteroides. El metge en cap del Tour insistia en “els perills que representen aquests productes que s’utilitzen sota supervisió mèdica”, alhora que destacava l’evolució de la preparació dels ciclistes de manera més científica i biològica. “Les amfetamines i els grans analgèsics s’utilitzen cada cop menys. El ciclisme està superant la seva fase experimental. La confiança i la franquesa entre els corredors i els metges segur que ajudaran el ciclisme a entrar a l’època moderna”. Al seu llibre Les Grandes Premières du Tour de France, un exmetge del Tour, el Dr. Jean-Pierre de Mondenard, evoca l’ascensió tardana de l’antidopatge. La història de la llista de substàncies prohibides era tragicòmica, explica. Alguns productes eren retirats de la llista i reapareixien amb altres denominacions. En les primeres proves es van detectar sis corredors que van donar positiu, però tots van ser absolts en considerar que tot i que havien pres una substància prohibida, no ho havien fet “expressament”.

“No ens dopem”, només “salem la sopa”, “ens tractem” o “engeguem la caldera”, escriu el periodista José-Alain Fralon en boca dels corredors al llibre Secrets du Tour de France (La Librairie Vuibert, 2016). Sobre el dopatge, els corredors guarden un gran silenci per la por que el públic associï automàticament el possible trampós a tot el conjunt de corredors. L’excampió francès Jacques Anquetil, cinc vegades guanyador del Tour (com Eddy Merckx, Bernard Hinault i Miguel Indurain; Lance Armstrong en va guanyar set però va ser desclassificat), va ser un dels primers a revelar públicament que es va posar tot sovint injeccions “perquè tothom és dopava”. “Només cal veure les meves natges, les tinc com un colador”.

Una crònica ininterrompuda

Després de la mort de Tom Simpson, que es va veure en directe per la televisió, la crònica del dopatge no s’ha interromput.

El 1968 el francès José Samyn va donar positiu per Corydrane, un medicament que conté amfetamines, i va ser exclòs del Tour. El belga Michel Pollentier va ser descobert al Tour 1978 amb una pera amagada sota les seves aixelles… amb orina neta! Altres van ser privats de la seva victòria d’etapa, com Régis Ovion el 1976, o se’ls van imposar sancions. A l’espanyol Pedro Delgado li van detectar un positiu per Promedicide, una substància utilitzada per amagar els rastres d’anabòlics. Però com que aquest producte estava prohibit pel Comitè Olímpic Internacional (COI) però no per l’UCI (Unió Ciclista Internacional), Delgado va seguir a la cursa i va guanyar el Tour del 1988.

Més tard va aparèixer l’EPO (eritropoetina), que es va estendre entre els corredors perquè era indetectable als controls antidopatge d’aleshores. Es tracta d’un producte que augmenta el volum de glòbuls vermells de la sang i, per tant, l’oxigenació muscular, a més de fer pujar la taxa d’hematòcrits. L’altra cara de la moneda és que l’EPO també espesseix la sang, i a vegades alguns corredors han d’anar a pedalar a la nit per evitar una embòlia o una síncope!

També vam poder veure als vessants d’Hautacam com el danès Bjarne Riis, guanyador del Tour del 1996, es girava per mirar amb insolència i comprovar la frescor del seu rival espanyol, Miguel Indurain... Anys després, Riis va confessar haver-se dopat i va tornar el seu mallot groc -el guardava en una capsa de cartró al garatge-, però no va ser mai desposseït de la seva victòria.

Al Tour del 1998 esclatà l’afer Festina. Un terapeuta de l’equip suís, cronometrador oficial del Tour, va ser enganxat a la frontera belga amb un gran carregament d’ampolletes d’eritropoetina (EPO), càpsules d’amfetamines, solucions d’hormona del creixement i potets de testosterona dins del maleter del seu cotxe. La seva detenció va provocar un tsunami, i va revelar l’existència del dopatge mèdic organitzat a gran escala. La cosa va acabar amb l’exclusió de Richard Virenque i els seus companys d’equip per “faltar a l’ètica esportiva”. Al mateix Tour, el de tots els perills, segons el diari francès Le Monde, que reclamava que fos anul·lat aquell any, diversos equips (TVM i Once, Banesto, Vitalicio Seguros, Kelme-Costa Blanca i Riso Scotti-MG Maglificio) van deixar la cursa per protestar contra els “mètodes indignes de la policia” amb motiu dels escorcolls.

Després d’aquest escàndol, es va posar en marxa l’Agència Mundial Antidopatge (AMA), el novembre del 1999; a més del passaport biològic i el programari de gestió en línia ADAMS per enriquir el dispositiu antidopatge. Quan es van fer les proves retroactives el 2004 amb mostres d’orina de la mateixa edició del 1998 del Tour de França, es va saber, gràcies a l’informe d’una investigació del Senat francès sobre la lluita contra el dopatge, que uns quants corredors havien donat positiu per EPO en aquella cursa, i l’italià Marco Pantani va ser un d’ells. Anomenat Il Elefantino per les seves grans orelles o Il Pirata, perquè duia un mocador al cap, Pantani va ser exclòs del Giro el juny del 1999 després d’unes anàlisis de sang sospitoses que van mostrar un coeficient d’hematòcrits (recompte de glòbuls vermells) anormal, indicatiu d’un possible ús d’EPO. El 14 de febrer del 2004 es va trobar el cos sense vida de Pantani en una habitació d’hotel a Rímini, on havia estat reclòs durant alguns dies. Va morir d’un edema cerebral i pulmonar causat per una sobredosi de cocaïna.

Una imatge entelada

A partir d’aquest moment, assistim a l’acumulació d’escàndols que no han fet sinó entelar la imatge del ciclisme professional. La vigília de la gran sortida d’Estrasburg, el Tour 2006 ja estava decapitat, amb uns quants corredors apartats, entre ells l’alemany Jan Ullrich, l’italià Ivan Basso i l’espanyol Francisco Mancebo, respectivament segon, tercer i quart al Tour del 2005, tots ells implicats en l’escàndol de l’operació Port [vegeu-ne detalls més endavant]. L’americà Floyd Landis, que va donar positiu per testosterona després de l’etapa miraculosa número 17, un 17 de juliol, després d’haver patit un terrible fracàs el dia abans, va ser desposseït del seu títol després d’un procés judicial de 14 mesos i suspès per dos anys. L’espanyol Óscar Pereiro va ser declarat vencedor del Tour d’aquell any, cosa que no s’havia fet deu anys abans amb motiu del positiu de Riis.

El següent escàndol va ser la confessió del danès Michael Rasmussen, exclòs del Tour el 2007 després d’haver donat positiu mentre portava el mallot groc, només tres dies abans de la final als Camps Elisis, el 29 de juliol. Una setmana abans, el 21 de juliol del 2007, el kazakh Aleksandr Vinokúrov havia donat positiu per transfusió de sang homòloga (transfusió amb sang que prové d’una altra persona però que té les mateixes característiques que la pròpia) al final de la contrarellotge individual al Tour de França que va guanyar a Albi. El seu equip, l’Astana, es va retirar de la cursa el dia de descans, el 24 de juliol. A l’equip Cofidis li va passar el mateix perquè el seu corredor italià, Cristiano Moreni, va donar també positiu per testosterona. L’any següent va ser el torn, entre d’altres, dels espanyols Manuel Beltrán i Moisés Dueñas, i també de l’italià Riccardo Riccò. Tots van ser capturats pels dimonis del dopatge.

Aquest últim era considerat un digne successor del llegendari Marco Pantani, que va donar positiu per EPO-Cera i exclòs del Tour de França del 2008. Anomenat Il Cobra per la seva habilitat de sortir a raig del grup de corredors a les pujades, Riccò va ser detingut per la policia just abans de l’inici de l’etapa Lavelanet-Narbona, després que els investigadors trobessin a la seva habitació ampolles d’un producte per camuflar substàncies, xeringues i material de perfusió. Riccò va ser suspès per dopatge vint mesos i condemnat a dos mesos de presó amb pròrroga, per “l’ús de substàncies verinoses”. El febrer del 2011 va ser atès d’urgència víctima d’una greu insuficiència renal que li hauria pogut costar la vida, per culpa d’una autotransfusió realitzada amb sang emmagatzemada 25 dies a la seva nevera, segons la pròpia confessió, però més tard es va retractar. Aleshores va ser suspès 12 anys per la segona infracció del Codi Mundial Antidopatge.

Per seguir amb els italians, no es poden ignorar les confessions de Danilo Di Luca, un dels golden boys del ciclisme transalpí, que recentment va declarar en un llibre, Bestie da vittoria, que no estava penedit de les seves pràctiques de dopatge durant 20 anys, que li van procurar un gran èxit al Giro del 2007. No li van retirar mai el títol. “Formava part de la feina”, va escriure. “Si no hagués recorregut al dopatge, no hauria guanyat. El dopatge millora el teu rendiment entre un 5% i un 7%, o fins i tot un 10% o 12% si estàs en forma”. El 2007 ja havia sigut sancionat dues vegades, implicat en la investigació Oil for Drugs, i el 2009 per haver donat positiu en eritropoetina EPO-Cera, cosa que li va suposar dos anys de suspensió. Va donar positiu altre cop cinc dies abans del començament del Giro d’Itàlia del 2013, circumstància per la qual ja va ser suspès de per vida.

El juliol del 2010 el Tour va ser un cop més sacsejat pel dubte amb el cas Contador, culpable de dopatge amb clenbuterol, una substància que hauria ingerit a través del consum de carn bovina. I després van venir les espectaculars confessions de Lance Armstrong a la periodista Oprah Winfrey el gener del 2013. Anomenat l’extraterrestre a causa de set victòries consecutives al Tour de França, Armstrong va ser desemmascarat per l’Agència dels Estats Units contra el Dopatge (Usada) després d’haver-se vantat d’haver sigut controlat 500 vegades i haver donat sempre negatiu. Excepte l’autotransfusió, el nord-americà va reconèixer haver pres EPO durant una llarga temporada, i també testosterona, corticoides i hormones de creixement. En fi, totes les substàncies prohibides.

Finalment, cal afegir a la llarga llista, probablement incompleta, les confessions, uns mesos més tard, que Amstrong va fer sobre l’alemany Jan Ullrich, guanyador del Tour el 1997.

Els ‘afers’ dels corredors espanyols

No és gens fàcil per a un corredor professional tractar-se quan està malalt, de tan llarga que és la llista de drogues prohibides.

Ho sap prou bé l’espanyol Pedro Delgado. Gairebé va perdre la seva victòria al Tour de França el 1988 per aquest motiu. Es va parlar a la premsa del “mallot groc blanquejat”, o de “l’honor salvat de Pedro Delgado”, de tan tard que va arribar la decisió del jurat dels comissaris de l’UCI, que finalment van considerar que no s’havia dopat. El segovià va dir que mai sabia el producte que li receptava el metge. Només havia seguit de bona fe el tractament que li havia sigut recomanat. I si s’havien trobat rastres de probenecida en una de les seves anàlisis, una substància diürètica no considerada com un producte dopant, però prohibida pel COI perquè permet camuflar la presa d’esteroides anabòlics, el campió espanyol no en sabia res. Afortunadament per a ell, va ser absolt perquè la federació de ciclisme internacional no havia considerat oportú incloure aquest producte a la llista de substàncies prohibides. “Vull oblidar-ho tot. Sóc el mallot groc del Tour. La resta tant és”, va dir Delgado, feliç i alleujat a París.

El juliol del 2010 el Tour va estar de nou sota sospita amb el cas d’Alberto Contador, que era el gran favorit. Durant l’etapa 17, als Pirineus, el pistoler va caçar definitivament el mallot groc, per davant d’Andy Schleck. Però va ser considerat culpable de dopatge amb clenbuterol, producte que, segons ell, havia ingerit menjant un filet, víctima sense saber-ho d’una contaminació alimentària. La federació espanyola de ciclisme el va absoldre, però no el Tribunal d’Arbitratge de l’Esport. Finalment, va ser suspès per dos anys amb caràcter retroactiu, i va perdre el seu títol el 6 de febrer del 2012.

I no oblidem l’operació Port del 2006, que va revelar l’existència a Espanya d’un gran sistema de dopatge per transfusió de sang, organitzat pel doctor Eufemanio Fuentes. 221 bosses amb sang i plasma d’atletes dopats van ser confiscades per la justícia espanyola. Es va trigar 10 anys a lliurar-les a l’Agència Mundial Antidopatge (AMA), que continua la investigació amb l’UCI. Un escàndol del qual encara no s’ha parlat prou. Segons el doctor Fuentes, “hi haurà sorpreses”. De fet, ja ha donat a entendre que ha treballat amb esportistes de renom “de tota mena”, atletes, boxejadors i fins i tot futbolistes. Però aquests possibles nous casos de dopatge podrien prescriure més enllà dels vuit anys després dels fets...